Barcelona Metropolis

Pau Alsina

Director del programa d’Art, Ciència i Tecnologia de la UOC. Coordinador del hub Hac Te

La ciència i la tecnologia són part consubstancial de la nostra cultura. Cal integrar coneixements de manera interdisciplinària per construir una aproximació cultural a la ciència. El terme “humanisme tecnològic” és aparentment nou, però ja fa dècades que l’estan practicant pensadors de la tecnocultura que han incorporat la mirada humanística a la tecnologia. Ara la pandèmia ha accelerat la presa de consciència de la necessitat d’un humanisme tecnològic. Si l’anomenem així és perquè, a vegades, cal rebatejar les coses per rellançar-les.

Hac Te, Hub d’Art, Ciència i Tecnologia vol concertar un espai de coneixement híbrid, no només en l’àmbit universitari sinó també als centres culturals i de recerca, allò que en anglès s’ha aplegat sota l’acrònim GLAM: Galleries, Libraries, Archives and Museums [galeries, biblioteques, arxius i museus]. Cal comptar amb dispositius concrets per posar a funcionar l’humanisme tecnològic.

No es tracta només de celebrar grans esdeveniments internacionals, sinó de generar un pòsit estructural que quedi a la ciutat y articular un àmbit que és molt transversal i interinstitucional, i que ha de facilitar producció, investigació, formació, documentació, difusió i transferència.

Es tracta de promoure una relació entre un artista i un laboratori, que doni com a resultat un producte que després es pugui mostrar en una exposició i que generi documentació del procés, i eventualment una transferència en forma d’un prototip, per exemple, que pugui funcionar en l’àmbit de les indústries creatives o de la intel·ligència artificial.

Carles Sora

Director acadèmic, investigador i professor al Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CTIM) de la UPC

L’humanisme digital ens ha de procurar una visió crítica de la tecnologia. Hem de saber detectar els biaixos innats de la tecnologia, que no deixa de ser un producte cultural, realitzat per unes persones que treballen emmarcades en una societat determinada. Darrere les línies de codi que marcaran el nostre futur, hi ha uns enginyers i informàtics que responen a un perfil professional i humà, en què prepondera l’home blanc de classe mitjana alta. Ens hem de preguntar qui genera aquesta tecnologia i quines conseqüències tenen els biaixos que s’hi projecten. S’ha constatat, per exemple, que les grans plataformes de música acostumen per defecte a recomanar més músics homes que dones, o que les càmeres de reconeixement facial no funcionen amb la mateixa eficàcia quan han d’identificar la població negra. En la programació de la intel·ligència artificial cal garantir la diversitat de mirades, que inclogui la perspectiva de gènere, el respecte a les minories, etc.

És necessari que la pluralitat s’incorpori en la formació universitària dels futurs enginyers, cal anar a l’arrel. Cal integrar les humanitats als currículums d’aquests estudiants perquè programen unes tecnologies que no són innòcues i que van destinades a un context social concret i a unes persones. Hem de fomentar una formació híbrida i crear espais de recerca aplicada que facin de pont entre científics i artistes. Hem d’explorar aquesta zona híbrida entre art i tecnologia, mesclant mirades i metodologies. No es tracta que el científic passi a ser artista, sinó que aprenguin mirades i processos l’un de l’altre.

Carme Fenoll

Directora de l’Àrea de Cultura, Innovació i Comunitat de la UPC

La tecnologia és transversal en tots els camps de coneixement, inclosa la cultura. El programa UPCArts va néixer l’any 2019 amb tres objectius. En primer lloc, dotar la universitat d’una agenda cultural potent aprofitant el binomi cultura i tecnologia. En segon lloc, potenciar la recerca en l’àmbit de les indústries culturals i la tecnologia, creant grups de recerca per aixecar projectes. I, finalment, sortir de la bombolla dels campus i posicionar la UPC en la societat.

Els estudiants han de veure la cultura com un possible espai de treball; la hibridació entre cultura i tecnologia passa per acords interuniversitaris. La UPC ofereix a enginyers i industrials fer una assignatura optativa dins el màster de Filosofia Contemporània de la UOC. Les institucions culturals també necessitaran el concurs d’enginyers per millorar la seva estratègia digital.

La UPC ha creat un comitè d’ètica per valorar les repercussions de la intel·ligència artificial, la robòtica, les patents o els algorismes en la nostra vida. Revisant els usos de la tecnologia, cada dia és més evident que els tecnòlegs haurien de fer un jurament hipocràtic. Avui dia pots fer més mal amb un mòbil que amb una pistola.

Antoni Hernández-Fernández

Professor de Tecnologia a l’Escola d’Art i Disseny de Terrassa i associat a la UPC

La tecnologia mai ha estat aliena a l’art. De fet, la tecnologia ens fa humans, és inherent a la nostra espècie i es remunta a fa més de dos milions d’anys. La dicotomia entre art i tecnologia no ha existit mai. Quan apareixen les primeres manifestacions artístiques humanes, ja hi ha elements tecnològics. Si els humans comencen a triturar pigments és perquè hi ha una capacitat tècnica per fer art. Cal superar aquesta idea que la tecnologia neix amb la Revolució Industrial. Sense anar més lluny, el mecanisme d’Anticitera, que existeix des de fa uns dos mil anys, era ja un artefacte sofisticat, un calendari astronòmic molt precís, configurat amb unes rodes dentades i uns elements mecànics d’una precisió que no tornarem a veure fins a l’aparició dels rellotges suïssos. Una preciosa confluència de ciència, tecnologia i art.

Soc molt crític amb el concepte d’humanisme tecnològic. La tecnologia està integrada en l’humanisme. Oi que no parlem mai d’humanisme lingüístic o humanisme literari? La tecnologia forma part de l’ésser humà com en forma part el llenguatge. Sé que faig una afirmació potser controvertida si dic que la tècnica precedeix l’art, i que sense tecnologia no pots crear res. En aquest sentit soc materialista: l’art té un component material, ja que es tracta de crear objectes que interactuïn socialment amb els altres. L’art és comunicació i tecnologia.

Carlota Broggi

Responsable d’Itineràncies i coordinadora d’alguns dels projectes Beta del CCCB

La necessitat d’incorporar la ciència en el discurs de les humanitats ha marcat les programacions de les institucions culturals del segle xxi. La forma amb què el CCCB aterra aquesta discussió és molt particular per la naturalesa mateixa de la institució que representa: un productor de continguts que treballa per esborrar els límits entre la ciència i les humanitats, o posar-los en tensió.

Si abans un museu exposava veritats absolutes o obres canòniques, ara els artistes que treballen amb la tecnologia, com Monica Rikić, beuen de dades actuals, de manera que trenquen el mur que separava el museu del món exterior i connecten el temps de dins amb el temps de fora. Abans les coses passaven primer al món i després el museu en conservava la memòria. Ara és al revés. El museu esdevé un laboratori on el temps s’accelera.

Els centres de cultura van incorporant també noves metodologies de treball pròpies de les start-ups tecnològiques. Avui les exposicions no es plantegen com una tesi tancada, sinó com una plataforma de treball per ser discutida i fins i tot refutada en temps real. Darrere una exposició no hi ha una autoritat comissarial única, sinó una pluralitat de veus que participen en una conversa.

Andrés Neuman

Escriptor

Poesia i ciència tenen més en comú del que sembla. Són dues fonts d’admiració i coneixement del món, que ens permeten meravellar-nos davant les coses més evidents. Malauradament, tant els programes educatius com el nostre marc mental es troben llastats per una falsa dicotomia que obliga nens i nenes a triar entre ciències o lletres. Els grans científics sempre van tenir un concepte estètic de la ciència, la consideraven una forma de bellesa. La ciència es desenvolupa en metàfores que van canviant amb el temps. El científic necessita consciència verbal i imaginació per poder explicar els seus descobriments. La matemàtica és poesia imaginativa, el matemàtic inventa mons possibles.

L’art i la poesia també tenen la seva lògica i, a la seva manera, raonen. La raó poètica és un altre tipus de raó, però no és menys lògica i és implacable. A l’antiga Grècia la bellesa de la natura i de l’art estaven emparellades, però la tecnocràcia educativa contemporània ha fingit que eren dues coses diferents. Era més sàvia la visió harmònica entre les arts i les ciències a Grècia o en el Renaixement. Avui el nostre coneixement científic és superior, però la nostra visió del coneixement és més pobra i limitada.

Remedios Zafra

Assagista i investigadora de l’Institut de Filosofia del CSIC.

Hem estat educats sobre el supòsit que la ciència i l’art es troben separats per murs insuperables, però durant les darreres dècades hem vist artistes que s’aproximen a la tecnologia sense complexos. L’artista contemporani es distingeix per habitar la complexitat de la seva època. Un dels valors de l’art per a la ciència i la tecnologia és la seva capacitat per enfrontar-se a allò difícilment narrable. Hi ha coses que no es poden explicar fàcilment des de la ciència i que l’art no té por de temptejar.

L’art es dona en un territori on les contradiccions són benvingudes, on l’error i l’ambigüitat tenen un valor afegit. Més que proposar determinades veritats, la pràctica de l’art contemporani fa visible la construcció d’aquestes veritats. L’art permet que veiem les mateixes coses d’altres maneres, de vegades fent un pas enrere. Aquest pas és valuós, perquè permet estranyar-te amb el que estàs fent. Qui investiga amb una tradició científica al darrere té una lent que el fa mirar d’una manera determinada i que pot operar com a biaix. El científic s’ha de qüestionar les lents amb les quals l’han educat. L’artista, en canvi, està acostumat a canviar de lents per veure les coses d’una altra manera.

Joana Moll

Artista

La crisi de la covid-19 ha posat en evidència un fracàs massiu sistemàtic social, ecològic, polític i econòmic. Tot i que les causes i les conseqüències d’aquesta crisi són molt complexes i greus, ens han dit reiteradament que es podrien solucionar amb una app d’última generació. Aquest plantejament tècnic de resolució de problemes rep el nom de tecnosolucionisme, i sol consistir a simplificar i ofuscar els problemes que pretén solucionar sense afrontar-los realment. Però qui defineix i aplica aquestes solucions tecnològiques? En el meu darrer projecte, Ultimate solvers, he fet un recull d’eslògans, identitats de marca i materials gràfics utilitzats per les grans corporacions que prescriuen solucions tecnològiques per anunciar els seus productes. Curiosament, aquestes empreses empren un vocabulari precís per definir el que fan de manera molt imprecisa. No obstant això, entenen a la perfecció com beneficiar-se de les realitats que generen i extreuen de les seves tecnologies. Hom no pot evitar preguntar-se quines poden ser les implicacions a llarg termini que pot tenir resoldre problemes sistèmics complexos amb solucions tecnològiques reduccionistes. El futur no pinta bé.

Mónica Bello

Comissària i cap del programa d’Arts del CERN

Soc historiadora de l’art, però en els darrers anys he treballat al CERN, el Laboratori Europeu de la Física de Partícules Elementals, el més gran en població i extensió. Des del 2011, el CERN acull artistes en els seus programes d’art, amb una participació de fins a 80 països. La ciència i l’art s’estan obrint a la societat i hi ha coses que només es poden entendre des de la mirada d’altres disciplines.

Al CERN s’accepta la creativitat com un vector central de la ciència, ja que no és una cosa exclusiva de l’art, sinó que també es veu en les dinàmiques del laboratori. Generem consciència d’altres formes de creativitat. Quan detectem una idea valuosa que ens pot portar a un lloc que desconeixem, dotem l’artista de recursos i eines perquè pugui anar més enllà i trencar motlles.

El més important és que siguem capaços d’equipar els artistes amb eines, estructures, coneixements i competències, entenent que els enfocaments sempre parteixen d’un diàleg i d’idees fora del comú, i que hem d’estar preparats per treballar a una escala que va més enllà de l’humà...

Hem de pensar que aquesta hibridació és el nostre objectiu, però també una carrera de fons. Peter Jenni, un dels pares fundadors de l’experiment ATLAS al gran col·lisionador de partícules LHC, diu que interactuar amb artistes enriqueix i ajuda el científic a tenir una consciència més àmplia del que fa. Crec que els artistes residents al CERN fan veure als científics el que intenten fer, de cara a reconstruir constantment la seva temptativa, i, si convé, fer marxa enrere en la seva investigació per revisar el sistema en què estan treballant.