Barcelona Metropolis

De la història novel·lesca de la parella veneciana, i del moviment terraplanista en general, en podem extraure unes conclusions molt serioses que tenen a veure amb l’erosió mental i material del món comú. Vegem: podria pensar-se que a l’adhesió al terraplanisme i al complotisme en general hi ha un impuls de distinció, un desig de separar-se de la comunitat per afirmar un saber superior, més exclusiu i vertader, que converteix els seus iniciats en els únics receptors —davant de la incomprensió d’un món alienat o manipular— del missatge salvador. La qual cosa n’és un component, és indubtable, i evoca, per cert, el context de decadència civilitzacional en què va néixer el cristianisme, una llarga agonia en què desenes de sectes religioses —gnòstics, neoplatònics, maniqueus— reclamaven un accés directe i transparent a la veritat. Però el més decisiu, al meu parer, no és la “separació” sinó, al contrari, el desig de constitució, en paral·lel, d’un veritable món comú davant del qual se separen precisament perquè no és comú; perquè no ho ha estat mai. Ara bé, aquesta impugnació radical només és possible per mitjà de la més audaç de les ruptures; si el seu rebuig de la rodonesa de la Terra ens sembla hilarant i gairebé patològic és perquè es tracta de l’adquisició científica més antiga i més assentada de la història de la humanitat. Com bé explica el paleontòleg Stephen Jay Gould, el caràcter esfèric del planeta va ser demostrat pels grecs i recollit sense ser qüestionat pel pensament mainstream cristià —Beda, Agustí, Bacon—; ningú no el va posar mai en dubte. Va ser la ideologia cientista del segle xix la que va atribuir al món medieval, per emfatitzar la idea de progrés, una creença ridícula que només havien defensat Lactanci i Cosme Indicopleustes, dos outsiders de la cultura oficial del seu temps.

Tots pensem, doncs, que els nostres avantpassats creien en la planor de la Terra perquè d’aquesta manera podem mesurar, davant d’ells, amb una condescendència indulgent, els nostres avenços i avantatges. Escollir, per tant, aquest saber adquirit com a objecte de demolició pressuposa una formidable audàcia nihilista i revela la desesperació d’un món fet bocins. Si l’única cosa de què no es podia dubtar tampoc no és certa, si l’única dada majoritàriament compartida —la rodonesa de la Terra— es revela falsa o si més no incerta, què queda llavors que sigui col·lectiu i comú a les nostres ments? El terraplanisme nodreix la fi del món comú sense cap objecció possible, però sobre tot l’evidencia amb una acuïtat radical. És l’expressió extrema d’un disgust cada cop més estès entre els humans: els terraplanistes no volen viure en aquest món, no volen viure en un món com aquest. Quan se l’imaginen pla, en realitat se l’imaginen diferent, imaginen un altre món. El seu deliri inexpugnable té, doncs, una dimensió impugnativa i una altra d’utòpica. La impugnativa és total, radical, sense excepcions: no es limita a rebutjar els bancs, les farmacèutiques, els exèrcits, les tecnologies, les grans fortunes: impugna la seva forma mateixa, falsejada durant segles pels bancs, les farmacèutiques, el exèrcits, etcètera. Però alhora té una vessant utòpica, ja que reivindica un altre món físic; afirma literalment l’existència d'un altre planeta en què no caldria estar tota l’estona donant voltes per tornar al mateix punt. Una Terra plana, serà més fàcil de gestionar? Més lliure, més còmoda, més lleugera, menys opaca de cara als seus habitants?

Verificar la veritat
Inseparable d’aquesta ruptura, l’altra lliçó de la història de la parella veneciana ens ensenya que, en un món on ja no hi ha ni dades ni terres compartides —en què s’ha destruït la comunitat mental i material dels humans—, és necessari descendir fins el cos mateix com a única prova de l’existència de la realitat exterior; s’imposa el més baix i solipsista dels empirismes. Els terraplanistes han de verificar amb els seus propis ulls la veritat (igual que els negacionistes sanitaris el mal: “No hem vist el virus!”), convençuts que tota mediació i tota representació són un engany, la qual cosa implica la demolició de tot el saber heretat, matriu de la realitat compartida, en favor d’una ingènua, impossible i perillosa relació immediata i transparent amb l’objecte de coneixement.
Diguem que tot saber, per molt que s’ocupi d’un ítem independent de la nostra voluntat, és una relació entre humans. Pot ser de dos tipus: fiduciari o acumulatiu. El fiduciari, al seu torn, pot ser abstracte o concret. De l’abstracte en diem Déu i, fins que Nietzsche no va desmuntar-ne la maquinària, servia fonamentalment per assegurar-nos una correspondència entre les paraules i els significats. Del concret se’n diu societat i comença molt a baix i molt a prop, a la confiança amb què —que diria Chesterton— creiem de petits que les abelles piquen perquè ens ho ha dit la mare, així com creiem que l’herba és verda i el cel blau pel mateix motiu; sense aquest lleuger i emocionant ciment antropològic no creuríem més endavant en els nostres amics ni en els nostres amants ni en els nostres col·legues; ni tan sols en el vianant desconegut a qui preguntem l’hora al carrer.

Quant al coneixement acumulatiu, primer tenim la memòria institucional; el fet que la major part de les coses que sabem, també d’una manera pràctica, ens les han explicat els nostres mestres, els nostres mitjans de comunicació, els nostres representants polítics; o ens les proporcionen materialment instàncies submergides en l’ombra: la llum, l’aigua, els diners, el dret, la salut. L’altre coneixement acumulatiu, a la fi, és el de la comunitat científica que, treballosament i sempre de manera provisional, redueix mil·limètricament la foscor del món, sense poder evitar que cadascuna de les seves fogonades il·lumini, sobretot, l’amplària creixent de les tenebres restants; per això la ciència sempre té les de perdre davant la superstició delirant: a la ciència, a diferència del deliri paranoic, mai no encaixen totes les peces.

L’instrument més insegur

El coneixement, en definitiva, és un vincle entre humans assumit de forma rutinària, igual que assumim el terra sota els peus. Ara bé, el terraplanisme, com a utopia negacionista radical, il·lumina la catastròfica pèrdua d’aquests vincles indispensables per a la nostra supervivència mental i material. I si no podem confiar en un déu absent, en una societat desarticulada, en unes institucions fallides, en una ciència de vegades còmplice del capitalisme, acabem per recórrer, per tal de conèixer, al propi cos nu, solitari i vulnerable, a l’instrument més insegur, més enganyós i menys perspicaç. Si el cos en soledat no és capaç de distingir el color vermell del verd, com ha de poder reconèixer els límits, les dimensions, la forma del planeta? Hi ha alguna cosa tràgicament fràgil en aquesta confiança en els propis ulls i en la transparència del món com a darrer refugi davant la catàstrofe col·lectiva: qui només té el seu cos per conèixer és com qui només té el seu cos per donar-se a conèixer, com li passa a l’immigrant que, desposseït de passaport, reduït a la seva existència humana nua, queda exposat a totes les violències. Quan s’ha deixat de confiar en els sabers fiduciaris i en els sabers acumulatius i s’està a mercè de la pròpia existència, es pot creure en qualsevol cosa. Paradoxalment, el màxim escepticisme és el llindar de la màxima credulitat. I la màxima credulitat és la maledicció gnoseològica d’un cos vulnerable i sense companyia.

El terraplanisme, amb totes les seves concomitàncies conspiradores, és l’expressió radical, com dèiem, del disgust general envers la descomposició mental i material del món comú. Com es pot defensar aquest món? S’ha de comprendre, d’entrada, que no s’ha descompost tot sol; que els antisistema d’avui, com els comunistes d’antany, fan bé de desconfiar de les farmacèutiques, dels grans poders econòmics, de la iatrogènesi mèdica. La diferència és que el comunisme, amb tots els seus errors i supersticions polítiques, coneixia més i millor perquè si més no era un projecte col·lectiu intel·lectualment poderós i podia distingir, almenys de vegades, entre la història del capitalisme i la història de la ciència. Aquesta diferència entre el terraplanisme i el comunisme, per cert, mesura bé l’envergadura de la deterioració civilitzacional que estem vivint. Com podem, doncs, defensar als nostres caps un món comú que ha estat salvatgement erosionat a l’exterior? Així com sabem què s’ha destruït, sabem què s’ha de reconstruir; i si la destrucció ha estat material, sabem que la reconstrucció també ha de ser-ho.

Hem de reconstruir materialment les condicions en què puguin tornar a donar-se relacions de coneixement entre humans, tant fiduciàries com acumulatives. Hem de salvar les famílies perquè només l’amor vertader (que requereix sostre, son, salut, aliment digne) pot prendre’s la molèstia d’explicar-li a un nen que les abelles piquen. Hem de salvar les institucions perquè només una democràcia veritable (que necessita un Estat social i de dret) pot fer creïbles les paraules dels polítics i les notícies dels diaris. I hem de salvar les grans conquestes científiques perquè només una veritable comunitat de coneixement (incompatible amb el capitalisme destituent i les seves hybris tecnològiques) pot fer creïbles les mesures sanitàries i les fonamentades alertes sobre la fi del món (comú).

Hi ha una cosa que sí sabem tots, inclosos els terraplanistes, i és que les criatures rodones són més fràgils que les planes.