Barcelona Metropolis

Les grans urbs globals encarnen l’esperit de la nostra època, mentre que les ciutats petites i mitjanes desindustrialitzades desconfien del futur i tenen nostàlgia d’un passat que identifiquen amb ordre, prosperitat i orgull nacional. El conflicte entre totes dues ha substituït l’històric entre ciutat i camp.

El conflicte entre el camp i la ciutat sona a cosa del passat. Correspon a una fase del desenvolupament econòmic que els països rics van superar fa temps. Tanmateix, sembla que s’ha reactivat, sota noves formes i modulacions, amb l’arribada de la crisi econòmica i la cristal·lització dels efectes més desigualitaris de la globalització econòmica.

Les grans ciutats, les ciutats globals, s’han transformat en els nodes centrals de xarxes econòmiques, empresarials i culturals d’abast transnacional. Són capaces d’atraure els guanyadors del món globalitzat, concentren el talent, l’alta qualificació i una visió cosmopolita.

El desenvolupament de les ciutats globals posa en qüestió alguns consensos bàsics sobre el significat de la redistribució econòmica, la sobirania política i la naturalesa de l’estat com a unitat política.

La lògica econòmica mateixa que fa de les ciutats globals centres de dinamisme i innovació condemna a la irrellevància les velles ciutats industrials. Aquesta fractura es tradueix políticament. Als nuclis urbans allunyats del corrent globalitzador, els seus habitants tenen sensació de desempara, d’haver quedat abandonats pels partits tradicionals. En aquestes condicions sorgeixen partits nous que prometen revertir la situació i que arremeten contra els valors encarnats per les grans ciutats globals. No hem trobat encara instruments per fer front a aquest nou eix de conflicte.

En el procés de modernització econòmica i social, els països pateixen un èxode del camp a la ciutat. De manera més o menys ràpida, grans masses de població abandonen el món agrari i s’instal·len en centres urbans. Els sociòlegs i els economistes han analitzat aquesta transformació històrica, així com les seves conseqüències de tota mena, amb molt detall.

Els interessos i les necessitats dels habitants de la ciutat no han de coincidir necessàriament amb els dels qui es queden al camp. És per això que en la fase d’industrialització sorgeixen de manera recurrent conflictes entre el món urbà i el món rural sobretot a propòsit de fiscalitat i comerç.

Després de l’etapa de postguerra, en els anomenats “trenta gloriosos”, semblava que el vell conflicte havia estat completament superat als països occidentals. De fet, a partir dels anys vuitanta, el pes de l’agricultura en la economia va esdevenir minúscul, especialment si es mesura com a percentatge de treballadors que continuen treballant al món rural. No és gens estrany, en aquest sentit, que els partits agraris, típics de l’Europa escandinava, haguessin de reinventar-se per sobreviure, ja que la importància econòmica de la terra va passar a ser molt menor.

Els partits polítics van deixar de parlar del conflicte entre el camp i la ciutat, i en tot cas el camp es va reinventar com un sector desafavorit que necessitava protecció. Al nostre país l’abandonament del món rural ha arribat a tal extrem que el debat sobre “l’Espanya buida” ha ressorgit amb força. Recórrer carreteres espanyoles durant desenes de quilòmetres sense trobar cap nucli de població és una experiència insòlita a l’Europa occidental.

La crisi econòmica del 2008 ha desequilibrat els sistemes polítics dels països desenvolupats. D’una banda, la càrrega dels sacrificis i ajustos de la crisi no ha estat simètrica, sinó que s’ha concentrat en les capes més desafavorides de la població. En conseqüència, els indicadors de desigualtat han augmentat considerablement, sobretot en aquells països que, com Espanya, tenen sistemes redistributius més ineficients. D’altra banda, el vendaval de la crisi ha fet més visibles les conseqüències i contradiccions del procés de globalització actual, fet que ha suposat, entre altres coses, que s’hagin anat perfilant els guanyadors i perdedors de la transformació globalitzadora de l’economia amb més nitidesa.

La història d’èxit de les ciutats globals convida a la complaença. I genera, en la mateixa mesura, ressentiment entre els perdedors, que es tradueix en una reacció de la qual som testimonis en nombrosos indrets. És la reacció contra el cosmopolitisme, contra les elits econòmiques que passen la meitat de l’any en la capital del seu país i l’altra meitat a Londres, París o Nova York, contra el discurs benintencionat d’acollida a l’immigrant, contra la gent sofisticada i contra els experts, contra l’alta cultura i contra el preu astronòmic de l’habitatge en els centres de les grans ciutats.

Com superar aquest enfrontament, que acaba tenint una traducció en la política estatal mitjançant l’enfrontament entre “provincians” i “cosmopolites”? Es pot establir alguna mena de reconciliació entre la cultura de la ciutat global i la vella cultura nacional?

L’entusiasta irrestricte de la metròpoli global considera que la ciutat ha de ser el motor dinàmic del territori, el centre de gravetat que arrossegui la resta de la població. Però hi ha quelcom d’ingenuïtat en tot plegat. La globalització, com han mostrat els economistes, produeix guanyadors i perdedors. I els perdedors no s’acontenten que se’ls convidi a ser ciutadans globals. Els perdedors busquen seguretat; si no n’obtenen, aposten per forces polítiques que els prometin una restauració del vell ordre perdut.

Es tracta d’un problema greu en les societats avançades. Les grans ciutats creixen, s’integren en els circuits econòmics i culturals transnacionals, però no tenen instruments per compensar els perdedors, els territoris que en queden desenganxats. Aquesta contradicció s’ha convertit en una de les principals fonts d’inestabilitat política del nostre temps. Ja no és el camp enfront de la ciutat: són ciutats industrials contra ciutats globalitzades.