Barcelona Metropolis

Fa dècades que estem imbuïts d’un pessimisme general que és, en certa manera, conseqüència de l’influx de la postmodernitat. En aquest context hi ha qui troba a faltar la Il·lustració, el segle de les llums. Però, si volem ser il·lustrats, hem de deixar d’idealitzar el passat i fer-nos càrrec del present, com ho van fer els protagonistes d’aquell segle. Conquerim les ambivalències del nostre temps. Mirem sense por la nostra vulnerabilitat comuna.

Quan les coses van malament, intentem reconfortar l’ànim amb distraccions. Ens cal oblidar. Però quan les coses van a pitjor és gairebé impossible no lliurar-se a la nostàlgia, que, en comptes d’ajudar-nos a obrir les finestres a l’oblit, ens tanca en el bucle del record.

Nostàlgia és una paraula que fa referència a l’estranya afecció que sentien alguns soldats quan passaven massa temps fora de casa. El dolor (-algos) per no poder tornar (nostos-) a la terra matricial generava una difusa sensació de plaer i de dolor que sumia els nostàlgics en una boira de malenconia.

La nostàlgia és una experiència de l’exili emocional. Normalment, apareix per omplir un esvoranc excessivament penós o dolorós, per això al principi sembla que alleugi. Tot i això, el fet que aquest buit s’ompli amb records fa que l’exercici mnemotècnic s’impregni de circularitat i pesadesa.

No fa gaire, l’escultor romanès Albert György va intentar donar forma a l’experiència melancòlica. A la seva escultura El buit de l’ànima - Melancolia (2012), va cisellar una figura humana asseguda en un banc amb els braços encreuats i recolzats pesadament sobre els genolls, amb el petit cap encorbat sobre el tors. A l’obra, el tors es perfila només com un contorn, sense res que li doni substància pròpia, i per això el viatge espectral al buit que aquesta figura transmet és especialment colpidor. Qui s’hi ha trobat sap com n’és d’enganxosa la sensació de mirar-se endins i no trobar-hi més que un erm desolat.

Fa uns anys, unes dècades, que estem imbuïts d’un pessimisme general que no sembla que ens vulgui donar treva. L’opressiva neoliberalització fa que la vida s’hagi reduït a una qüestió de mínims en el sentit més literal i tràgic, i això, en un estat del benestar, és un -algos que no hauria d’estar passant. No hauria de passar, i, així i tot, no para de passar. Això no obstant, el nostre pessimisme s’explica per més factors. No tots els fenòmens de la vida es poden entendre tan sols a partir de la infraestructura. A les seves aigües hi arriben més afluents. Un és l’influx de la postmodernitat, que encara flueix amb cert cabal.

Renunciar al metarelat

El 1979, J. F. Lyotard va publicar La condició postmoderna, un dels llibres més importants per a la idea de la postmodernitat. La tesi principal era que ja no era possible continuar creient en els metarelats. La condició que imposava la postmodernitat a qualsevol mena de reflexió cultural sobre la societat o el món era la renúncia al metarelat. Qualsevol pretensió d’oferir un discurs més o menys aglutinador, una perspectiva general sobre l’experiència o el món (un relat de relats, un metarelat), quedava eliminada. Això, que afectava el marxisme, el neopositivisme, el cristianisme o la Il·lustració, significava que per parlar de les coses calia cenyir-se a la fragmentació de la realitat i no donar gaire volada al pensament unificador.

Les tesis postmodernes van tenir una part (pro)positiva. Ens van mostrar que la nostra imatge de la realitat és molt més petita que la complexitat, la pluralitat i el dinamisme del que realment és. Que no hi ha un món, sinó experiències del món, i que som massa narcisistes per poder assabentar-nos bé de com funcionen les coses. La realitat, si és que hi ha alguna cosa que es pugui anomenar en singular, és més caòtica i desorganitzada del que les nostres idees en diuen.

L’assumpció d’aquella fragmentació com a principi existencial va comportar el descrèdit de qualsevol discurs filosoficocultural referent a conceptes com raó, veritat, bondat o realitat, i en part no els faltava raó (valgui la redundància). Però potser la cosa ha passat de frenada. La conseqüència directa de tot plegat és que qualsevol discurs que soni “modern” o “il·lustrat” és automàticament objecte de sospita, per imperatiu postmodern. Potser també per això la postveritat o les fake news han pogut proliferar més fàcilment.

Avui més que mai tot gira al voltant del “per a mi”, a les xarxes i fora. Potser no tenim gaire idea del que volem dir quan pronunciem la paraula jo (qui som, en realitat?). Podem assumir sense gaire problema que la subjectivitat és una ficció, un relat o fins i tot un posat, però si alguna cosa defineix la nostra praxi quotidiana és que nedem en l’hiperindividualisme. Lluny d’estar desconstruït, el jo va tirant per terra tot allò que no li interessa, perquè el jo és el sobirà de l’ésser.

En la nostra tessitura es pot tenir la temptació de pensar que qualsevol temps passat fou millor, especialment si aquest temps és el de la Il·lustració. Però ser il·lustrat és de tot menys fugir d’un present per refugiar-se en un passat idealitzat.

Al llibre Filosofía de la Ilustración, publicat el 1932, Ernst Cassirer ofereix una panoràmica general de les idees filosòfiques de la Il·lustració. Al cinquè capítol del llibre, titulat “La conquista del mundo histórico”, Cassirer explica com la consciència d’historicitat va ser un dels elements característics d’aquell temps. Per a la consciència il·lustrada, el treball de l’historiador era equiparable al de l’investigador de la natura. Tots dos cercaven la llei oculta que estructura la història i la naturalesa. És veritat que la raó era considerada una cosa atemporal i, per tant, per sobre de les contingències, però Cassirer acota que, per als il·lustrats, la història era l’únic escenari on aquesta raó es podia revelar.

Avui la nostra consciència històrica no és especialment favorable ni optimista, però la pregunta i la responsabilitat que n’emanen són les mateixes que llavors: què cal fer? Si volem ser il·lustrats, hem de deixar d’idealitzar el passat i fer-nos càrrec del present, com ho van fer els protagonistes d’aquell segle. Això no vol dir oblidar-se de la Il·lustració. No hi ha present que no tingui passat, i el nostre també enfonsa les seves arrels al segle xviii. Però lliurar-se a la nostàlgia pel temps passat pot implicar idealitzar-lo excessivament, com si el present no fos també conseqüència de les limitacions i contradiccions d’un passat que s’ha de quedar allà, enrere. La Il·lustració va tenir moltes i importantíssimes fites, però també greus llacunes amb conseqüències tràgiques. La Il·lustració també ha de passar pel divan i afrontar les seves ombres, com fa poc ha posat de manifest Antoine Lilti a La herencia de la Ilustración. Ambivalencias de la modernidad.

Els capítols de la història han de ser rellegits tantes vegades com calgui per no perdre el fil, però no per fer-ne un copiar i enganxar. Siguem il·lustrats i conquerim les ambivalències del nostre temps amb l’avantatge de venir després de la Il·lustració. Obrim un document nou i mirem sense tanta por la nostra vulnerabilitat comuna, perquè aquí segur que ens trobem. Bolígraf a la mà, enfrontem-nos a l’ara amb les nostres llums i la consciència de les nostres ombres, que la història continua.