Barcelona Metropolis

Que Barcelona és una ciutat amb una població cada cop més envellida no és cap secret. Ara bé, quines conseqüències pot tenir la davallada de la natalitat en la planificació d’equipaments com ara les escoles o els parcs? Com afecta aquesta realitat el risc de vulnerabilitat de la canalla?

A mitjan 2024, el cens de la capital catalana va assolir el seu valor màxim des del 1991. Barcelona comptava amb 1.702.814 persones empadronades, de les quals poc més d’11.000 eren nounats, la xifra més baixa des del 1900 si exceptuem l’any 1939. Una altra dada que crida l’atenció és que al 78% de les llars barcelonines no hi vivia cap menor. La davallada de la població infantil a la ciutat queda palesa en una comparació que fa el Departament d’Estadística i Difusió de Dades de l’Ajuntament de Barcelona: mentre que el 1981 els menors de 16 anys representaven el 21,8% de la població, el 2024 només suposaven un 12,2%. Un altre contrast rellevant es va revelar durant l’estiu del 2023, quan unes dades del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona i de l’Institut d’Estadística van evidenciar que, per primer cop a la història de la ciutat, hi havia censats més gossos (172.971) que infants d’entre 0 i 12 anys (165.482).

Població infantil versus població envellida

El cens de la ciutat també posa de manifest que, el 2024, Barcelona tenia més persones centenàries que mai; en concret, 1.007, un 10,4% més que el 2023. Crida l’atenció, tanmateix, la distribució de la població infantil per zones: segons l’Oficina Municipal de Dades, marca mínims a Ciutat Vella i en algunes parts de l’Eixample i Gràcia, mentre que la concentració més alta es dona sobretot en els barris ubicats al nord (Ciutat Meridiana, Vallbona i Trinitat Vella) i a l’oest de la ciutat (Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes, i Sarrià). A la vegada, hi ha zones amb una proporció més alta de persones grans, principalment Horta-Guinardó, Nou Barris, la part baixa de les Corts i Sant Martí.

Ha de planificar Barcelona el seu desenvolupament urbanístic i territorial per respondre a aquesta creixent polarització generacional dins la ciutat? Per a Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, plantejar una ciutat en funció del pes relatiu de cada grup de població seria un despropòsit absolut. A parer seu, seria donar via lliure a l’adultocràcia i a la gerontocràcia, que són els grups de població amb més pes poblacional. En canvi, la ciutat equilibrada és la que escolta i dona resposta a les necessitats i poblacions diverses que hi conviuen. Fer-ho d’una manera diferent, assenyala Pineda, “significaria perdre de vista que la societat és plural i diversa, un sistema indivisible, interconnectat i interdependent, i que cal fer política per al conjunt de la ciutadania”.

No obstant això, veient la segregació per edats en el si de la piràmide poblacional barcelonina, resulta obvi que els equipaments s’han d’ajustar a les necessitats de cada col·lectiu. Però la realitat és que bona part dels serveis i equipaments específics per a la infància han estat “històricament infradotats”, segons Pineda. En són bons exemples la manca de pediatres i les llistes d’espera a les escoles bressol, als centres de desenvolupament infantil i d’atenció precoç (CDIAP) i als serveis de salut mental, ludoteques i casals infantils de la ciutat.

Pel que fa a altres equipaments, com les biblioteques, els museus i els teatres, la directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona subratlla que no són espais específicament pensats per a la infància, sinó que han estat concebuts “com a equipaments de ciutat”, adreçats al conjunt de la població. Però, d’acord amb els principis d’una ciutat inclusiva, s’ha treballat de manera específica per garantir que també s’adrecin al públic infantil. De fet, no posar la infància i l’adolescència al centre de l’agenda política “és no entendre que vetllar pel seu màxim desenvolupament no és només garantir el present que tot ésser humà mereix, sinó que, a més, és la millor inversió que podem fer per tenir una societat cohesionada el dia de demà”. Ja ho deia el psicopedagog italià Francesco Tonucci, que sempre va defensar ciutats fetes a mida dels infants com una manera de construir ciutats a la mida de tothom: tenir infants jugant al carrer és un dels millors indicadors de salut de la població. “Ens equivoquem si pensem que la Ciutat Amiga de la Infància és una ciutat per als infants, perquè és un model pensat per beneficiar el conjunt de la ciutadania”, conclou Pineda.

Una ciutat a la mida de tothom

Els darrers anys, com a Ciutat Amiga de la Infància, Barcelona ha treballat per recuperar i rehabilitar espais infantils, com parcs (actualment s’estan renovant 19 àrees de joc, en el marc del Pla Endreça), biblioteques, casals i esplais, patis escolars, espais culturals, espais familiars de criança municipals (27 repartits per tota la ciutat), festivals i festes infantils. Tot i això, alguns equipaments es troben en una situació delicada a causa de la davallada progressiva de la natalitat.

Un dels més afectats és el sistema educatiu, que per primera vegada veurà una disminució generalitzada de l’alumnat el curs vinent: la natalitat s’ha reduït un 37% des del 2008 i l’alumnat migrant no la compensa. Aquesta situació, segons alerta la Fundació Bofill, pot tenir conseqüències importants: l’increment de l’oferta concertada en detriment de la pública, l’incompliment de les ràtios establertes, l’augment del nombre d’escoles amb una sola línia (actualment són el 58% a Catalunya) i més massificació als instituts de secundària. A més, els centres amb baixa demanda podrien agreujar encara més la seva situació.

Davant d’aquest escenari, María Segurola, cap de Projectes de la Fundació Bofill, assenyala que els canvis en el nombre i la composició de l’alumnat han estat una constant al llarg de la història. A principis dels 2000, per exemple, es va produir un auge demogràfic que va comportar la massificació de les aules. El problema, assegura Segurola, “no és el nombre d’alumnes, sinó la falta de mesures per adaptar el sistema correctament”. La manca de planificació per part del Departament —segons afirmen des de la Fundació— ha fet que la caiguda de la natalitat es tradueixi en riscos, com l’afebliment dels centres amb menys demanda, la pèrdua de pes de la xarxa pública en favor de la concertada i un augment de la segregació escolar. Per evitar-ho, aquesta entitat defensa una acció decidida per planificar l’oferta de manera estructural, així com aprofitar els recursos que alliberarà la baixada d’alumnes. Tot plegat —diu la cap de Projectes—, “per reforçar etapes clau, com l’educació 0-3 i la formació postobligatòria, i per millorar la dotació de recursos i l’atenció als centres amb més vulnerabilitat”. La Fundació Bofill vaticina que 116 centres escolars catalans corren el risc de tancar davant la davallada d’alumnat prevista per al curs vinent.

Polítiques de protecció social limitades

Contrasta que, mentre que la població infantil no para de decréixer, no passi el mateix, en canvi, amb una altra de les grans xacres de la ciutat: la pobresa que afecta els més menuts. Així ho posa de manifest l’Observatori 0-17 BCN, de l’Institut Infància i Adolescència: el 2021-2022, el 32,3% de la població barcelonina d’entre 0 i 17 anys es trobava en risc de pobresa i exclusió social. La vulnerabilitat infantil, tal com assenyalen des d’UNICEF Comitè Catalunya, és de naturalesa estructural, és a dir, quan la realitat socioeconòmica i els indicadors econòmics van malament, té un gran impacte en aquesta població, però quan la situació repunta i hi ha un context de certa bonança econòmica, la vulnerabilitat no només no baixa, com seria d’esperar, sinó que continua creixent. A parer del responsable de Polítiques d’Infància de l’ONG, Roger García, “a Barcelona i a Catalunya, tenir fills és una situació que empobreix”.

Actualment, la vulnerabilitat afecta 4 de cada 10 infants de Barcelona, per sobre de l’històric de Catalunya (3 de cada 10). Una de les singularitats de la capital catalana és que els menors d’origen migrant, que tenen un pes demogràfic important, també són els que pateixen amb més intensitat la pobresa: representen 8 de cada 10 infants en aquesta situació. “La taxa és cinc vegades superior a la dels infants d’origen autòcton, una desigualtat cada cop més gran”, apunta García.

Segons l’Observatori 0-17 BCN, els índexs de vulnerabilitat més alts es concentren en barris dels districtes de Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Aquesta realitat respon a causes multifactorials, però García té clar que “l’habitatge, en si sol, està prenent unes dimensions que empenyen moltes famílies i, per tant, molts nens i nenes, cap a situacions de pobresa i d’exclusió social”.

Haver de destinar molts recursos a l’habitatge no permet destinar-los a serveis fonamentals per als més petits, com l’accés a la cultura i el lleure. També, despeses associades a l’educació, com les sortides escolars; els serveis no inclosos en el sistema públic de salut, com els bucodentals o l’oftalmòleg, o l’alimentació. Avui, més del 40% de la població de Barcelona destina més del 40% dels ingressos a cobrir les despeses de l’habitatge.