Barcelona Metropolis

Les energies anomenades renovables en realitat no ho són, perquè, si bé l’energia que ens ve del sol sí que ho és (almenys fins que l’astre s’extingeixi), no ho són els elements de captació que permeten convertir aquesta energia gratuïta en energia utilitzable, ja siguin els aerogeneradors, les cèl·lules fotovoltaiques, els concentradors solars o les turbines hidràuliques, que necessiten materials cada cop més escadussers. Els avenços científics i tecnològics assolits i que molt probablement continuaran, però, no poden canviar les lleis bàsiques que governen l’univers en el qual vivim i que ens marquen els límits del que és físicament possible: fonamentalment, les lleis de la termodinàmica.

I aquestes lleis bàsiques tenen tres principis fonamentals. En primer lloc, l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma. En segon lloc, que qualsevol transformació energètica implica una pèrdua d’energia útil. I, finalment, la quantitat d’energia útil en un sistema tancat, com és la Terra, disminueix al llarg del temps fins a esgotar-se. Aquestes lleis també governen el canvi climàtic, l’altra cara del dilema energètic en el qual ens trobem. L’energia fòssil és energia solar captada per organismes vius i emmagatzemada en temps geològicament remots: una gran herència de la qual han gaudit les generacions actuals i precedents, i que s’està dilapidant a gran velocitat, com si el demà i les generacions futures no importessin.

Quan es cremen els combustibles fòssils, es retorna a l’atmosfera el diòxid de carboni extret en temps remots, i això causa un increment de la temperatura del planeta per l’efecte d’hivernacle. Però, és més, fins i tot si arribéssim a trobar una font energètica que no generés cap mena d’emissions ni d’efecte d’hivernacle, també augmentaria la temperatura del planeta, perquè qualsevol energia generada al planeta, sigui pel mitjà que sigui, ha d’acabar sent radiada a l’espai exterior en forma de calor, i això implica un augment de la temperatura del planeta. Si s’incrementés de manera continuada el consum energètic anual en un 2%, per exemple, al cap d’uns pocs segles la superfície terrestre i els oceans bullirien. Són càlculs estrictament científics.

Davant d’aquest dilema, es pot plantejar el futur de dues maneres. Si necessitem cada cop més energia per fer créixer l’economia i el nivell de vida de la humanitat, d’on es traurà? O, alternativament, ens podem preguntar: amb la quantitat d’energia de què podem disposar raonablement, com ens organitzem socialment, políticament i econòmicament per viure dignament dins els límits als quals estem sotmesos? La primera formulació, més d’hora que tard, no té solució perquè el món és finit. La segona sí que té solució, per molt que pugui no agradar, tant en l’àmbit individual com social, perquè suposa un canvi tan radical en la manera com hem pensat fins ara el futur que, com deia Keynes, ens resistim a acceptar-lo i a actuar en conseqüència.

La solució a la segona pregunta és senzilla: hem de reduir els consums energètics globals fins a un nivell que sigui al més sostenible possible en el temps; un nivell que vindrà determinat pels avenços tècnics que, en cada moment, siguem capaços de portar a la pràctica. En la situació actual això implica reduir, fins a revertir, el creixement econòmic, almenys tal com l’hem conegut i mesurat fins ara. El decreixement és el nom que es fa servir per a aquesta solució, un nom que repugna el món econòmic i polític, en general, perquè suposa capgirar tots els esquemes mentals adquirits i practicats durant dècades o segles.

Fins i tot, si s’acceptés el concepte, un canvi d’aquesta naturalesa no pot sinó plantejar un seguit de qüestions que no són gens fàcils de resoldre. Per exemple, qui ha de decréixer? Els països que encara no han assolit nivells de vida dignes també han de decréixer com nosaltres? Ha de decréixer també la població mundial? En els països més rics, com es compensaran els efectes sobre l’atur i la marginació social, que, en el sistema econòmic actual, comporta tota contracció econòmica? En els països més pobres, com s’aconseguiran reduir les taxes de natalitat que formen part del seu bagatge cultural, de manera que es pugui créixer econòmicament fins a nivells de vida dignes? Per resoldre totes aquestes qüestions, cal desenvolupar una nova economia política¹ que lligui els aspectes econòmics al canvi social, i sobretot cal redefinir què entenem per progrés i per progressisme².

Què és, avui, el progrés?

La idea de progrés és tan vella com la civilització humana. Tanmateix, no sempre s’ha interpretat de la mateixa manera, i el lligam entre progrés i creixement econòmic és relativament recent. Per a Plató, per exemple, el progrés era un procés continu que millorava la condició humana des del seu estat natural cap a nivells més elevats de cultura, organització econòmica i estructura política, en la cerca d’un estadi ideal. Bacon, considerat precursor de la idea moderna de progrés, creia que el coneixement havia de servir per augmentar la felicitat humana i, per tant, els nous coneixements i les noves invencions havien de ser útils per a la realització de les aspiracions humanes. Voltaire no veia el progrés lligat a les satisfaccions materials sinó al desenvolupament de la ment humana, que es materialitzava amb la ciència i les arts.

Per als clàssics, el progrés era el cultiu de les capacitats intel·lectuals humanes, i no tant un progrés exclusivament material. Tot això va canviar amb la interpretació que es va fer de l’obra d’Adam Smith, La riquesa de les nacions (1776), oblidant el que el mateix autor havia escrit anteriorment a Teoria dels sentiments morals (1759), on defensava que la vertadera satisfacció humana no depèn tant de la satisfacció individual com del benestar general de la societat en el seu conjunt.

I quina interpretació es pot fer ara, veient que les idees econòmiques modernes, lluny de portar-nos a la satisfacció individual i social, han generat societats individualistes i desiguals? Societats on uns pocs tenen de tot i més, mentre la gran majoria lluita per escalar graons econòmics, tot pensant que “tant tens, tant vals”, mentre una gran part d’aquesta societat està exclosa de qualsevol possibilitat de realitzar-se intel·lectualment? Ara ens adonem que, pel camí de l’acumulació de riquesa material i monetària, s’ha malmès el planeta i s’ha posat en risc la possibilitat que generacions futures puguin gaudir de vides dignes i avançar en la satisfacció de les seves aspiracions en la cerca de la vertadera condició humana.

Per paradoxal que pugui semblar, progressar avui significa retrocedir en el temps, fins als orígens de la Il·lustració, i rellegir i interpretar bé tota l’obra d’Adam Smith, perquè les seves idees no eren només econòmiques, sinó que estaven amarades de filosofia moral i dels principis de justícia social, tolerància i convivència. Han de servir per entendre el món en el qual vivim, el lloc que hi ocupem, el propòsit de les nostres vides i la responsabilitat que tenim envers els altres.

¹ Parrique, T. The Political Economy of Degrowth. Tesi doctoral, Universitat de Clarmont d’Alvèrnia, Universitat d’Estocolm, ICTA-UAB, 2019. http://ow.ly/2RPP50LCnnt

Chertkovskaya, E., Paulsson A. i Barca, S. Towards a Political Economy of Degrowth (Transforming Capitalism). Rowman & Littlefield, 2019.

² Maxton, G. The End of Progress: How Modern Economics Has Failed Us. John Wiley & Sons, 2011.