Barcelona Metropolis

Aquesta bretxa s’agreuja per gènere (més gran en el cas de les dones), edat (més gran entre la gent de més edat), territori (més gran en poblacions més petites), nivell de renda (més gran per als més pobres) i nivell d’estudis (més gran per a les persones amb menys formació)^[7]. El 60% de la gent més gran de 80 anys reconeix que té dificultats per comunicar-se a través del mòbil^[8]. Certes discapacitats augmenten també la bretxa financera digital. L’extrem el representaria una dona gran sense feina, amb ingressos baixos, escassa formació i habitant d’una zona rural. S’hi representa no tan sols la desconnexió digital, sinó també, de manera generalitzada, l’exclusió social.

La manca d’habilitats per fer servir productes i serveis fintech no només és problemàtica en el nivell més bàsic, sinó que sovint les persones que tenen certs coneixements i que hi tenen accés no són conscients dels possibles riscos associats ni de com evitar-los. Saber com esquivar fraus i errors greus és d’una importància vital per a aquest tipus de transaccions. La suplantació d’identitat de bancs a través de missatges SMS o correus electrònics està àmpliament estesa, i només cal fer clic en un enllaç maliciós o confiar en aquests remitents i donar-los les nostres credencials per perdre la totalitat (o una bona part) dels nostres estalvis. A més, tant estafadors com ciberatacants podrien accedir a tota la informació íntima que poden revelar les nostres dades, operacions i usos dels serveis financers en línia.

“Criptonatius” digitals

A l’extrem (aparentment) oposat hi ha els natius digitals, joves familiaritzats amb les eines fintech i amb el món de les criptodivises. Sense ser economistes ni experts, alguns fins i tot es guanyen la vida aconsellant els altres com invertir els seus diners en criptomonedes, especialment en bitcoins. Han comprat la idea dels diners fàcils, sense entendre la complexitat del mercat de les divises digitals. Com ironitza El Mundo Today en un dels seus jocosos vídeos, el món de les criptomonedes “és tan complex que només l’entenen els podcasters i els adolescents”^[9].

Bromes a part, el problema és seriós. Els guanys estratosfèrics en criptomonedes estan associats a preus artificialment inflats, atès que no hi ha res que indiqui objectivament el seu valor, més enllà del que la gent li atribueixi. Per exemple: una persona que té criptomonedes convida molta gent a invertir, i aquesta gent la segueix per por de perdre l’oportunitat de guanyar diners fàcils. Com a conseqüència, el valor d’aquesta moneda puja i aquesta persona pot vendre les seves divises a un preu més alt. És un esquema Ponzi de llibre, una fórmula d’estafa piramidal aplicada al criptomercat. El vell engany disfressat d’una cosa lluent i nova que ho canviarà tot, amb celebritats anunciant-ho a so de bombo i platerets per inflar encara més la bombolla.

Oportunistes i estafadors campen a gust en aquest entorn. L’any passat, aprofitant la tirada de la sèrie El juego del calamar, algú va llançar una criptomoneda anomenada Squid. La va anunciar com un criptovalor que es podria utilitzar per a un nou joc en línia inspirat en la sèrie. La moneda Squid va passar de cotitzar un centau de dòlar a més de 2.856 dòlars en menys d’una setmana^[10]. Tot i això, les persones que van comprar criptovalors Squid no van poder-los vendre. La web de compra i els comptes associats es van esfumar, i amb ells els més de tres milions de dòlars de petits inversors que van caure al parany.

La bombolla financera cripto pot arruïnar els qui confiïn tots els seus diners físics a una moneda virtual que no està emparada per cap institució, ja que ningú no es farà responsable d’aquesta pèrdua. Amb l’euro es pot especular, però hi ha una economia real al darrere. Les criptomonedes també experimenten una volatilitat molt alta. El 18 de maig del 2021, el bitcoin valia més de 35.000 euros i l’endemà en valia 24.000 perquè la Xina va anunciar que prohibia la criptomoneda. En un dia, els inversors van perdre més de 10.000 euros. Durant el darrer any, el bitcoin ha passat d’un valor de −15.000 euros a més de 37.000 euros. Un dia pots ser virtualment ric i l’endemà, perdre-ho tot.

Aquestes inversions es qualifiquen ja com les noves subprime, en al·lusió a les hipoteques porqueria que van conduir a la crisi del 2008. El Fons Monetari Internacional adverteix en un informe recent^[11] dels riscos de l’ecosistema cripto: operatius (amb pèrdues de fons), de ciberseguretat (robatoris de fons), de governança (manca de transparència al voltant de l’emissió i distribució de criptoactius que generen pèrdues per als inversors), de concentració (atesa la seva gran dependència de poques entitats), de frau al consumidor i d’integritat del mercat.

Regular, educar, connectar

Els reguladors ja estan posant límits a l’entorn cripto. El Parlament Europeu ha votat a favor de prohibir les transaccions criptogràfiques anònimes per frenar el blanqueig de diners a Europa. A Espanya, les empreses que custodien carteres de criptomonedes de tercers estan obligades a informar sobre els diferents tipus de saldo i sobre la identitat dels titulars. A més, les plataformes que permeten intercanviar unes criptomonedes per unes altres o per diners de curs legal han d’informar dels domicilis, la identificació fiscal, el preu i la data de les operacions de cada usuari. Els guanys obtinguts d’aquestes operacions s’han de declarar davant d’Hisenda.

Molts dels joves (i no tan joves) que comercien amb criptodivises no en són conscients, com demostra una enquesta recent de CoinTracker^[12]. Això ens porta a la reflexió inicial: ser natiu (o “criptonatiu”) digital no significa estar protegit de fraus, estafes o errors que podrien significar una pèrdua considerable de diners, o bé la ruïna.

En relació amb l’altra cara de la bretxa digital financera, també hi ha canvis reguladors. A finals del 2021, el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de llei de serveis d’atenció al client^[13], que limita l’ús de contestadors automàtics per relacionar-se amb els consumidors, que tindran el dret de rebre una atenció “gratuïta, eficaç, accessible, inclusiva, no discriminatòria i avaluable”. També preveu l’obligació de tota empresa de mantenir una comunicació personalitzada i, en cas d’insatisfacció amb l’atenció rebuda, l’usuari podrà sol·licitar que es transfereixi la comunicació a una persona física supervisora.

A aquest avantprojecte de llei el complementa un altre de recentment aprovat per crear l’Autoritat Administrativa Independent de Defensa del Client Financer^[14], que serà gratuïta per als consumidors. A més, les associacions bancàries van signar el febrer passat un protocol per millorar l’atenció de la gent gran amb ampliacions d’horari de caixa i atenció telefònica, impulsat per l’èxit de la campanya “Soc gran, no idiota”.

Més enllà d’aquestes mesures que són un pegat, hi ha un àmbit d’actuació clau per abordar les bretxes financeres digitals: l’educació financera. La futura llei per a la creació de l’Autoritat Administrativa Independent de Defensa del Client Financer la té en compte en un dels títols. En concret, diu que es fomentarà des d’aquesta figura l’educació financera dels ciutadans, “especialment en matèria d’estalvi, inversió, préstec i crèdit i gestió de deutes i assegurament, i es promourà la responsabilitat en la contractació financera”. Promourà també —diu l’avantprojecte de llei— la seva inclusió en els plans d’estudis.

És un punt de partida, tot i que sembla més aviat una declaració de bones intencions sense compromisos clars. A més, aquesta legislació futura limita la capacitació a l’àmbit de l’alfabetització financera, sense incloure la capacitació digital o l’educació en ciberseguretat, ambdues essencials en l’abordatge de la bretxa financera en línia. Experimenta el mateix error que la majoria de les estratègies nacionals d’educació financera: no aborden específicament l’alfabetització financera digital, sinó que se centren en conceptes financers bàsics. A més, les estratègies d’educació financera digital han de dirigir-se als grups desafavorits per reduir les bretxes.

Un altre factor que cal considerar és que la tecnologia fa que els serveis financers no tinguin fronteres, cosa que permet accedir fàcilment a productes i serveis financers en altres països. D’aquí ve la importància de la coordinació global, no tan sols per regular el sector fintech, sinó també per millorar l’educació financera digital de la població.

L’adopció d’aquestes eines té potencial per reduir les bretxes en la inclusió financera, però això no passarà si la població no està capacitada per fer-les servir, ni sense una infraestructura adequada que permeti a totes les persones accedir a un dispositiu connectat i a internet de qualitat. A més, sempre cal garantir l’accés analògic als serveis bancaris: garantir el dret a internet, però també el dret d’accés financer sense condicionants de connectivitat.