Barcelona Metropolis

Cinquanta anys més tard aquestes tendències s’han mantingut i accelerat, malgrat els enormes esforços que s’han fet per impedir-ho. Tot fa pensar que no solament no s’ha aconseguit fer realitat el dret universal d’intervenir en el disseny i construcció de la ciutat, sinó que fins i tot és el dret al seu ús, el fet d’habitar, simplement, allò que està retrocedint. La tendència mundial a la urbanització, l’aparició d’una jerarquia globalitzada de ciutats que incrementa enormement l’atractiu d’algunes d’elles i el creixement mateix de la població mostren a bastament la pressió actual per l’ocupació dels espais urbans, sobretot a les ciutats que se situen en els primers llocs en aquest nou aparador global. Algunes ciutats —i Barcelona forma part plenament d’aquest grup— van deixant de ser “casa nostra”, l’escenari de la nostra vida, per convertir-se en objectes de negoci i de consum, un producte més d’un mercat que tot ho ha transformat en una “marca” subjecta a cotització i disposada a sacrificar-ho tot per mantenir un rànquing glamurós.

L’expulsió de la gent jove que s’està produint en aquest moment és una bona prova de com, deixada a la lògica capitalista, la ciutat es veu abocada a un conjunt de desequilibris que apunten a una decadència fins i tot demogràfica dels seus habitants. Viure a la ciutat comença a ser un privilegi vetat per a molts grups socials; no solament la gent jove, sinó també les persones aturades, els immigrants, els treballadors pobres, estan sent-ne expulsats, malgrat que en molts casos hi hagin nascut.

Però tot això no ens ha de fer renunciar a seguir reclamant el dret a la ciutat en els múltiples aspectes en què ha estat definit aquest concepte. El dret d’habitar, com a primer nivell indiscutible: com la terra, la ciutat és un llegat comú dels humans, forjada al llarg de mil·lennis d’esforços dels nostres avantpassats. Ningú no ha de poder privatitzar aquesta herència. No n’hi ha prou: hem de seguir reivindicant també el dret a la ciutat democràtica, aquella que porta la marca de tota la seva població, de tots els seus grups socials. En un món dominat per l’individualisme com el nostre, cada vegada les persones estan més soles: els vincles familiars es dissolen i, d’una manera creixent, es dissolen també els vincles laborals: més persones viuen soles, treballen soles; el vincle social obligat, per dir-ho així, l’estructural, s’afebleix. El gènere humà és de naturalesa social, ha sobreviscut i progressat pel caràcter comunitari del seu esforç i de la seva creació cultural, però en aquest moment de la història aquest caràcter comunitari ha anat perdent elements concrets: la ciutat és, avui, el més potent que tenim per seguir sentint-nos part d’un projecte comú.

La ciutat feminista no és millorar un escenari de vida, sinó la vida mateixa (Sara Acuña)

Entre els grups humans llargament exclosos de sobirania sobre la ciutat n’hi ha un d’especialment important, perquè no és una minoria, sinó la meitat —i fins i tot una mica més— de la societat i de la ciutat mateixa. La seva exclusió és, per tant, xocant. Podríem pensar que en compensació d’aquesta exclusió del dret a la ciutat s’ha donat a les dones un altre espai, el domèstic, on, suposadament, són les “reines de la llar”. Tothom sap que es tracta d’una fal·làcia: ni les dones han pogut mai dissenyar els espais domèstics, ni n’han tingut un de propi reservat per a elles.

La gran troballa de Virginia Woolf en reclamar una habitació pròpia és un crit que encara ressona amb força; fins a aquell moment probablement moltes dones havien trobat a faltar un espai propi on poder sostreure’s al continu deure d’atenció a la resta de la família, però ni tan sols s’havien atrevit a formular-ho. El primer deure d’una dona és estar disponible per als altres, segons el mandat genèric mil·lenari, i una habitació pròpia implica una separació, un límit, que fa evident que l’entrega als altres no és total, que la dona té algun tros de vida, algun espai, algun temps, que pot dedicar a si mateixa.

Les dones no posseïm l’espai, ni el privat ni el públic. No solament no se’ns educa per posseir-lo, per sentir que tenim dret a usar-lo, sinó que se’ns educa per a tot el contrari: per renunciar-hi, sabent que no és nostre, i que qualsevol incursió en l’espai públic és, en certa manera, una transgressió que pot ser castigada. Als anys seixanta els Setze Jutges cantaven la Cançó de la taverna: “Tots són homes, no hi ha dones, que els hi fa vergonya entrar.” Aparentment ho hem superat, però cada judici per violació tracta de convèncer-nos que la culpa és nostra, que si no hi haguéssim anat no ens hauria passat res.

Les dones anem conquerint el dret a la ciutat en el sentit de l’ús de l’espai públic, però molt lentament. He explicat a bastament en altres llocs què passa a les escoles, com els patis han estat enterament colonitzats pels esports, i això vol dir pels nois, i les noies s’ho miren des dels racons. La pauta profunda és la mateixa, malgrat algunes conquestes innegables. Ara bé, si el dret a la ciutat vol dir, més enllà de l’ús, el dret a intervenir en el disseny de la ciutat, en la seva construcció simbòlica i física, les dones en seguim estant totalment excloses. A mesura que retrocedeix el patriarcat com a llei dels pares que exclou les dones i les posa sota el seu domini, es fa més visible un altre aspecte: l’androcentrisme, com a norma configuradora del món, que identifica visió masculina i realitat possible, i, com a tal, exclou fins i tot la possibilitat d’imaginar configuracions alternatives.

Fa anys que penso en aquesta qüestió: com seria la ciutat de les dones, no la de les dones soles, sinó aquella ciutat per a tothom que reflectiria les necessitats i desigs de les dones, en una situació ideal en què el desig femení no hagués estat tallat de soca-rel. He parlat amb bastants dones, els he preguntat, he intentat fer-les sentir prou lliures per expressar un desig no sotmès al límit immediat de la realitat imperant. Com voldries que fos la teva ciutat si fossis una deessa la voluntat de la qual es compleix sense cap trava? Exercici difícil, gairebé sense respostes, o amb respostes mínimes, derivades d’allò que no volem, no d’una alternativa possible: voldria una ciutat segura, amb carrers ben il·luminats, amb voreres amples per on caminar còmodament, amb molt transport públic, amb rampes que no obstaculitzessin els carrets i cotxets, amb arbres, amb bancs... Una ciutat on les coses indispensables, la feina, les botigues, estiguessin prop de casa, on les criatures poguessin jugar al carrer... I poca cosa més. De moment som capaces d’assenyalar allò que ens angoixa, no d’imaginar l’ordre d’un espai propi on poder desplegar un projecte ginocèntric, per dir-ho així, o almenys androgin.