Barcelona Metropolis

Veure Clara Peya (1983) en un escenari, asseguda davant el piano, és una experiència difícilment oblidable. S’hi atansa, amb el cos entregat, amb l’ànima oferta a una nova conquesta que ens acabarà sacsejant, de ben segur. S’encongeix i s’expandeix, ens convida a un reducte íntim on ella és qui marca el temps, qui ens abraça i qui ens demana, alhora, que l’abracem. Poques paraules es poden afegir al fet de gaudir en directe amb una música que va molt més enllà del virtuosisme de la perfecció en l’execució, de notes o de partitures. És comunió, és acollida, és tremolor.

​Directa i espontània, aquesta manera de ser l’ha portat a construir un llenguatge propi, únic; a viure l’art com una eina poderosa en pro del canvi, posant llum en llocs amagats, als marges; a ser prou valenta per qüestionar-nos identitats, sexualitats, injustícies i, també, l’estigma que arrosseguen els malalts, visible en la pròpia malaltia, el TOC (trastorn obsessiu compulsiu), que l’acompanya. Amb 33 anys, és autora de vuit discos —al novembre traurà nou disc, amb el piano com a únic protagonista— i d’una bona llista de muntatges, tan diversos com els que fa amb Les Impuxibles, la companyia que té amb la seva germana i on fusionen dansa i piano, amb obres com Suite TOC núm. 6, Painball, Limbo o AÜC –aquesta darrera, la tancaran definitivament el febrer de 2020–, després d’haver estrenat una peça de carrer a Dresden i una altra dins el Festival Clàssics del CCCB, a l’octubre. “Ja no sé ni quina roba agafo quan surto de casa”, confessa, astorada per un ritme frenètic.
 
Una autora que toca com pensa, que actua com viu. Explica que la seva mare els feia tocar cada dia del món —a ella i a la seva germana, la coreògrafa Ariadna Peya— cinc minuts de piano. “Ens va inculcar aquesta cosa de perseverar, encara que sigui poc, cada dia”. Ara no hi ha dia que no toqui, però per feina: s’ha convertit en una de les autores més sol·licitades i actives de l’escena catalana, i és la guanyadora més jove de la història del Premi Nacional de Cultura 2019, que lliura el CoNCA. Ha estat un any difícilment repetible. “Són moltes coses de cop. L’altre dia pensava que ja no em donaran cap més premi, perquè el més important que em podien donar ja el tinc”.

Això últim és el millor. Quan m’ho van dir, em vaig quedar molt parada i vaig pensar mil coses: que no m’ho mereixo, que no crec en els premis, que si és un premi institucional, que si l’accepto o no. Imagina’t! Aleshores, jo, que soc una persona que fa llistes i llistes i llistes —tinc TOC!—, vaig fer una llista de tots els espectacles als quals havia posat música. Me’n sortien 26 en total.

Sí, però has de tenir en compte que vaig començar a posar música a espectacles als 23 anys [riu]. Des que ho vaig comptar, ara ja en porto 30, d’espectacles. I ara he gravat nou disc, a piano sol, sense veu, que sortirà el novembre, amb algun petit element d’electrònica. Es dirà AA (Analogia de l’A-mort), i serà això, una analogia entre l’amor i la mort. Tot el disc parla de la llum i la foscor, de la foscor i la llum, i de com ens intentem equilibrar entre aquestes dues coses tota l’estona.

Al disc, parlo del desamor i qüestiono els paràmetres de l’amor romàntic. Per tant, acaba sent un disc polític, que surt d’unes cançons que són absolutament d’amor. Fa pocs mesos que he tingut una ruptura, i sempre que em passen coses emocionals molt fortes faig un procés artístic que, d’alguna manera, crec que m’ajuda a guarir-les. Aquest últim any ha estat molt fort, molt intens, de moltes coses: reconeixement per part de la premsa, de les institucions i també del públic; moltíssima exposició i feina; també un any amb un procés terapèutic molt bèstia, amb el Suite TOC, i de sortir de l’armari com a persona amb diagnòstic mental, que això també és exposar-se molt i molt. Una exposició que ve acompanyada d’un procés que alhora és terapèutic i artístic. I tot això acaba amb una ruptura sentimental, i decideixo que me n’aniré a fer un retir espiritual. Però allà on vaig anar hi havia un piano i, en comptes del retir, vaig fer un disc.

Sí, el terme procés de curació m’agrada. Jo em sento molt més lliure en la música, amb el piano, que en la vida. A la vida no me’n sento, de lliure, hi ha moltes coses que faig i no faria, que voldria dir i no dic. Hi ha molts codis socials on has d’encaixar.

Sí, és el que intento. Però segueixo sent una víctima de l’amor romàntic, de l’església, d’aquest pensament catòlic. Hem nascut amb la culpa. I també segueixo sent víctima del patriarcat, del capitalisme. Ho puc intentar deconstruir, però estic plena de petites coses que em burxen i dia a dia me’n vaig fent conscient. Però la deconstrucció que em queda és immensa. Amb la música trobo un vehicle per canalitzar-ho.

El patriarcat és a tot arreu. El capitalisme i el patriarcat són dos eixos d’opressió que ho travessen tot. Si a l’amor romàntic no hi posem patriarcat, no hi ha diferència de gènere entre home i dona. Fent Estómac em vaig adonar que només sabia fer cançons d’amor. I vaig dir “d’acord, escriuré cançons d’amor”. Però també vaig pensar que intentaria que hi hagués parts polítiques, encara que fossin dins de la poètica.

Curiosament, amb tot aquest merder, jo només penso “si tornaràs”. Com pot ser que, amb tot això, el que ocupi tota la meva ment sigui l’amor i no tot de coses que són molt més importants? Però ens han educat així. Ens han ensenyat que soles no estem completes.

Hi ha moltes maneres de fer cançons d’amor. Tu pots fer una cançó d’amor com és Tierra del hielo, d’amor absolut i molt dramàtica, però que no parla de possessió o de necessitat. En l’amor romàntic s’hi centren un munt de coses molt nocives, com ara la possessió (“sin ti no soy nada”), la necessitat (“estaré contigo para siempre”), l’adoració (“nadie es como tú”), etc. Eh, un moment! Quan te n’adones, et quedes molt compungida. Jo he estat molts anys sense analitzar-ho, m’ho he menjat amb patates. Quan comences a replantejar-te les coses i a pensar en el vocabulari que utilitzem, en com ens hem construït en la societat... [esbufega]. Jo, per exemple, no sé qui soc realment, perquè soc algú en funció de la societat. No sé com seria en un món on no tot estigués après. Aquí, ens diuen com hem de ser i com hem de pensar. Ens ho diuen tot!

Hem d’elidir els conceptes del Bé i el Mal. Hem d’elidir el binarisme home/dona, bé/malament. Hem de buscar tots els matisos possibles, sempre. Hem de canviar la culpa per la responsabilitat i crec molt en l’empoderament de la vulnerabilitat. Jo tinc un altaveu i el privilegi d’haver pogut estudiar el que he estudiat. He pogut estudiar piano perquè no he hagut de servir copes per portar diners a casa o per cuidar els meus avis. He tingut una família absolutament estructurada, amb diners, que m’ha permès dedicar les hores que m’ha donat la gana a la meva vocació. M’han pogut pagar els estudis, per exemple, que és un més d’una sèrie de privilegis dels quals a vegades no som prou conscients. Cal que ens fem responsables de qui som i fer alguna cosa per canviar les coses.

El que més m’ha costat és acceptar tot el que m’ha passat, i encara hi soc, en aquest procés. També costa, a partir d’aquí, començar a construir alguna cosa. Penso que si jo tinc la sort de tenir un altaveu, l’haig d’usar de la millor manera possible. Si faig espectacles, sempre seran polítics i sempre parlaran del canvi social i de la transformació, d’una manera o altra. L’art té un poder de transformació bestial. El que passa és que estem entretinguts, no pas informats.

Jo no dic que no estigui bé fer-ho, però a mi no m’interessa. Tampoc m’interessa fer revisions de clàssics, per exemple. El que sí crec que és increïblement important és de quina manera ho fas i què pretens, quina és la teva finalitat. Jo volia que la gent sabés que tocava molt bé el piano, però no em vaig començar a trobar bé amb mi mateixa fins que no vaig tenir coses a dir. I això és independent de si toques bé o malament. Tot canvia quan t’adones que, en el fons, no és tan important.

És molt important que sapiguem que nosaltres vivim en un micromon. La gent que m’envolta —músics, artistes— generalment és gent molt polititzada, compromesa, que ve de moviments socials. Jo no conec ningú que voti el PP o VOX! Però hi són, per tot arreu. Després, hi ha una frase del Jorge Drexler que diu que “la historia es una puerta giratoria”. I així ho crec: no hem après res! El poder el tenen els diners; i com més diners, més en vols. Hi ha molt poca gent que faci coses desinteressades amb el seu patrimoni. A la gent que té el poder, li és igual matar, o traficar amb armes, o cremar el planeta. Això mostra una absoluta desconnexió amb qui som i d’on venim, que venim de la terra, de la natura. Una desconnexió ancestral, dels nostres avantpassats i de l’ànima, de coses que són intangibles. Per què volem tants diners? Per omplir amb diners l’amor que ens falta?

Per començar, l’esquerra ha tingut molt de temps per pensar. Normalment, la majoria de gent d’esquerres surt de la classe mitjana, perquè la classe baixa només té temps de sobreviure. Quan veig gent enfadada per dades que diuen que “la immigració ha votat Ciutadans”, penso: “Sí, entesos, però què fem amb el racisme que hi ha implícit en el nostre dia a dia? Què fem amb les discriminacions?” Què els demanem, a ells? Que a sobre pensin en coses que no tenen temps ni de plantejar-se? Jo crec que no se’ls pot jutjar.

És aplicable a tot! Els teus pares t’apunten a una escola i no a una altra perquè aquella té unes idees polítiques amb les quals combreguen (independentisme, catalanisme, religió, etc.). A tu t’expliquen la història i tu la dones com a bona. Però aquí ja hi ha un biaix. T’expliquen que els colonitzadors són herois. Et diuen que Cristòfor Colom és un heroi! Que estem boges? Com hi poden haver escultures, cançons i tanta literatura d’aquest tirà? Jo només sé el que m’han explicat, i que no sé si és veritat.

La primera era una afirmació molt punki, però crec que necessària. I a Suite TOC ens plantegem preguntes del tipus “es pot estar sa en un món que està malalt?”. Realment, tots ho estem, de malalts. Això no vol dir que vulgui cronificar la malaltia, sinó que la medicalització és una barbaritat. I t’ho dic jo, que tinc dos pares metges. En el meu cas, vaig anar al psiquiatre i em va dir: “Tu això t’ho prens tota la vida i ja està”. Estem acostumats que no ens diguin “tens un refredat”, sinó “tu ets això”. L’ets no te’l treus de sobre.

“Com que tu ets així...”, diuen. Jo vull ser de moltes maneres, vull canviar, vull intentar aprendre, no vull viure encasellada. A mi em van molt bé els processos de parlar del meu TOC, principalment com a aposta política. A mi no em faran fora de la feina per tenir aquesta malaltia. Em diran que soc una artista excèntrica. Jo soc “sucre”, en aquest aspecte. Però si treballés en una empresa, potser me’n farien fora.

Sí [somriu]. Però és que la gent és bullida, és tèbia. Per què no s’interessen per les coses que realment tenen interès? Els humans i les seves històries són el millor que hi ha! Cada persona és un món: com pots posar al mateix sac tothom qui pateix esquizofrènia? Potser hauríem de pensar què li ha passat a aquesta persona per arribar fins aquí. Al capdavall, som fills d’un sistema que genera diners i amb unes farmacèutiques que volen que consumeixis i et cronifiquis. Creus que algú ha de decidir si pots o no pots treure’t el penis? Tu creus que això ho ha de decidir un gabinet de metges? Ara, això sí: per posar-te més pit o més llavis, cap problema.

Som massa correctes. I la correcció és un pal. Aquests temes els tracta molta gent, però sense gaire visibilitat. El dia que el teatre públic comenci a representar la societat en què vivim i no els blancs heterosexuals de classe mitjana, i comenci a representar persones racialitzades, migrades i amb diversitats... Explica’ns realitats que surtin de la família catalaneta de tota la vida! Prou d’haver sortit del poble, de fer una carrera, d’estar encaminat, de ser molt pacifista i molt educat. Perquè els catalans, això sí, som molt educats...