La desigualtat econòmica afavoreix l'individualisme. Viure en societats desiguals fa que ens preocupem més per la nostra posició social; com més divergència, més distància respecte els altres. La desigualtat mateixa alimenta creences que ens fan més proclius a tolerar-la, acceptar-la i justificar-la.
En termes econòmics, molts estarien d'acord a afirmar que vivim en una de les millors èpoques de la història. El percentatge de persones que viuen en extrema pobresa s'ha reduït considerablement en els últims dos segles. El 1820, el 84 % de les persones vivien per sota del llindar de la pobresa, mentre que el 2015 aquest percentatge era menys del 10 % (Roser i Ortiz-Espina, 2018). L'esperança de vida mai no ha estat tan alta i el percentatge de mortalitat infantil, mai tan baix (Roser, 2018).
Però malgrat tots els avenços socials i econòmics, les nostres societats segueixen sense poder resoldre una qüestió fonamental: la desigualtat econòmica; això és, les diferències marcades en la distribució dels recursos materials entre persones o grups que conviuen en un mateix lloc (Peterson, 2017). Lluny de reduir-se, la desigualtat ha crescut de manera contínua i significativa des dels anys vuitanta en la majoria dels països (Piketty, 2014). Així, la majoria de les societats tenen una estructura en la qual hi ha un petit percentatge de la població clarament privilegiada, mentre que un percentatge molt més elevat es troba en la base de l'escala social. Actualment, l'1 % de la població més rica s'ha beneficiat del 27 % del creixement econòmic des del 1980 fins al 2016; mentre que el 50 % més pobre tan sols s'ha beneficiat del 12 % (Alvaredo, Chancel, Piketty, Saez i Zucman, 2018). Igualment, d'acord amb dades de Forbes i dels rànquings mundials de bilionaris, el 2017 es va registrar l’increment més gran de bilionaris al món (2.043 en total), que van acaparar el 82 % del creixement econòmic global, mentre que el 50 % més pobre no va percebre cap benefici (Oxfam Internacional, 2018).
Així doncs, la desigualtat s'ha convertit en un dels grans desafiaments que les societats han de considerar com a claus en l’agenda pública. A més, la desigualtat s'ha relacionat amb un augment dels problemes socials, el conflicte, la criminalitat, la polarització social, la delinqüència, els dèficits en salut física i mental, etc. (Wilkinson i Pickett, 2017).
Científics socials s'han esforçat a comprendre les causes, els mecanismes i les conseqüències de la desigualtat, i han trobat preocupants troballes sobre les seves conseqüències en les relacions socials, el comportament polític o el benestar de les persones que viuen en entorns amb desigualtats en el seu conjunt, i no només les més desfavorides.
Però quins són els mecanismes psicològics subjacents en els efectes de la desigualtat econòmica? Com se'ns fica “sota la pell” i afecta el nostre benestar i la nostra forma de vida? En línia amb els resultats trobats pel nostre propi equip de recerca i uns altres (p. ex., Buttrick i Oishi, 2017; i Wilkinson i Pickett, 2017), la desigualtat econòmica afavoreix que les nostres relacions adoptin formes que mantenen i reforcen aquesta desigualtat a través de tres processos generals. D'una banda, viure en societats més desiguals fa que ens preocupem més per la nostra posició social i l'estatus es converteix en la qüestió més important en l'avaluació que fem de nosaltres mateixos i dels altres. D'altra banda, ens allunyem més de la resta de les persones: la disparitat econòmica acaba generant distància social. I finalment, la desigualtat motiva creences que afavoreixen la nostra proclivitat a tolerar-la, acceptar-la i justificar-la.
Viure en contextos en els quals existeixen grans diferències econòmiques pot convertir el lloc que ocupem a l'escala d'ingressos en una qüestió central de la nostra vida quotidiana.
L'estatus i la posició social en el focus d'atenció
En les societats més desiguals, l'estatus social cobra una importància més gran que en contextos més igualitaris. No és el mateix pertànyer al 10 % dels ciutadans més pobres —quan els ingressos d'aquest grup són 25 vegades més petits que els del 10 % més ric—, que quan aquests ingressos són només tres vegades inferiors. Alguns estudis en psicologia social mostren que quan la disparitat econòmica és molt alta, es torna molt més important la posició que s'ocupa en l'escala d'ingressos: el 10 % de la població més rica està molt més motivada per no perdre la seva posició, alhora que el 10 % més pobre es preocupa sobretot per ascendir de classe social.
La importància atorgada a l'estatus pot desembocar en una preocupació crònica per la posició social anomenada ansietat per l'estatus. Les persones que l'experimenten es preocupen constantment per no aconseguir els estàndards d'èxit de la societat, per no ser més riques o per perdre el seu rang social. Tenen por de quedar-se estancades en una posició que no els sembla suficient. En suma, la desigualtat econòmica pot fer que les persones s'obsessionin amb la seva posició jeràrquica. Viure en contextos on existeixen grans bretxes econòmiques pot convertir el lloc que ocupem a l'escala d'ingressos en una qüestió central de la nostra vida quotidiana.
Diferents estudis han tingut com a objectiu corroborar aquestes premisses. Per exemple, un grup d'investigadors alemanys (Delhey i Dragolov, 2014) van analitzar les dades de l’European Quality of Life Survey —una enquesta amb més de 30.000 participants de 30 països europeus— i van mostrar que els habitants de països amb més desigualtat econòmica sofrien més ansietat per l'estatus. És important assenyalar que l'ansietat per l'estatus en contextos econòmicament més dispars afecta no només els més desfavorits, sinó també els més privilegiats i, per tant, el benestar de la població.
Igualment, trobem indicadors indirectes de l'ansietat per l'estatus en el comportament dels individus. Algunes recerques han trobat que la participació en apostes i loteries (Bol, Lancee i Steijn, 2014) o les cerques a Google de productes luxosos davant de productes de marca blanca (Walasek i Brown, 2015) són més freqüents en llocs on s'observa més desigualtat. Aquests resultats s'han interpretat com una manifestació de l'ansietat per l'estatus. Per tant, viure en contextos amb més desigualtat motiva les persones a intentar millorar el seu estatus. Algunes ho fan valent-se de la sort, comprant loteria. Unes altres, consumint productes més cars per mostrar una posició social més alta de la que realment tenen.
La disparitat ens distancia
En les societats més desiguals existeixen diferències més grans en l'accés als serveis i recursos. Però no només això: en línia amb l'anàlisi de la classe social dut a terme per Pierre Bourdieu (1979), els recursos poden determinar els gustos i les preferències estètiques. Si la classe social fa que les persones es comportin de manera diferent, com més diferència hi ha entre les classes més i menys privilegiades, més diferents seran aquests comportaments. Això pot portar al fet que les persones es vegin molt diferents entre si.
L'evidència empírica també ha donat suport a aquesta proposició. Utilitzant les dades d'una de les enquestes internacionals més ambicioses, el Social Survey Program —33 països i més de 48.000 participants—, Elgar (2010) va trobar que la desigualtat econòmica es relaciona positivament amb la confiança en els altres: a mesura que augmenta la desigualtat econòmica, les persones indiquen que poden confiar menys en la gent del seu voltant. A més, aquesta falta de confiança es relaciona amb una mortalitat més elevada i menor esperança de vida.
D'altra banda, s'ha demostrat que la desigualtat econòmica disminueix la participació cívica i social dels ciutadans i l'altruisme (Coté, House i Willer, 2015; i Lancee i Van de Werfhorst, 2012), és a dir, provoca que les persones no se sentin involucrades i motivades a dur a terme accions l'objectiu de les quals sigui el benestar dels altres i el bé comú.
En el nostre grup de recerca hem analitzat una de les conseqüències més flagrants de la desigualtat: els seus efectes sobre l'individualisme. En un procediment experimental, demanàvem als participants que imaginessin que estaven a punt d'anar a una societat fictícia. En aquesta nova societat, tots els participants en les nostres recerques serien de classe mitjana, és a dir, tindrien accés a un bon sou, casa, cotxe i vacances. No obstant això, a la meitat dels participants se'ls demanava que imaginessin que aquesta societat fictícia era molt desigual, mostrant-los que les diferències entre classe alta i baixa eren enormes. A l'altra meitat se'ls presentava una societat més igualitària. Encara que tots els participants comptaven amb els mateixos ingressos mensuals i els mateixos recursos, els que s'imaginaven en una societat més desigual es definien a si mateixos d'una forma més independent dels altres (Sánchez et al., 2017). Pensaven més en ells mateixos i en els seus interessos. Es preocupaven més per les seves metes com a individus que com a membres d'un grup o una societat.
© Eva VázquezLa desigualtat ens porta a tolerar-la i justificar-la
La desigualtat no només impacta en la nostra definició com a individus, la nostra conducta i les nostres relacions amb els altres. També té importants efectes en les nostres creences sobre com funciona el món. Tendim a considerar que la forma en què s'organitza la societat és la millor, i més encara si considerem que ha estat duradora al llarg de la història —fenòmens coneguts com a biaixos cognitius de la mera existència i la longevitat—. Aquesta inclinació a defensar l'estat de les coses dificulta una visió crítica de la distribució dels recursos existents i, per tant, predisposa a l'immobilisme social.
D'altra banda, desenvolupem una visió estereotipada dels altres en funció de la classe social a la qual pertanyen. Així, segons nombrosos estudis, els qui se situen en els esglaons més alts de l'escala social són estereotipats com més competents i amb les habilitats requerides per tenir èxit en societats competitives, mentre que els situats en posicions d'estatus més baix es perceben com a amigables i socials, però sense la competència i les habilitats que marquen els estàndards d'èxit actuals (Durante et al., 2013). La diferència en la percepció i les creences que s'utilitzen per explicar les causes de les disparitats entre els que tenen èxit i els que no, ens poden portar a l'extrem de deshumanitzar els desfavorits. Aquesta visió deshumanitzada de les persones amb baixos recursos econòmics té un impacte important en les accions que els individus estan disposats a promoure per revertir la desigualtat; per exemple, en la seva actitud cap a polítiques socials que es focalitzen en ajudes als més desavantatjats (Sáinz-Martínez et al., 2018). En considerar-los menys capaços, els ciutadans són menys inclinats a proveir-los amb recursos que, previsiblement, malbarataran i no administraran adequadament. Aquesta visió fomenta una ideologia meritocràtica, això és, la creença que cadascú mereix la posició que ocupa en la jerarquia social. Així, la meritocràcia, com a tret cultural, defineix els contextos en els quals hi ha més desigualtat (García-Sánchez et al., 2019).
Una altra manera de justificar les diferències que separen rics i pobres és a través de l'estimació de la mobilitat social, això és, en quina mesura és viable millorar el nostre estatus. Especialment en les societats occidentals, se sobreestima la possibilitat d'ascendir a una classe social més favorable i gaudir dels avantatges que ocasiona. La realitat és molt més crua, i el somni americà no és més que això, un somni. Un informe recent de l'OCDE assenyala que el 60 % de la població més pobra mai no podrà ascendir i es quedarà estancada en la seva posició i, no obstant això, el 72 % de la població més rica mai deixarà de gaudir del seu privilegi. L'estancament i la fragmentació social amb base econòmica s'han aguditzat en els anys de crisi, i han alentit el que s’anomena l’ascensor social, els mecanismes econòmics i socials que permeten que les noves generacions progressin respecte a les anteriors.
En les societats occidentals, se sobreestima la possibilitat d'ascendir a una classe social més favorable. El 60% de la població més pobra mai no podrà ascendir i el 72% de la població més rica mai deixarà de gaudir del seu privilegi.
En suma, la desigualtat econòmica, un tret estructural que defineix el context en el qual vivim, impacta profundament en l'ésser humà. Fa que ens focalitzem en l'estatus que posseïm, ens allunya de les altres persones i pot, fins i tot, canviar la nostra visió del món, fent que hi siguem més tolerants. Aquests processos, al seu torn, poden generar més diferències. És important augmentar el coneixement sobre els efectes de la desigualtat per posar-hi fre i combatre’n les pernicioses conseqüències socials.
Referències bibliogràfiques
Buttrick, N. R.; Heintzelman, S. J. i Oishi, S., Inequality and well-being. Current Opinion in Psychology, 18, 2017, 15–20. http://doi.org/10.1016/j.copsyc.2017.07.016
Sánchez-Rodríguez, Á.; Willis, G.B. i Rodríguez-Bailón, R., Economic and social distance: Perceived income inequality negatively predicts an interdependent self-construal. International Journal of Psychology, 54 (1), 2019, 117-125. https://doi.org/10.1002/ijop.12437
Wilkinson, R. G. i Pickett, K. E., The enemy between us: The psychological and social costs of inequality. European Journal of Social Psychology, 47 (1), 2017, 11–24. http://doi.org/10.1002/ejsp.2275
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis