Barcelona Metropolis

D’entrada, tothom situaria Dalí a Figueres, Madrid (la indefugible Residencia de Estudiantes, on a l’hipertímid Dalí l’anomenaven “el checoslovaco”), París o Nova York. A Dalí i Barcelona, Ricard Mas ens recorda que Dalí va mantenir, artísticament i intel·lectual, uns lligams estrets i fecunds amb la capital del país.

El 1974 els meus pares em van dur a un happenning de Dalí a la plaça de la Porxada de Granollers. A Dalí l’envoltava una gentada impressionant, l’artista avançava entre empentes mentre brandava orgullós el bastó amb mànec de plata. Duia, me’n recordo, un barret de copa amb una màscara, que es va treure a poc a poc. Jo tenia onze anys i, no em fa res admetre-ho, vaig tenir por. Vaig demanar que ens n’anéssim i vam anar a prendre una orxata a la Xixonenca.

Aquella estranyesa, incomoditat, rebuig, davant d’un Dalí estrafolari, s’explica pel contrast acusat amb la nostra vida endreçada i burgesa. Quatre dècades més tard, Dalí continua provocant estranyesa, incomoditat i rebuig a la societat catalana. Tampoc no ens ha de sorprendre gaire. Dalí va exaltar amb constància i llagoteria el general Franco i va insultar tenaçment els representants més il·lustres de la cultura: “imbècils de naixença i dèbils mentals com Joan Sacs, mestres Millets i Rossinyols”, “els imbècils Garcés, Soldeviles, Rovires i Virgilis, els bandarres com Pompeu Fabra” (tret d’una conferència a la barcelonina Sala Capsir). Per raons com aquesta, entre d’altres –com ara la seva proposta d’agressió violenta contra l’Orfeó Català i els pintors d’arbres torts–, Salvador Dalí no ha rebut –encara– l’homenatge d’un carrer a Barcelona. Amb el revisionisme històric actual, no serà senzill.

A Dalí i Barcelona, Ricard Mas ens recorda que Dalí va mantenir, artísticament i intel·lectual, uns lligams estrets i fecunds amb la capital del país. D’entrada, tothom situaria Dalí a Figueres, Madrid (la indefugible Residencia de Estudiantes, on a l’hipertímid Dalí l’anomenaven “el checoslovaco”), París o Nova York. Però, en canvi, no se’l relacionaria igual amb Barcelona, ciutat que va trepitjar en moltes ocasions, durant la infantesa –hi vivien dues famílies d’oncles–, la joventut –hi va revolucionar l’espectre artístic, als anys vint i trenta– i la maduresa –s’allotjava una setmana a l’any a la suite 108 del Ritz, l’actual Palace.