Barcelona Metropolis

La resta de la setmana va transcórrer com sempre. De fet, ens vam poder veure més hores. Intentava no semblar ansiós i no vaig tornar a treure el tema. A casa ja havíem decidit fer valorar el pis i, a partir d’aquí, veure qui se’l podria quedar. A la Maria no li vaig comentar res d’això. Només li vaig dir, el dia abans del confinament, que estava segur que ella i jo podríem ser feliços. Que seria dur al principi, però que tot encaixaria i que tot allò que ja no teníem, compartir una vida amb algú a qui t’estimes i desitges, estaria al nostre abast. Em va fer un petó de manera automàtica, sense cap prevenció.

—Ets la persona més important de la meva vida —em va dir, i m’ho vaig creure.

Al dia següent, el confinament ja havia de ser estricte. A casa meva, la decisió sobre la nostra convivència quedava supeditada a quan passés tot aquest desastre i, sense gairebé haver de dir-nos res, vivíem separats. Ella dormia al dormitori i jo al sofà del menjador. Els àpats els fèiem junts, això sí, i junts també fèiem zooms amb el nostre fill i assistíem a les notícies igual de sorpresos i confosos.

Amb la Maria, la relació via mòbil es va intensificar. La seva situació, quant a la nostra relació, era pitjor, ja que el seu pis era la meitat que el meu i ells eren el doble. Per això vam acordar acudir cada dos o tres dies a l’únic supermercat que hi ha a la plaça Catalana i veure’ns allà. De vegades coincidíem a la cua per entrar, a un metre de distància, i d’altres a dins, on perdíem el temps entre les safates de carn o agafant taronges o pomes, qualsevol tonteria, com dos adolescents. Ens encantava veure’ns. Ens fregàvem amb els guants quan ningú ens mirava i des de sota les mascaretes ens dèiem quant ens enyoràvem. Comentàvem les novetats sobre tota aquella bogeria i ens preguntàvem quan acabaria tot. Jo sabia que ella era grup de risc i em preocupava el seu estat. Fins i tot vaig arribar a retreure-li que fos ella qui sortís a comprar.

—Surto per veure’t.

—Algun dia només caldrà que entris a casa per veure’m.

—Sempre hem estat diferents en això. Jo, aferrada a viure el present sense pensar en el futur, i tu, instal·lat en el futur com si el present fos una molèstia.

—Pot ser. El present s’esgota. O potser és més fàcil. T’estimo. Vull estar amb tu. Vull sentir que sóc on he de ser.

—Jo també t’estimo.

Durant els dies següents, la nostra comunicació va ser l’habitual. Però, un dia, quan vaig acudir al supermercat, puntual, ella no s’hi va presentar. Li vaig escriure, però no va contestar. Ho vaig provar durant tot el dia. La vaig trucar, però ningú responia el telèfon. Vaig començar a preocupar-me. Li vaig escriure al mail. Res. Finalment, vaig comprovar que m’havia bloquejat al seu telèfon. Dos dies després, vaig acudir al supermercat i vaig comprovar que era el seu marit qui estava comprant. No ens coneixíem, així que no podia establir cap conversa sobre el tema.

Tots els meus intents posteriors van ser inútils. Vaig donar voltes al voltant del seu bloc de pisos per si sortia a alguna de les finestres, li vaig escriure de totes les maneres per tots els mitjans al meu abast, sense cap precaució per si obria el mail la persona equivocada, o el seu compte a Twitter. La única explicació lògica era que s’hagués posat malalta. I que ho hagués fet de tal manera que, donada la seva dolència asmàtica, la cosa hagués anat a pitjor. Potser estava ingressada en aquelles UCI caòtiques, sola en un passadís, o debatent-se entre la vida i la mort. Tot allò era una absoluta tortura per mi. Si moria, no ho sabria mai, o al menys no fins que passés tota aquesta bogeria i pogués endevinar a quin despatx d’advocats treballava. Amb tot, vaig tractar de calmar-me. Vaig intentar —sense sort— no consultar les seves xarxes socials al mòbil. Però, malgrat tot, l’angoixa de no tornar-la a veure, de si potser estava o bé sola i agonitzant o bé ja morta no em deixava ni dormir ni viure. Vaig deixar de donar voltes al voltant de casa seva i d’acudir al nostre supermercat. Les compres les feia en un de més proper a casa meva. I allà la vaig tornar a veure. Estava al mig de la cua per pagar, distreta, teclejant alguna cosa al mòbil. Passats els primers segons de sorpresa, em vaig dirigir cap a ella sense saber molt bé què dir, si recriminar-li la seva actitud o esperar potser una excusa que, por molt pobra que fos, volgués admetre. Estava a un parell de metres de la Maria quan algú darrere meu em va recordar, de males maneres, que m’havia de posar al final de la cua i respectar, com no estava fent en aquell moment, la distància adequada. La vaig cridar, però no es va girar. Va deixar de teclejar al mòbil, va aixecar el cap i va clavar la mirada al clatell del paio que, un metre davant seu, estava a punt de col·locar la compra a la cinta de la caixa.