Barcelona Metropolis

Amb el confinament provocat per la pandèmia hem descobert els punts dèbils de la vida urbana tal com la coneixíem. El món rural ofereix ara la calma i el contacte amb la natura que no trobem a l’entorn urbà però, paradoxalment, la població es concentra cada cop més a les ciutats. Alguna cosa deu fallar a les idees que sostenim quan ens fan actuar en contra de les nostres necessitats i els nostres valors.

El desgavell general provocat per la pandèmia de la covid-19 ha posat davant el mirall l’escala de valors per la qual es regien els ciutadans de l’any 2020. Algunes de les creences més afermades en l’imaginari col·lectiu, com la necessitat d’acudir presencialment al lloc de treball, ja s’han revelat com infundades, mentre que altres aspectes de les nostres vides que potser no valoràvem com es mereixen s’han revelat insubstituïbles, com és el cas de la interacció en persona amb la família i els amics: les videotrucades, senzillament, no són el mateix.

Entre aquests darrers, el confinament forçós a les nostres (petites) llars de ciutat ens ha recordat que, com animals que som, a part d’aliment i refugi, seguim tenint necessitats relacionades amb l’espai. Necessitem moure’ns, tal com va demostrar l’allau de corredors ocasionals que va inundar les voreres el primer dia que es permetia la pràctica esportiva. I, sobretot, necessitem contacte amb la natura. Els espais oberts amb vegetació i vida que esquitxen els mapes de les ciutats no són guarniments o recursos fàcils d’urbanistes amb poca imaginació, sinó una font d’esbarjo que cap estímul electrònic pot substituir. No és casualitat que una de les crítiques més feroces dirigides contra la gestió d’alguns ajuntaments fos que triguessin a reobrir els parcs urbans: la gent necessitava arbres.

L’amenaça de fuga

De la necessitat de contacte amb tot allò que és verd, que sembla haver sorprès molts animals humans, en tenim proves de sobres al nostre voltant. La més evident és l’“amenaça de fuga”. En quantes converses postdesescalada hem sentit la frase “el proper confinament no m’enganxa a la ciutat”, si és que no l’hem dita nosaltres mateixos? Sense necessitat de recórrer al poble, els portals immobiliaris avisen de la pujada en la demanda de cases a la perifèria amb jardí i més metres quadrats.

També hi ha reaccions purament fisiològiques. La dermatòloga a qui vaig anar a veure la setmana passada per la meva sobtada pèrdua de cabell em va confirmar que no era l’únic: l’estrès del tancament forçós i la manca de vitamina D estan deixant calba gran part de la població. El fet de seguir necessitant els raigs directes del sol per completar els nostres cicles bioquímics ens recorda que, tot i els nostres coets espacials i les nostres apps per demanar menjar a domicili, no som tan diferents d’un gerani.

La felicitat és a fora

Igual que va passar amb la producció d’aliments, fa temps que les ciutats van externalitzar el contacte amb la natura i la pausa a altres espais. En la mateixa dinàmica metropolitana està implícit que, per “baixar el ritme” o “prendre’s un respir”, els ciutadans han de marxar fora, a la platja, a la muntanya o a un poble i, després d’uns dies, tornar “amb les piles carregades” per reintegrar-se al ritme incessant de l’economia accelerada.

Però en el moment en què la mobilitat es veu restringida (com ha passat a la població general durant la pandèmia, però també com passa la resta del temps als col·lectius de menor poder adquisitiu) i els recursos de natura i calma deixen d’estar disponibles, el model urbà demostra les seves carències. En situacions com aquestes s’accentuen les diferències entre els estils de vida del medi rural i de l’urbà, i és possible que aquest contrast sigui l’origen d’aquestes “amenaces” de fuga que mencionàvem. És ben sabut que, als pobles, a més de gaudir de més autosuficiència alimentària, és molt més senzill cobrir aquestes necessitats “immaterials” de proximitat amb la natura i de ritmes menys frenètics senzillament perquè ja formen part de la seva idiosincràsia; tot i això, és allà on normalment acudir per “desconnectar”.

En aquestes fantasies de fugida al món rural, els pobles apareixen com llocs capaços de satisfer totes les necessitats a què no arriben les ciutats. Paradoxalment, i malgrat com d’esteses estan aquestes idealitzacions, el percentatge de persones que viuen a les ciutats és cada vegada més elevat. Alguna cosa deu fallar a les idees que sostenim quan ens fan actuar en contra dels nostres marcs de valors.