Barcelona Metropolis

Wall s’interessa per la fotografia com a mètode després d’experimentar amb altres arts. A la fotografia no va arribar cridat per la inquietud documental dels fotògrafs clàssics. El seu acostament va ser per “imitar-la”, aprendre’n les qualitats i anar d’alguna manera contra el concepte d’instantaneïtat, de registre i empremta del temps. Els quadres de Wall deixen en suspens l’imperatiu fàctic, la vinculació a un fet succeït en el temps, que per a molts és la base de l’especificitat del fenomen fotogràfic, per la qual se li atorgava l’estatus com a prova del que és real.

Fotografies que mai han passat

El que més costa de desxifrar a la seva obra és fins a quin punt les escenes representades mitjançant la fotografia han succeït o no. Fins a quin punt ens trobem davant de documents que ens mostren la literalitat dels fets que estem contemplant. Molta gent es preguntarà, davant de la imatge d’una captaire al carrer, si té nom i si pateix. Però, davant l’obra de Wall, ens hem de referir a aquest aspecte verídic del seu treball com a “quasi documental”. En aquest sentit, les situacions que fotografia mai no han passat. Està capturant les preocupacions, les passions, els problemes que envolten la realitat quotidiana en aquestes reconstruccions del que és possible. La imatge resultant és lliure dels successos que han tingut lloc en el passat. Lliure, per tant, del dol i de la rememoració, que són els llasts que impregnen la imatge fotogràfica clàssica. Les imatges “quasi reals” es desenvolupen en el present des del qual se les mira. Les escenes representades són fruit d’una construcció on també dona a llum el referent, encara que no existeixi, encara que no hagi passat d’aquesta manera. Perquè, si és al quadre, és possible. Veiem imatges que “semblen” de reportatge, tenen tots els elements genèrics que li són propis. Un home està agenollat a terra, mig nu, i l’envolta un grup d’homes que no sembla que tinguin bones intencions. Immediatament sabem què és el que hi passa. No cal un peu de foto, no cal una data ni un lloc. Evoca sentiments i emocions. Representa una violència que ha esdevingut quotidiana.

Els temes de Wall són anodins, estranys, desapassionats. La quotidianitat és per a ell un univers que conté tot el nostre món, la base sobre la qual es desenvolupa tot el que és observable, concret. S’identifica amb el “pintor de la vida moderna” que Charles Baudelaire retrata al seu llibre del 1863. Amb Baudelaire, reivindica la bellesa del que és circumstancial, relatiu, que està subjecte a una època, a la moral o a la passió. Aquest element circumstancial de la bellesa és el que fa possible la ingesta del sublim que, per ell mateix, no podria ser assimilat per la naturalesa humana.

És un observador que recull del carrer aquesta circumstància, emmagatzema a la memòria el que és passatger per extreure l’eternitat del que és transitori, de la vida que flueix de manera insospitada. Per això els seus temes, encara que ell diu que no treballa temes, són el prosaic, el comú i el corrent. La seva tasca consisteix a desentranyar de la quotidianitat el que és únic i singular, irrepetible. Aquest és l’interès de la fotografia, que, a diferència de la pintura, introdueix elements específics que es resisteixen a integrar-se en el conjunt. Els actors, per exemple, apareixen a la foto com ells volen, introdueixen la seva quotidianitat al quadre sense que aquesta es pugui modificar. Com aquest obrer que, a punta de dia, neteja el solitari pavelló Mies van der Rohe, quan els rajos del sol rasant des de l’est just parteixen l’horitzó de les rajoles de la paret.

Pel que fa a la interpretació de les seves obres, Wall adverteix que ell no n’ha controlat exhaustivament el contingut, hi ha elements imprevisibles i, per això, les anàlisis que pretenen donar explicació a les motivacions poden resultar falses. Cada espectador, de manera instantània, de vegades involuntària, com un somni, haurà de crear un relat personal a partir de l’experiència de la trobada amb l’obra.