Barcelona Metropolis

Es deia María Ángeles Muñoz i va ser la causant de la consigna solidària i rebel que una multitud de dones es van fer també seva: “Jo també soc adúltera”. Una consigna que “no només infringia la llei positiva d’un país, sinó la llei simbòlica i sagrada, tot mostrant el rebuig al règim de valors imposats pel discurs hegemònic”. Qui avui analitza així la consigna és Isabel Segura Soriano en el llibre Barcelona feminista 1975-1988.

Es deia María Ángeles Muñoz i l’any 1976, a Barcelona, va ser acusada d’adulteri. Muñoz es va negar a entregar la seva filla al jutjat per la demanda interposada pel seu marit i responia un sí contundent quan Marta Pessarrodona, des de la revista Vindicación Feminista, li preguntava si era conscient que el seu cas individual podia donar lloc a una lluita col·lectiva.

En la mesura que el lligam que uneix les dones als seus opressors no és comparable a cap altre lligam de dominació (aquí no hi ha inferioritat numèrica; aquí no es tracta d’una col·lectivitat segregada; aquí l’autoritat tirànica s’escapa del caràcter accidental de la història i és tan de tot arreu i de sempre que sembla que porti amb ella la justificació atemporal, essencial i ràpidament atroç d’un proverbi), en la mesura que mitja humanitat encara avui necessita un dia internacional, resulta imprescindible que la concreció radical dels noms acompanyi les anàlisis estructurals i les torrentades de xifres. Resulta imprescindible perquè només així és possible d’evitar el realisme lògic de la massificació que condueix a camins perillosos en què els subjectes s’esborren. Resulta imprescindible perquè només així és possible lligar la memòria a la vida.

Es deia María Ángeles Muñoz i, just després del final (oficial) de la dictadura franquista, va ser la causant de la consigna solidària i rebel que una multitud de dones es van fer també seva: “Jo també soc adúltera”. Una consigna que “no només infringia la llei positiva d’un país, sinó la llei simbòlica i sagrada, tot mostrant el rebuig al règim de valors imposats pel discurs hegemònic”. Qui avui analitza així la consigna —i analitzar-la és portar-la al present i implicar-se amb el seu llegat, el de la denúncia a les legislacions violentes i el de la subversió de realitats discriminatòries— és Isabel Segura Soriano, historiadora, escriptora, directora literària durant molts anys de la col·lecció “Clàssiques Catalanes” de l’editorial LaSal i autora, entre d’altres, del recent Barcelona feminista 1975-1988 que desplega aquesta anàlisi.

Tractant-se d’aquest espai temporal, d’aquest lloc, d’aquest espectre polític que apel·la als drets humans i que entronca amb la resistència antifeixista —els moviments d’emancipació de la dona—, Segura comença la seva Barcelona feminista amb les Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona el maig del 1976 i les comença llegint-les no només com a esdeveniment succeït, sinó també com a símptoma polític, ja que les Jornades representen un dels inicis de la irrupció de la dona a l’espai públic i d’un prou que es multiplica: prou masculí falsament genèric; prou silenci forçat; prou paternalisme vers les dones i, sobretot, vers les dones treballadores; prou família autoritària com a puntal de l’Estat; prou mites essencialitzadors sobre la virginitat, la maternitat i la feminitat; prou sex symbols publicitaris i prou cosificació de la dona; prou cruzadas evangélicas i prou presons per a “caigudes” i “indignes”. Però les Jornades, com recull Segura, no només van ser un cop de puny sobre la taula, sinó que també van donar origen a les propostes nascudes dels debats entre dones, que van des de l’abolició de totes les discriminacions laborals per raó de sexe fins a la necessària socialització del treball domèstic i al dret a la lliure disposició del propi cos.

Una lliure disposició, aquesta, negada secularment i que en els anys de la Barcelona feminista de mica en mica, i no sense obstacles contrarevolucionaris, és conquistada. Una lliure disposició, la del cos, la de la sexualitat, que, al costat de la qüestió material i econòmica, esdevé una de les claus de volta dels feminismes d’aquests anys. Potser per això Segura inclou, a les pàgines finals del llibre, una fotografia extreta de Nuestros cuerpos, nuestras vidas (Icaria, 1982) que dona compte, no només de com de dolorosa i difícil va ser aquesta lluita, sinó també de com d’intel·ligent, radical, lúcida i feliç van fer que fos. Dues dones: una, nua de cintura en avall, estirada, amb les cames obertes i amb una llanterna a les mans. L’altra, just al davant, amb un mirall davant de la vagina de l’altra i somrient.

Somrient perquè Jo també soc adúltera prové d’una ferida, però aquesta ferida, aquest estigma, es pot arrabassar dels seus inductors i, com fan avui els moviments queer amb tot allò que tingui a veure amb el que és titllat de desviat i bastard, es pot resignificar i es pot convertir en una palanca de llibertat. En una llibertat que permet somriure allà on es vulgui —davant de l’auditori masculí o davant d’un cony— i somriure també és propi de l’ésser humà. Per tant i, per primera vegada en aquestes ratlles en primera persona, sí, jo també soc adúltera.