Barcelona Metropolis

Els fotògrafs asseguren que determinades persones enamoren la càmera. Si això és cert, Elvira Dyangani Ose és una d’aquestes persones. A les fotos professionals, els alts càrrecs no acostumen a somriure, però la directora del MACBA ho fa i amb la cara sencera, no només amb els llavis. És un somriure que brolla de molt endins, el d’una dona satisfeta i confiada, amb les idees clares i la capacitat per dur-les a terme, el d’una dona que ha lluitat prou per gaudir amb plena consciència del lloc que ha aconseguit i no ha de donar les gràcies ni demanar perdó a ningú. Va ser nomenada directora d’un MACBA decaigut, sacsejat pels conflictes i les polèmiques, i cada cop més allunyat de la ciutadania. I, tot just començar, va haver d’introduir la covid-19 en una equació ja per si mateixa complexa.

Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974) és la primera dona al capdavant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Va ser seleccionada a través d’un concurs públic i per assumir el càrrec va deixar el centre d’art Showroom de Londres, que dirigia des del 2018. Es va formar a Barcelona, on es va llicenciar en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona i va forjar la seva carrera en un recorregut impecable que des del Centro Atlántico de Arte Moderno de Las Palmas de Gran Canaria la va portar al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla i, finalment, a la Tate Modern de Londres, on va exercir de comissària d’art internacional entre el 2011 i el 2014. El 2019 va formar part del jurat del Premi Turner i enguany presentarà la seva tesi doctoral. És mare d’un nen de 4 anys. Ara, que acaba de presentar la seva primera temporada, Elvira Dyangani ens explica qui és i què vol.

Els meus pares van arribar a Espanya als anys setanta per estudiar, i aquí vam néixer els meus germans i jo. Aleshores la comunicació era molt més difícil, i la memòria de Guinea per als meus pares era molt important, així com aquelles trucades de telèfon tan estranyes. A Guinea hi ha diverses cultures, nosaltres som ndowé, una comunitat de la costa, assentada entre el sud del Camerun i el nord de Gabon. La cultura ndowé sempre ha estat part de la meva vida. Encara que els nostres pares sentien que no ho havien compartit tot amb nosaltres, hi havia una mena de nostàlgia per les olors, el menjar, els relats —una de les meves tietes era contacontes—, el gest tradicional, l’exercici dels rituals domèstics i els balls populars com el mekuyo o l’ibanga. Viatjàvem molt a Guinea i teníem molt clar el nostre origen. Vivíem una situació de contrastos que et fa créixer d’una altra manera; sents que no tot és finit. Durant la meva infància canviàvem molt sovint de residència —el camp de Chiclana, Sevilla, Còrdova…— i, més enllà de deixar els amics o els llocs coneguts, això suposava una possibilitat de reinvenció individual constant. Ara que tinc un fill, els meus germans i la meva mare són fonamentals; créixer amb una mare forta i sola m’ha donat la certesa que jo també ho puc fer. El meu fill, per cert, parla ndowé amb la seva àvia.

En aquell moment, per mi, Barcelona era com Nova York, una ciutat sexi, libidinosa, suggestiva, propera, desitjable gairebé des del punt de vista fisiològic. Aquella Barcelona, aquella Catalunya, va ser molt especial per a mi. Tenia moltes converses amb el meu pare sobre la llengua. Jo no havia viscut en una Guinea colonitzada com ells. La llengua és un element d’enriquiment molt potent: pot constituir una capacitat d’adaptació al medi o un trauma. Per mi, l’idioma català representava la reivindicació de la llibertat d’expressió, però alhora una certa imposició, de manera que es creava una situació contradictòria amb l’entorn, la ciutat i la llengua. Treballar a Catalunya Ràdio va marcar la meva immersió des del punt sociopolític en la realitat de Catalunya. Hi vaig conèixer intel·lectuals, escriptors i pensadors fonamentals. Tot això em va portar a participar en un projecte de Coco Fusco que va desembocar en el vídeo Els Segadors, que ara forma part de la col·lecció del MACBA [una de les persones nascudes fora de Catalunya, que canta l’himne nacional, és la mateixa Dyangani, si bé curiosament a la informació que proporciona la web del museu no s’esmenta aquest detall]. És una obra que parla d’aquesta complexitat del sentit de la llengua en relació amb qüestions jeràrquiques i de poder. Plasma la Catalunya del desig fet acció, cosmopolita i oberta d’una banda, però també tancada de l’altra. No obstant això, sent negra i subjecte postcolonial, una aprèn que hi ha moltes veritats per desmentir, i aquesta formulació de l’altre que tu hauries de ser et proporciona una certa llibertat. A més, jo sempre he tingut molta empenta; de fet, el meu nom en ndowé significa ‘agafar alguna cosa amb força’.

Hi ha qui diu que haver tornat sembla justícia poètica —potser no tant—, però hi ha un simbolisme personal molt fort, perquè aquí vaig viure moltes de les coses que et fan persona. Barcelona és la ciutat del món on he viscut més temps i en aquests anys la ciutat ha crescut, per a bé o per a mal. En algunes coses ha millorat, en d’altres ha estat atrapada per la seva pròpia imatge. Ha evolucionat molt i encara segueix tenint molt de potencial; és una Barcelona que continua inspirant, superconnectada, que té la capacitat de canviar-ho tot. Continua sent una ciutat en transformació constant, un lloc al qual li ve de gust créixer, que no s’acovardeix ni s’amaga, però, malauradament, sovint, aquesta actitud, aquesta força i aquesta energia de la ciutadania no es reflecteixen en les institucions.

Sempre parlo del context, que és Barcelona, el Raval i el MACBA. Hem de reflexionar sobre nosaltres mateixos. Crec que hi ha una manera de comunicar-nos al MACBA, a través de petits grups, que ja s’està duent a terme als programes públics i educatius, i m’agradaria que aquest sentit d’allò proper, aquest social engagement, es reflecteixi també en el programa expositiu. S’ha de considerar l’espectador com un usuari. La paraula espectador l’allunya del lloc, el situa en la posició d’algú que observa i, en canvi, és important que participi, que habiti el museu. Aquesta relació ja hi és, al museu, potser en petit comitè i potser no la transmetem com ho hauríem de fer. Només ha de pujar uns altres esglaons del museu, reflectir-se en tota la institució i que sorgeixi d’un diàleg real amb la comunitat. Potser ja ha passat el temps de la visita gairebé religiosa, entre murmuris. Està bé que es plantegi una nova dramatúrgia del museu. Com a bon objecte d’estudi, però també de reinvenció, aquesta dramatúrgia ha de canviar en funció de l’apetència dels públics.

És fonamental que el MACBA serveixi els artistes com a plataforma per ser coneguts en l’àmbit nacional i internacional. Això s’aconsegueix fent exposicions rellevants per a la resta del món i essencials aquí. Però no n’hi ha prou, amb les mostres per si soles; és una feina de llarga durada, que es plasma en diverses accions. Hem de tenir una visió holística del museu, com a plataforma que intenta ser conscient de la seva història per superar-la.

Londres és el lloc on va néixer el meu fill i on vaig començar una trajectòria professional que em va permetre créixer, presentar projectes, viatjar a l’Àfrica i formalitzar un seguit de xarxes que fins a aquell moment havia portat de manera més personal que professional. La Tate Modern de Londres em va donar la possibilitat de conèixer molt més l’Àfrica i descobrir certes connexions amb el continent, més enllà del meu origen i d’una idea genèrica d’africanitat. Em va permetre contactar amb agents culturals, intel·lectuals, activistes…, gent increïble que em va ensenyar moltes coses. Jo penso molt des de la ciutat, i l’experiència a l’African Centre for Cities de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, va ser crucial. De sobte vaig experimentar la relació amb una Àfrica madura, que demanava al món occidental ser entesa en els seus propis termes estètics, socials, econòmics i sociopolítics.

Glissant parla de la noció d’opacitat, que em sembla molt important, i de la història com a experiència participativa, de la relació entre els elements de la història com d’una obra oberta. Enllaçant-ho amb Umberto Eco, ens impulsa a un acostament poètic més que filosòfic. Per Glissant la reflexió es fa des de la perspectiva del caos mundi, construint una relació de constel·lacions, cosa que farem al PEI, el Programa d’Estudis Independents del MACBA, un dispositiu d’aprenentatge que té com a objectiu fonamental mobilitzar el pensament crític i activar la imaginació política. Glissant també planteja la idea de l’oasi com a lloc de resistència, la noció de l’arxipèlag com a lloc d’estètiques múltiples, autosuficient però interconnectat, multilingüe en la seva essència, que assumeix el caos com un possible principi d’organització. És la noció del temps circular que articula el meu pensament i es posa de manifest en una exposició sobre el meu treball curatorial i crític, recentment organitzada pel Bard College de Massachusetts, que pren el títol, The Open Work, del llibre homònim d’Umberto Eco (en italià, Opera aperta).

Cal començar des d’una escolta activa, una comprensió i un aprenentatge mutus per recuperar la història de la institució i després anar més enllà de les intencions. Volem que la gent se senti còmoda quan visita el MACBA, i això s’aconsegueix des de la proximitat, fent que l’espai sigui físicament més acollidor, mostrant la nostra cara humana i tenint cura de l’usuari però també treballadors. És un equip que ha viscut moltes coses i és important crear un sentiment de comunitat. Relacionar-me amb un equip format al 90% per dones ha estat la meva prioritat. Juntes hem pensat en el museu possible i en allò que necessitem per reformular el MACBA. Entenem que hi ha una institucionalitat obsoleta de la qual era el representant principal i volem generar altres maneres de fer, començant per treure a la llum les tasques invisibilitzades i trencar amb una productivitat exacerbada i imposada. Mai he estat amant dels grans gestos i crec que ho hem de fer a poc a poc. Tothom em pregunta: quan veurem el nou MACBA? I jo contesto que de seguida, però són canvis lents i progressius que els visitants hauran d’explorar per ells mateixos.

Un espai de transformació obert al seu canvi, que no té por de la idiosincràsia, que va canviant i que canviarà molt més. No es tracta només de trencar amb el passat, sinó amb una idea fixa i inamovible de museu. Volem un MACBA amb una col·lecció que no s’atura en allò objectual i que atén també allò processual, que busca noves plataformes internacionals i nous agents que ara no se senten interpel·lats. Volem reformular la col·lecció de manera poètica i política, treure a la llum figures oblidades com, per exemple, Josep Grau Garriga, que tindrà un lloc privilegiat a la torre del museu. La col·lecció tindrà un desenvolupament temàtic i no cronològic, exposarem les noves adquisicions que encara no s’han vist i posarem en valor pràctiques que no van tenir la justa atenció. Enguany engeguem la programació amb dues exposicions heretades, la de Teresa Lanceta i la brasilera Cinthia Marcelle, a les quals se suma la colombiana María Teresa Hincapié. Són tres artistes que, a partir del que és domèstic i el que és quotidià, pensen en qüestions universals, com la lluita de classes, el poder, les jerarquies, el profà i el sagrat. Ensenyarem les seves maneres de fer i, a través del seu treball, especialment el de Lanceta, activarem les relacions amb els veïns.

La meva arribada va estar marcada per uns acomiadaments que es van aprovar el mateix dia del meu nomenament. La primera vegada que vaig sortir públicament vaig demanar que ens deixessin treballar. Ho vaig demanar a tothom. Abans d’acceptar el nomenament, vaig entrevistar-me amb tots els integrants del consorci i des del primer moment vam començar a treballar per canviar les coses, adaptar l’organigrama a les noves exigències, repensar el museu des d’una perspectiva més holística, transversal i oberta. Jo sento i vull creure que hi ha un veritable diàleg amb les institucions, que m’estan deixant treballar i entenen que cal aquest MACBA amb una relació molt més directa amb la ciutadania.

El comitè assessor no ha de servir només per legitimar les compres. Plantejo un panorama diferent del dels meus predecessors en què el diàleg, el debat i la crítica constructiva són fonamentals. Tots els nous membres són persones que conec molt bé i amb les quals sé que podem dur a terme projectes. Som la veu d’una nova generació. Dels membres de l’anterior comissió només es manté Chris Dercon, perquè és algú capaç de reinventar-se a si mateix i representa la continuïtat. El MACBA ha d’estar de tu a tu amb el Raval, però també amb l’escena internacional, i aquestes persones poden contribuir que sigui així. Hi haurà col·laboracions, però també m’interessa la part de companyonia i amistat que hi ha amb tots ells.

Des de la institució hem de pensar què podem fer per abanderar certes pràctiques i acompanyar els artistes; és important la formulació de museu possible i tenir la capacitat de generar projectes en què es combinin la innovació artística i tecnològica amb la participació ciutadana. L’arxiu com a interlocutor de la col·lecció, l’estructura dels programes públics, ha de concórrer tot. Vull ser positiva, no pensar en els errors del passat, sinó en les oportunitats del present. La meva naturalesa és atendre els canvis des de l’oportunitat que ofereixen. Hem passat una crisi molt dura no només per la covid-19, i els artistes l’han patida. L’Estatut de l’Artista serà una eina fonamental. El museu és un microcosmos on es poden experimentar iniciatives i situacions que després podem exigir a les autoritats. Hem de viure el museu com si el món que volem ja existís i assumir la responsabilitat de canviar perquè el món també canviï.