Barcelona Metropolis

Mai s’havia exposat tanta obra al mateix temps de l’artista Vicenç Viaplana (Granollers, 1955). Ànima veritablement lliure, defensor i investigador de la pintura, aquesta primavera ha permès una inusitada ruta Viaplana pel país: de la retrospectiva als Espais Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona, a l’impressionant i magnètic quadre de grans dimensions exhibit al Museu de Granollers; de l’exposició al Centre Cultural La Mercè de Girona, a la de la Galeria Marc Domènech de Barcelona. Aquest viatge permet una visió privilegiada del periple vital i artístic de Viaplana, sempre burxat per la inquietud i per l’afany de traspassar fronteres i explorar límits: de bracet amb ell caminem pel territori d’allò menys obvi i més amagat, i hi descobrim lucidesa i vibració.

Aquesta exposició a la Marc Domènech és la més estranya perquè he fet una cosa que no s’acostuma a fer, almenys en vida. Vaig trobar una carpeta de dibuixos i pintures de quan no tenia ni vint anys, de l’any 1974, que mai s’havien exposat. Li vaig dir al Marc: “Què et semblaria si els ensenyem i al costat hi posem coses d’ara?”. O sigui, fer un salt en el temps de 40 anys, des d’un artista que comença, que pràcticament acaba de sortir de l’adolescència, fins a coses ja molt més acabades. Era un risc brutal.

Del 1974 al 1976. Hi ha unes pintures que són més psicodèliques. Una part de l’art català ha quedat una mica submergida, com és una psicodèlia que en aquells anys es feia molt. De seguida l’informalisme s’ho va emportar tot. En aquell temps hi havia molta gent que dibuixava d’aquesta manera, una mica herència de Joan Ponç i per influència també de la psicodèlia del moment.

Davant d’aquesta situació, hi ha un punt en què simplement per tirar endavant dissenyes una estratègia que en el meu cas va passar per l’aïllament. Abandono aquest sucursalisme dominant que m’hagués portat a fer coses que no m’interessava fer de cap manera. Pagues un preu bastant dur, que suposa una certa resistència, però amb la qual et mantens ferm amb el que creus. Insistència i, el que deia Miró, persistència.

Jo això ho vaig veure bastant clar la primera vegada que vaig anar a Nova York. Devia ser el 1983 o 1984. Portava una trajectòria de deu anys, però em vaig adonar que allà tu anaves a una galeria i encara que no et coneguessin de res, hi deixaves el teu dossier i el responsable de la galeria es dedicava tot un dia a mirar el que els havia arribat. No importava de qui fos. Ni d’on venia ni de res. Això era insòlit aquí. O venies amb unes certes referències o les jerarquies eren molt fortes.

En aquells anys, Barcelona no era l’epicentre del que passava al món conceptual. Estava repartit. Hi havia Granollers, Banyoles, Reus... És una història que s’ha explicat molt poc. En tot el que es va fer en aquells anys a Granollers tampoc vam tenir cap tipus d’aparador ni transcendència, perquè les coses passaven a Barcelona. També hi havia menys possibilitats de difondre-ho. El centralisme de Barcelona ho ha anat xuclant tot, encara avui. I les institucions que estan a la perifèria o fora de Barcelona tampoc han tingut la dignitat per defensar-ho i impulsar-ho, no ja pensant en Barcelona sinó en Londres o Nova York.

T’explico les circumstàncies personals. De vegades s’entenen les coses amb altres claus. Jo en aquell moment estava treballant de dissenyador a Barcelona. I pujava i baixava de Barcelona a Granollers amb tren cada dia. Tot el trajecte estava infestat d’aquestes terres de ningú, d’aquest espai que havia estat agrari, que s’anava deteriorant i convertint en polígons que abocaven merda als rius. S’anaven convertint en espais trinxats per carreteres, autopistes, obres... Això en un temps, els vuitanta, en què vivíem el glamour del disseny, els grans canvis d’imatge. De dia ens reuníem per fer neteges d’imatge a cop de disseny. I quan tornaves cap a casa, veies que aquest progrés l’estàvem pagant d’alguna manera i molt car. Ens estàvem malbaratant tot el patrimoni natural que teníem. I d’això no se’n parlava. I jo no m’ho podia treure del cap. Anava a l’estudi a la nit, perquè treballava tot el dia i no tenia més remei, tota la meva carrera ha estat autosubvencionada, i totes aquestes imatges em sortien espontàniament. Aquells paisatges em sortien d’una manera visceral, em pintava les mans, passejava per sobre els quadres i cremava les ciutats que veia.

En aquests anys neix una fira internacional d’art a Barcelona, que llavors va ser l’embrió d’ARCO. Estaven de moda les fires d’art i se’n fa una de potent. Però no es valora prou i aquesta iniciativa es canalitza cap a ARCO. I després el galerisme català serà totalment sucursalista. Depèn en bona part de Madrid o bona part de les galeries acaben convertides gairebé en franquícies internacionals. Acaben venent art que els ve de fora. I es perd fins i tot aquella cosa dels setanta de fomentar l’art d’aquí, sembla que no tingui el valor necessari. És dramàtic el que passa en aquells anys. Jo crec que s’ha estudiat poc.

Arriba un punt que ja no t’ho preguntes. Ara ja, a aquesta edat, tant te fot. Molta gent es pregunta què ha passat amb els museus, les institucions de la ciutat... Potser hauríem d’analitzar qui ha estat al capdavant d’aquests espais durant aquest temps. Alguna responsabilitat haurien de tenir. El que han fet ha tingut una repercussió que ara veiem que és ben atrotinada. Inclús en moments en què els diners hi han sigut. Però el món de l’art no és crític amb ell mateix. Tot queda en una espècie d’abstracció en què ningú hi entén i ningú es vol mullar.

M’he adonat que estic fent el mateix. D’aquells paisatges convulsos que tenien l’expressió de paisatges urbans deteriorats, ara aquests quadres amb aparença vegetal el que amaguen són convulsions molt semblants. Per sota de l’aparença vegetal hi ha autèntiques tensions. Per sota de la realitat més mediàtica, del que sempre surt als diaris, dels grans temes, hi ha aquestes coses personals que mai transcendeixen, aquells artistes que han quedat oblidats, el fracàs, el cas del nostre, d’un país sotmès a un estat autoritari. Tota aquesta convulsió que queda per sota dels autoritarismes i les jerarquies no tinc més remei que expressar-la amb els meus mitjans. Submergències [la gran peça del Museu de Granollers] era això: aquesta tensió entre una cosa que pot tenir una bellesa intrínseca però que també pot ser terrible.

En molts quadres hi ha referències vegetals que són tretes de reproduccions i de reproduccions de reproduccions d’altres reproduccions. Els diferents estrats o capes de la realitat es van multiplicant. Això és real o m’ho he imaginat? O forma part d’una realitat inventada? Ja no tenim la certesa del que estem dient, del que estem veient. L’hem perduda i això ens intranquil·litza. Però encara que no ho entenguem, no tenim més remei que conviure-hi. Potser som la primera generació a la qual li passa això.

Hi va haver un moment que va fer la impressió que la pintura havia perdut el pols contemporani. Ja no estava parlant de les coses que ens passaven. Vaig tenir una gran preocupació. Per això em vaig tancar a l’estudi diversos anys, intentant trobar com ressituar el que a mi m’agradava, que era pintar, i que també interessés els meus contemporanis. El paisatge ja no és el del segle xviii, bucòlic, sinó que és un paisatge digital, cinematogràfic, de reproducció fotogràfica o científica. Pensava que hi havia una manera de passar-ho per la pintura i retornar-ho a la societat de forma adequada. Estem constantment reciclant imatges que provenen d’altres llocs. I la pintura havia quedat una mica marginada d’aquest reciclatge. I si eres pintor ja no estaves en la modernitat, que representaven les performances, les instal·lacions, coses que jo havia fet vint anys enrere.

Una precarietat laboral dels incipients comissaris artístics. Hi va haver com un cop d’estat dintre de l’estatus artístic. Fins als anys setanta o vuitanta és l’artista el que té veu pròpia. Als anys noranta apareix una nova figura que és aquest comissari, que s’apropia de la veu de l’artista, que vesteix el discurs. A partir d’aquí tot l’art està bastit de paraules i de raonaments, la qual cosa és estrambòtica. Hi ha un gran percentatge de l’art que és incomprensible, ens agradi o no, però no passa pels esquemes racionals, passa per altres coses.

El procés ha estat bastant intuïtiu. Fa poc llegia un llibre d’un neuròleg americà. Explicava que amb els somnis passa una cosa molt curiosa, que és que les relacions lògiques es trenquen. Hi ha un procés neuronal que fa que s’estableixin relacions insòlites. Les connexions no passen ni molt menys per lògica, sinó que hi ha una preferència per relacions inesperades, poc previsibles. Quan ho llegia vaig pensar: “Ah, el procés de creació és just això!”. Durant el dia és com si anés emmagatzemant detalls, idees, punts de llum, colors... I ho desés en un departament del cervell que no sé com es diu. És allà guardat i en un moment determinat hi ha un procés que va automàtic, que suposo que deu ser semblant al dels somnis, que va elaborant sense passar per la raó. Quan vaig pintar Submergències no tenia cap maqueta ni sabia què anava a fer. M’hi llanço a pintar i va sortint.

Sí, jo crec que ens hi veurem forçats. Hi ha gent que això ja ho entén. Però també hi ha institucions i empreses, i sobretot el món que treu benefici de tota aquesta explotació, que no hi haurà més remei que forçar-los a entendre-ho. Si no, no hi ha futur. Va començar pels temes més elementals que dèiem de destrossa paisatgística i està començant a ser un cas de supervivència per a la humanitat.

Tu estàs fent una sèrie determinada. I de cop i volta, sense saber per què, t’apareix alguna cosa que és diferent. I la deixes allà perquè et quedes una mica perplex. Això va passar amb la sèrie pintada al Sui. Hi ha un quadre que el començo el 2013 i el dono per acabat el 2016. L’evolució no és una línia recta. És l’espiral que hi ha en alguns quadres meus. M’imagino molt l’evolució amb aquesta forma helicoïdal. Ets aquí i necessites tirar enrere per assegurar una sèrie de coses. Hi ha un impuls inesperat que et porta a una altra òrbita. I així vas creant aquesta trajectòria.

Quan llegeixes la història de l’art o història de biografies d’algun pintor, no veus aquest punt. Que aquí s’equivoca, que ha de tornar enrere, que ha d’estar uns anys que no li surt i després torna endavant. Suposo que, com que ens inquieta i ens crea una certa incertesa i volem veure les coses més clares, li traiem tota aquesta part, que crec que és molt rica. El fracàs forma part de tot el procés.

Tampoc. Jo crec que el més interessant queda al marge. I també es falseja una mica la realitat, perquè a la gent que comença, a escriure o a pintar, se li dibuixa un panorama que és una fantasia. No és així en absolut.

Els anys a galeries m’adonava que aquest vincle amb la gent s’havia trencat. La gent ja no visitava galeries, li semblava un entorn gairebé hostil o que era d’un àmbit religiós, on havia d’entrar de puntetes. Hi va haver un punt que vaig voler fer una obra que no necessités intermediaris, cap paraula afegida al que estava veient. Que pogués aplegar aquesta reacció espontània, lliure, de qualsevol persona, de qualsevol cultura i educació... Que fos un quedar-te frapat per allò que veus. I després ja vindria el que s’hi interessés més. I em fa l’efecte que ho he aconseguit. Quan amb l’obra Submergències hi ha hagut nanos que en veure-la han exclamat un “oh!”... O amb gent que no els feies habituals de galeries però que notaves que hi havia hagut una transcendència amb el que feies, transcendir en el sentit de traspàs d’emocions.

L’any més estrany ha estat el de més agitació, com mai l’he tingut en tota la meva vida. És una paradoxa. Els dies que estàvem més confinats tenia en ment que estava preparant tota la infraestructura i la logística d’aquesta gran exposició, amb la incertesa de què passaria. S’hi ha sumat aquest punt d’irrealitat. Tancat però pensant que estaràs més exposat que mai.

El calat del que ha passat és profund. De mica en mica anirem veient canvis. Això passa de vegades amb els quadres. Fas una gran embranzida, pintes allò més gros en un temps relativament breu, però passes mesos fent els petits detalls i aquests capgiren tota la història. La política acabarà fent una sotragada important. Hi ha coses que no s’aguanten. Hi ha una crisi profunda dels grans estats, que s’han vist com obsolets, que no tenen resposta ràpida als problemes de la gent.