La cultura no és per a mi? Diversitat i desigualtats en la participació cultural

Open data
maig 20
9 mins

Nicolás BarbieriInvestigador i professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona

Doctor en Ciència Política i graduat en Humanitats. La seva recerca es concentra en l'anàlisi i l’avaluació de les polítiques culturals i socials, particularment en l'àmbit dels drets culturals i les desigualtats socials.

A dalt, interior de la Biblioteca Agustí Centelles i un artista pinta un grafitti en una paret. A sota, grup de persones passejant en bicicleta davant del mural sobre la SIDA de Keith Haring a l'exterior del MACBA i una dona mirant una exposició.

Les dues paraules clau de la primera enquesta sobre participació i necessitats culturals a Barcelona són diversitat i desigualtat. De l’enquesta es desprèn que el desig de participar no es limita als actes de la cultura legitimada i que per atendre totes les necessitats culturals cal situar l’equitat en el centre de les polítiques públiques. Equitat no vol dir homogeneïtat, sinó intervencions específiques segons les necessitats.

Per què fer una enquesta sobre participació cultural a Barcelona[1]? A les ciutats es discuteix amb intensitat sobre les desigualtats en la renda, en la salut, en l'educació o en l'accés a l'habitatge, però es parla poc de les desigualtats en les polítiques culturals. Correm el risc de beneficiar desproporcionadament les persones que més oportunitats culturals tenen i que més recursos culturals públics utilitzen. En el marc del desenvolupament de la mesura de govern “Cap a una política pública de cultura i educació”, es va detectar la necessitat de disposar d’un coneixement més profund de la realitat cultural de la ciutat per poder elaborar i avaluar polítiques culturals amb el suport d’evidències rigoroses.

Una enquesta innovadora i rigorosa

Les enquestes de participació cultural han de fer front a alguns reptes clau. Un dels riscos més importants és homogeneïtzar, és a dir, reduir la diversitat de formes en què participem en la vida cultural a la ciutat. És evident que aquesta homogeneïtzació no es limita només a les activitats promogudes per les institucions culturals, però moltes enquestes consideren la participació únicament des del punt de vista del consum o de l’assistència a les activitats promogudes pel sector cultural, centrant-se sobretot en les categories de públic o audiència. Per això, el primer repte de l’enquesta sobre participació i necessitats culturals a Barcelona és abordar no només l’accés o l’assistència als esdeveniments, sinó també la pràctica cultural (creació, formació) i la participació en comunitat.

Un altre repte important de les enquestes de participació cultural és evitar reproduir les jerarquies que genera el sistema cultural mateix. Així, ràpidament es qualifiquen determinades pràctiques com a “no culturals” o s'etiqueten de “no participants” persones que, potser, intervenen en la vida cultural de la ciutat de manera diferent. Evidentment, l’enquesta ha de prestar atenció a allò que la literatura acadèmica anomena “cultura legitimada”: activitats reconegudes per i generades amb el suport de les institucions públiques o d'altres agents del sector cultural amb més poder de prescripció. Però aquestes activitats són una part molt específica i formalitzada dels hàbits culturals. Per això, l’enquesta també posa atenció en altres activitats i pràctiques informals, comunitàries, populars, etcètera, que formen part de la vida quotidiana i que contribueixen al desenvolupament dels drets culturals.

Finalment, moltes enquestes de participació cultural es limiten a mesurar la demanda (allò que fem) i molt poques qüestionen les necessitats (allò que voldríem fer) i les valoracions (la importància d’allò que fem). Per això, la present enquesta va més enllà de la noció de cultura com a luxe i aborda la participació cultural com el que és: un dret humà.

Els resultats: de la diversitat a les desigualtats

Com és la participació cultural a Barcelona i quins són els principals factors que n’expliquen les desigualtats? Quines necessitats culturals es poden detectar entre la població? Com valora la població la participació en la vida cultural de la ciutat? Aquestes són les tres grans preguntes que aborda l'enquesta.

En primer lloc, l’enquesta evidencia que la participació cultural a la ciutat és extensa i diversa, i que no es limita a les activitats promogudes per les institucions i les organitzacions culturals. Participar culturalment no és només participar en la cultura legitimada. La vida cultural a la ciutat es desenvolupa també a través d’activitats no sempre reconegudes com a tals, i l’enquesta així ho corrobora.

[1] Aquest article interpreta els resultats de la primera Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona, desenvolupada per la Secretaria Tècnica de l’lnstitut de Cultura de Barcelona (Observatori de dades culturals de Barcelona). He format part de l’equip impulsor de l’enquesta, juntament amb Montse Tort i Assumpta Manils, a qui agraeixo molt especialment aquesta oportunitat.

Ara bé, la participació cultural no està exempta de desigualtats. No només participem de manera diferent, sinó que la nostra participació cultural també està condicionada per desigualtats importants. El codi postal, l’entorn familiar, el nivell d’estudis, l’origen, el gènere o l’edat són factors significatius per entendre les oportunitats i els resultats en l’exercici del dret a participar en la vida cultural de la ciutat. I parlem de desigualtats perquè hi ha diferents graus de participació que s’associen sistemàticament a determinats factors i condicions socials, en particular el barri de residència i la pràctica cultural en l’entorn familiar.

En segon lloc, l’enquesta recull que la població de Barcelona manifesta necessitats culturals de forma generalitzada. Les necessitats són transversals al conjunt de la ciutadania: tant les persones que participen sovint en activitats com les que no ho fan voldrien dedicar-hi (més) temps. Però les necessitats culturals també estan marcades per certes desigualtats. Si ens referim a l’assistència o a l’accés a activitats de cultura legitimada, les persones que participen menys en aquest àmbit manifesten més necessitat de fer-ho. Fins i tot les persones que han tingut menys oportunitats i recursos manifesten més necessitat o voluntat de participar en les activitats culturals. A més, les dones declaren més necessitat i voluntat de participar que els homes. Els resultats de l’enquesta qüestionen la idea, força estesa en el sector cultural, que “qui no participa és perquè no vol”. Així, la participació cultural no és exclusivament una expressió de la subjectivitat personal, sinó també de complexes relacions socials, materials i simbòliques. I, a més, s’ha de tenir en compte la desconnexió que pot existir entre l'oferta d'activitats institucionals i les necessitats de la ciutadania.

La formació en les arts i les expressions culturals també és una necessitat a Barcelona. Es tracta d’un dret cultural novament condicionat per les desigualtats. Viure en un barri de renda mitjana o alta, tenir un nivell d’estudis més alt, una pràctica cultural familiar (i materna) més intensa, haver nascut a la resta de la Unió Europea o ser més jove implica haver tingut més oportunitats quant a l’educació artística i cultural.

En tercer lloc, l’enquesta reflecteix un important coneixement sobre la valoració de les expressions culturals en la vida de les persones, la comunitat i la ciutat. A diferència de la participació i les necessitats, no es perceben desigualtats significatives. Les persones, independentment del seu barri, origen, gènere i edat, atorguen molta importància i valors diversos a les arts i la cultura. També és transversal l’elevada importància que la població atorga als ensenyaments artístics que es desenvolupen en els centres educatius.

En aquest sentit, un altre aspecte innovador de l’enquesta és la incorporació del concepte “actiu cultural" per identificar espais de referència per a la participació cultural a la ciutat. Una gran part de la població valora com a actius culturals espais no sempre reconeguts com a tals (places, centres educatius o equipaments esportius). Per la seva banda, les biblioteques i els centres cívics tenen un impacte important en la vida de les persones i destaquen pel reconeixement del seu valor públic.

Les polítiques culturals: de les desigualtats a l'equitat

L’enquesta sobre participació i necessitats culturals a Barcelona hauria de ser una eina rellevant per a qualsevol agent de la ciutat quan es tracta de prendre decisions que influeixen en el dret a participar en la vida cultural de la comunitat. No existeixen receptes o polítiques úniques i reproduïbles en tots els contextos. Si sumem el coneixement generat en l’enquesta i en altres recerques sobre aquesta qüestió^{^[1]}, podem suggerir línies estratègiques d’actuació.

Davant un context de diversitat i desigualtats en la participació cultural, cal situar l’equitat en el centre de l’agenda de les polítiques culturals. Disposem d’experiències, projectes i iniciatives molt rellevants en aquest sentit, però ens falten polítiques estructurals. Ara bé, hem d’entendre que promoure l’equitat en la participació cultural no significa “una mateixa cultura per a tothom” administrada i subministrada per les mateixes institucions i organitzacions. Equitat no equival a homogeneïtat, com tampoc a segregació: una política basada en la idea de “cadascú amb la seva cultura, però ben separats” tampoc permetrà fer front a les desigualtats.

El concepte d’equitat en polítiques culturals vol dir fer intervencions específiques en funció de necessitats col·lectives diferents, amb l’objectiu de reduir les desigualtats en l’exercici del dret a participar en la vida cultural de la ciutat. Cal fer-ho, a més, en comú, des del (re)coneixement de la diversitat de capacitats i de formes de participar de les persones i les comunitats, alhora que s’assumeixen responsabilitats i es despleguen polítiques públiques. L’equitat, però, no s’ha d’entendre com a “cultura a demanda”.

Aquesta perspectiva serà rellevant si ens interpel·la com a societat: els drets culturals seran drets reclamats per la ciutadania o no seran. Les organitzacions culturals tenen molt per fer per avançar el dret de les persones a participar en la vida cultural de la ciutat. Però els agents educatius, el sistema de salut o les polítiques econòmiques (entre d’altres), també. Ens hem de preguntar plegats què ha de canviar per construir una societat on puguem dedicar temps a participar en allò que considerem culturalment valuós i significatiu. Hem de pensar quins canvis estructurals són bàsics per donar suport a les persones i comunitats en la seva vida cultural. Perquè els drets culturals avancen a mesura que avancen la resta de drets, i la democràcia també esdevé més real i sòlida quan s’exerceixen els drets culturals.

[1] En aquest sentit, em permeto citar la recerca L’equitat en les polítiques culturals, que hem desenvolupat amb el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona i els municipis del Prat de Llobregat, Sabadell, Igualada i Tiana.