Barcelona Metropolis

La piràmide poblacional de l’àrea metropolitana de Barcelona no és invertida ni l’envelliment de la població ens aboca al col·lapse, com sovint es creu. Durant les darreres dècades, hi ha hagut pics de gran vitalitat demogràfica, tot i que també crisis de natalitat molt lligades a les recessions econòmiques. La generació més nombrosa, la dels boomers, té al voltant de 45 anys.

Un territori envellit?

A la regió metropolitana de Barcelona hi viuen pràcticament cinc milions de persones. El seu metabolisme no ens remet a una història gaire lineal, sinó més aviat cíclica. No és cert que estiguem davant d’una piràmide invertida (gràfic 1), on l’envelliment hagi de conduir irremeiablement al col·lapse. Tanmateix, s’aprecien força irregularitats, que cal analitzar amb perspectiva demogràfica si en volem treure l’entrellat. Així, podem veure onades amb pics on es concentra una gran vitalitat demogràfica, immediatament precedits i succeïts per valls de migradesa poblacional. Hem de tenir en compte que la piràmide ens contempla amb més d’un segle d’experiència acumulada!

Creixem o decreixem?

El creixement poblacional de les darreres dues dècades del segle xx al territori metropolità fou pràcticament nul, fruit de la combinació d’una natalitat cada cop menor, d’una mortalitat força estable (creixement natural o vegetatiu) i d’un saldo migratori equilibrat, ja que marxava fora de l’àrea metropolitana la mateixa quantitat de persones que hi arribava (gràfic 2).

En definitiva, la dinàmica demogràfica fou pobra durant el període finisecular, marcat per una crisi econòmica que els Jocs Olímpics de Barcelona no van aconseguir dissipar. Sobtadament, i coincidint amb l’albada de la nova centúria, emmarcat entre una remuntada econòmica sorprenent des de l’any 2000 i la nova “gran recessió” del 2009, hi hagué un fort creixement demogràfic, que fou fruit de l’increment de la natalitat, però ­—molt especialment— d’un molt elevat saldo migratori positiu: es tenien més criatures i hi havia molta més gent que venia que no pas que marxava. Aquí tenim una pista sobre les raons de l’evolució demogràfica, un ritme que ve marcat per les circumstàncies econòmiques de cada període.

Podríem dir que, a finals del segle xx, el creixement natural va salvar els quinquennis de decreixement migratori (1981-85 i 1991-95). Però, durant el segle xxi, el que ha marcat la pauta és la migració, amb un increment espectacular del 2000 al 2008 i amb una recuperació entre el 2014 i el 2019 truncada per la pandèmia.

Actualment, el 62% de la població resident al territori metropolità ha nascut a Catalunya; el 22%, fora d’Espanya, i el 17%, a la resta d’Espanya. L’edat mitjana d’aquesta última és de 67 anys, dada que indica que ja fa temps que va arribar a la regió metropolitana de Barcelona. En contrast, l’edat mitjana dels altres dos col·lectius és de 39 anys.

Creixerem o decreixerem? Ara mateix, depèn del saldo migratori al territori, ja que la taxa de creixement vegetatiu (natalitat menys mortalitat) és zero, però no és negativa.

Crisi de natalitat?

No voldria transmetre la sensació que fugim d’estudi. Parlem concretament de la crisi de natalitat al territori metropolità, amb els indicadors específics d’aquest fenomen (gràfic 3). És a dir, la intensitat de la fecunditat (nombre de criatures per dona), el seu calendari a través de l’edat mitjana de la maternitat i, més en particular, l’edat en què s’és mare per primer cop. No hem d’amagar que les dades provisionals per al 2022 assenyalen que el territori metropolità ha arribat a un punt de mínima fecunditat, amb 1,1 fills per dona, un valor similar al del 1995.

Aquesta crisi de la natalitat se situa en un context temporal una mica més ampli, que comença a mitjan anys setanta i que ha tingut algunes vicissituds que és interessant repassar. Aleshores, l’índex de fecunditat era de quasi tres criatures per dona, amb el calendari més jove que es recorda: 25,5 anys per a la primera maternitat. Com a reacció a la crisi econòmica, que s’inicià amb l’increment dels preus del petroli i l’esclat de les taxes d’atur i que afectà de manera contundent una zona tan industrial com la regió metropolitana de Barcelona, els indicadors de fecunditat van anar caient: a principis dels anys vuitanta van arribar a 1,7 criatures per dona, amb una edat mitjana de 28,1 anys, i a mitjans dels noranta es van desplomar a poc més d’1 per dona, amb una edat mitjana per sobre dels 30 anys.

Per donar uns estàndards amb els quals puguem comparar aquests valors, i tenint en compte que habitualment els fills es tenen en parella, es considera que el nivell de reemplaçament de la població se situa en 2,1 criatures per dona. Recordem que la fertilitat femenina comença a decaure exponencialment a partir dels 30 anys.

La crisi econòmica (i de la natalitat) va durar fins a finals del segle xx, però a partir d’aquest punt es va donar una recuperació de la intensitat de la fecunditat (fins al màxim d’1,5 criatures per dona el 2008) i una estabilització del moment en què s’era mare, que es va mantenir en els 30 anys per a la primogenitura i en els 31 per a la maternitat general.

Cal deixar clar que la tendència ascendent es trencà en començar la darrera gran recessió econòmica, a finals del 2008, sense que es donés cap canvi cultural ni tampoc en l’estructura demogràfica del territori metropolità. A més, la caiguda de la fecunditat ha estat acompanyada d’un retard inaudit en el calendari: l’edat mitjana de la maternitat s’ha situat per sobre dels 33 anys.

Quines diferències substancials hi ha entre el període de crisi 1981-1995 i l’actual, que va començar el 2009 i que tot fa pensar que encara no s’ha acabat? En primer lloc, s’observen elements de desinstitucionalització de la fecunditat: les criatures de parelles casades, que eren gairebé el 90% el 1995, caigueren al 65% en el pic de la recuperació (2008) i representen actualment el 50%, ja que l’altra meitat es tenen fora del matrimoni, tot i que no fora de la parella.

Però, per sobre d’aquests canvis culturals, cal esmentar les expectatives econòmiques actuals. A finals del 2000, la recuperació econòmica fou sorprenent, i l’increment de la població de nacionalitat no espanyola que vingué gràcies a la millora del mercat de treball, inaudit. Però, ara mateix, les esperances que aquella situació excepcional torni a repetir-se són minses. Tot fa pensar que, amb la retirada dels estímuls europeus i de l’extraordinària protecció laboral que comportà la pandèmia (amb, per exemple, els expedients temporals de regulació d’ocupació, els ERTO), venen mal dades per a la natalitat, si més no a curt i mitjà termini.

Per acabar amb un bri de llum, voldria esmentar les projeccions fetes per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) sobre el nombre de naixements a la província de Barcelona amb l’horitzó del 2036. Tot i que les estimacions per al 2022 els situen en un nivell similar als de la meitat dels anys noranta (poc més de 40.000 naixements), l’INE pronostica que començaran a elevar-se progressivament a partir del 2023, per arribar als 55.000 al final de la finestra albirada.