Barcelona Metropolis

Lluís Torner és una persona que transmet passió i entusiasme per la recerca puntera, en particular per la ciència de la llum, la fotònica. L’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) és un centre on treballen uns 500 científics que estudien com fer servir les partícules de llum —els fotons— per desenvolupar tecnologia que es pugui aplicar en els àmbits de la salut, les comunicacions i l’energia. En 20 anys, Lluís Torner ha vist passar pel centre dos mil ICFO-nians d’una setantena de països diferents. El gentilici demostra el sentit de pertinença que tenen els investigadors, que han contribuït a ampliar l’horitzó del coneixement des de la regió metropolitana de Barcelona, a Castelldefels. L’agafem en un moment de canvi, just mesos després de deixar la direcció d’un centre que ell mateix va fundar.

Em va sensacional. Actualment també faig coses que m’agraden molt i per a les quals cal veterania. En particular, m’ocupo de qüestions d’àmbit continental que em permeten interaccionar amb molts actors, alguns d’europeus i d’altres de fora del continent. És una etapa nova, que vaig demanar jo. Portar un centre com aquest ha estat un privilegi, una sort que et toca a la vida. Però creia que feia falta un relleu. Cal que arribi gent nova, amb idees noves i amb força. Jo vaig començar amb 40 anyets… i ja en tinc 22 més [riu]. Ara tenim un director que en té 40 i pocs, i que ha fet un equip de gent jove amb moltes ganes i amb idees que milloren l’ICFO.

Crec que l’Oriol té una motivació semblant a la que jo vaig tenir. Tots dos tenim molts punts de contacte. L’Oriol es va doctorar aquí, però després se’n va anar a l’estranger uns quants anys. Jo també me’n vaig anar a fora i tenia aquella sensació que es podria resumir en: “Com és que en altres llocs del món hi ha entitats de recerca punteres a escala mundial, que fan coses molt innovadores —en el nostre cas, de física—, i al nostre país no?”. Per tant, per crear una d’aquestes entitats aquí, saps que hauràs de canviar la feina que fas.

Quan ets investigador, treballes essencialment per a les teves idees. En canvi, quan fas de director, la teva feina principal és ajudar els altres perquè puguin fer investigació puntera. Això requereix una visió una mica diferent, en un moment professional en què estàs al pic de la teva recerca. Jo vaig haver de decidir si volia ser director o volia continuar sent investigador. A l’Oriol crec que li ha passat una cosa semblant. Té la vocació d’ajudar perquè la ciència del país sigui líder mundial, i ara haurà de dedicar una part molt important del temps no a la seva recerca, que sí que mantindrà, com jo, sinó a ajudar els altres perquè facin recerca avançada. Estic molt il·lusionat, perquè crec que ho farà sensacionalment.

En triem molt pocs, un o dos de cada cent. És gent que ha de venir amb molta vocació i que ha de tenir molt clar que vol fer allò. Al final, és com tot a la vida, no? Hi ha activitats que t’han d’agradar molt, i la recerca n’és una. Hem d’estar segurs que aquella persona traurà molt profit de l’ICFO, perquè farà el doctorat aquí i només s’hi estarà quatre anys. Hem de triar les persones adequades. Potser no tant pel seu talent, que també, com per la seva motivació.

El mèrit de moltes de les millors entitats de recerca d’arreu del món és aconseguir que la gent normal faci coses excepcionals. L’entorn fa que tu mateix facis coses molt més creatives de les que faries en una altra banda, malgrat que tu siguis la mateixa persona. Això és el que distingeix entitats que tenim mitificades, com l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), o les universitats de Yale, Stanford o Princeton. Hi ha gent amb qualitats molt úniques, però també gent que no les té i allà fa coses excepcionals per l’ambient que s’hi crea. El que es fa al teu voltant és la frontera del que la humanitat sap. Això, si tens 25 anys, és brutal. I això a l’ICFO també passa.

És el que sempre hem intentat fer; tot i que de vegades també fallem, eh? Un dels nostres valors és “We believe in the potential of all people”. O sigui, creiem en el potencial de tothom. Hem de triar gent que aprofiti al màxim els quatre anys de doctorat per fer coses excepcionals. Al final, ets tu qui ha de ser creatiu i fer coses, però has d’estar en un entorn on puguis fer-les. Si ets molt creatiu i hi poses moltes ganes, però l’entorn no t’afavoreix, ho tens més complicat.

Molts cops penso en en Kilian Jornet. Si hagués nascut al carrer d’Aribau [de Barcelona] potser també seria en Kilian Jornet, però la probabilitat d’èxit seria molt més petita. En Kilian té un genoma excepcional, evidentment, però va créixer a la Cerdanya i quan tenia 8 anys ja corria per tot arreu. Per tant, primer cal triar la gent adequada; segon, que tinguin les condicions adequades, i tercer, triar alguns temes de recerca en què puguin estar a l’avantguarda mundial. Això costa molt, perquè hi ha molta gent llesta al món, però ho intentem fer des de l’entusiasme i la modèstia.

El mèrit és seu. Tenir la idea de fer un lloc capdavanter mundialment, en el meu cas de física, l’han tingut milers de persones a Catalunya. La meva idea era molt normaleta. De fet, jo pensava que em diria que no i ja havia planificat tornar als Estats Units amb la meva parella, per fer-hi recerca. El que va ser excepcional és que l’Andreu digués: “Fem-ho”. Ell volia crear diverses entitats i tenia una llista amb el Centre de Regulació Genòmica (CRG), l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA)… i em va dir: “Molt bé, endavant. Arribes tard, perquè ja queden molt pocs diners, però encara podem afegir un centre més a la llista”. Li vaig demanar que el director fos algú altre, però em va dir que si fèiem un centre de fotònica el director havia de ser jo. Em va costar acceptar-ho, perquè jo volia continuar fent recerca. Però ara tenim un sistema digne i sòlid, que pot produir coses importants per al país, i que fa 25 anys no hi era.

Sí, sí. Però va ser una decisió difícil, eh? Si hagués sigut per dirigir un centre a qualsevol altre lloc del món que no fos Barcelona, hauria dit que no. Hauria continuat sent investigador. Però aquí podia contribuir a crear un centre de fotònica líder al meu país. Tenia molt pocs diners, però l’Andreu va tenir una altra idea genial, que va ser crear aquestes entitats en forma legal de fundació. Per tant, es podien definir a si mateixes i no estaven encotillades per les limitacions del marc legal. Això va ser una sort espectacular, perquè et pots equivocar, però tens l’oportunitat d’implementar una entitat flexible, dinàmica, amb ganes, que porti gent d’arreu del món i que els doni els mitjans per fer coses.

Difícilment, centres com l’ICFO, el CRG o l’ICIQ haurien passat a molts llocs d’Espanya. Potser hi ha altres llocs que sí —no diré quins per no ficar-me en embolics—, però Barcelona n’és clarament un. A més, la ciutat és molt atractiva: l’entorn, el clima, una societat oberta i tolerant… L’únic problema és que l’habitatge no és barat, però això passa a molts indrets del món. Hi ha molta gent que, quan acaba el doctorat, intenta quedar-se a Barcelona.

La Fundació Cellex ha sigut molt important per a l’ICFO, ens ha ajudat amb donacions econòmiques molt generoses. Però, alhora, Pere Mir tenia un interès molt gran en el que fèiem, com també en té bona part de la societat. El meu amic Eudald Carbonell sempre diu que els humans som primats sense pèl. I jo en tinc molt poc… [riu]. Som primats, i els primats som una espècie social. Fer una cosa en contra del teu entorn és molt difícil. T’acabes entristint, et deprimeixes… Li ha passat a molta gent al llarg dels anys. La humanitat ha acabat reconeixent Van Gogh, però mentre era viu tenia moltes crítiques i es va acabar suïcidant. Els humans necessitem que el nostre entorn ens doni suport. Això ha passat a Barcelona i Catalunya durant els últims vint anys. Hi ha hagut un consens global des del punt de vista polític, social, empresarial i mediàtic que la recerca és molt important. I ens ha anat molt bé, perquè sents que fas una cosa que els teus conciutadans valoren. Et dona molta força, al matí et lleves diferent quan saps que la gent pensa que el que fas està bé.

Érem molt amics. Ell era més gran que jo, i sempre va ser una mica un mestre. Vam treballar junts durant molts anys per convèncer tothom que el model adequat era el de centres de recerca com l’ICFO o l’IRB Barcelona. Això, a Catalunya, va costar poc, però en el conjunt d’Espanya va costar una mica més. En Joan hi va ajudar moltíssim, perquè tenia molt predicament a Espanya. Era un home amb reputació, un pioner. I, a part, era superdivertit i molt bona persona. Va morir un dimarts a la nit. Doncs em va trucar dilluns a la nit per acomiadar-se i per dir-me que no podria venir al pròxim patronat. Era un personatge… Creia molt en la seva missió. Estava molt convençut que el que fèiem era molt important per al país. I, per tant, ho volia deixar tot lligat fins a l’últim moment, 24 hores abans de morir. Vaig quedar molt impressionat.

La llum és un instrument fonamental per a moltíssimes coses. En l’àmbit de la tecnologia, la fotònica està per tot arreu: en la medicina, en el medi ambient, en les comunicacions, en la indústria… El que passa és que sovint està dins d’una caixa i no la veiem. Però dins d’aquell aparell hi ha una coseta que té llum i que fa la funció que tu vols fer. Per exemple, un diagnòstic per la imatge en medicina. O la fibra òptica d’internet.

En general, els fotons [partícules de llum] que fem servir en la fotònica provenen del làser i no pas d’altres fonts, com el sol. Els fotons del sol són tots diferents i estan desordenats. Al sol hi ha fotons blaus, verds, vermells, grocs…, que, quan els veiem tots junts, els percebem de color blanc. En canvi, si vols fer coses tecnològiques, et calen fotons ordenats que facin tots el mateix. Que tots siguin de color verd, o de color vermell, o de color blau, i que tots facin una funció concreta. Això amb la llum del sol no es pot fer i, per aquest motiu, per a usos tecnològics fem servir la llum làser. La llum del sol l’aprofitem per fer energia amb cel·les solars que capten els fotons de la nostra estrella. Però per a qualsevol altra cosa, s’han de fer servir els fotons ordenats del làser.

Un dels programes que tenim consisteix a saber què li passa exactament al cervell d’un ratolí quan comença a tenir Alzheimer. Què els passa a les neurones perquè aquell cervell no funcioni bé? Per respondre-ho necessitem instruments molt precisos, que no podem resoldre amb un bisturí. Ens cal una eina, com els fotons làser, que ens serveixen per estudiar la composició química del cervell del ratolí. També ho fem amb el càncer. La malaltia comença amb una cèl·lula que acaba fent un tumor. Volem saber què li passa exactament a aquella cèl·lula quan comença a desenvolupar el càncer. Què hi ha dins de la cèl·lula? Com canvia la seva composició interna? Això també és difícil de fer, perquè la cèl·lula està viva i és molt petita, i volem veure què és el que està passant a dins. Ens cal una eina molt delicada i molt fina per estudiar-ho. Doncs aquí també fem servir la fotònica, conjuntament amb els metges i els biòlegs.

Una cosa que hem fet, gràcies també a bastants filantrops, ha sigut construir una xarxa de fotònica mèdica a Barcelona, on hi ha l’ICFO i tots els hospitals. Ens trobem periòdicament, ells ens diuen quins problemes tenen, nosaltres els diem quines solucions podem aportar, i en provem algunes.

Per exemple, els nadons tenen un repte que els adults no tenim: quan alguna cosa els fa mal, no ho saben expressar i, per tant, el diagnòstic és molt més difícil, perquè no saps què li passa a aquell nadó. Però també tenen un avantatge, que és que tenen la pell i els ossos molt més prims, en particular, els del cap, i ja hi ha solucions fotòniques que ho aprofiten. La llum infraroja permet entrar dins del cervell per inferir què li passa a aquell nadó. Això ja ho estem fent amb l’Hospital Sant Joan de Déu.

Si envies una foto per WhatsApp a Tòquio, aquella imatge surt d’aquí i se’n va a través d’un cable de fibra òptica per on passen els fotons cap a l’altra punta del món. Com que les partícules de llum viatgen a 300.000 quilòmetres per segon, la foto arriba a Tòquio en menys d’una dècima de segon. I això ho fas tu i ho fa tothom. Al món hi ha un volum de tràfic espectacular i funciona. Jo ho trobo una mica miraculós, i mira que és el meu món, eh? En part, això és gràcies al fet que, en els últims cinquanta anys, hem desenvolupat xips que ens permeten fer aquestes coses de manera molt ràpida, i aquí Barcelona hi té un paper molt important.

Hi ha xips a tot arreu, fins i tot als objectes més trivials. Per exemple, el xip que tens al raspall de dents elèctric de casa és més potent que el que portava l’Apollo-11 quan va anar a la Lluna. Avui en dia, els xips són superpoderosos, fan coses d’una potència espectacular, però també tenen reptes. Per exemple, gasten molta energia. Per tant, s’han de fer xips diferents, que consumeixin menys i que no empitjorin el problema més gran que té la humanitat, que és el canvi climàtic. Aquí la fotònica hi té molt a dir. A l’ICFO liderem PIXEurope, un programa europeu de 400 milions d’euros per crear la següent generació de xips fotònics, perquè facin les mateixes coses però amb un consum d’energia més modest.

No, no, no. La jubilació, no. Fins ara he tingut molta sort a la vida en pràcticament tot. Vaig tenir mala sort que els meus pares van morir molt joves, especialment la meva mare, i em va saber molt greu. Sé que li passa a molta gent, però és una de les coses de la vida que recordo amb tristesa. Però, en general, he tingut molta sort, perquè m’ha ajudat molta gent. També amb la meva família, amb els amics que tinc, els col·legues de l’ICFO, l’oportunitat de poder haver fet aquest projecte… He tingut una sort espectacular. També amb la salut, perquè ara tinc 63 anys, però faig com quan en tenia 30 i pocs. De moment em sento molt bé. Per tant, si no tinc cap problema de salut, jo no em penso jubilar. M’agrada molt el que faig, hi ha moltíssimes coses a les quals puc contribuir. La humanitat té problemes molt grans, i a l’ICFO podem ajudar a solucionar-los una miqueta.

Hi ha molts estudis que demostren que, en els últims dos segles, la humanitat ha millorat en tot. De mitjana vivim més, tenim més llibertats, hi ha més igualtat de gènere, més educació, més oportunitats…, excepte en una cosa, el mateix planeta. El tenim molt pitjor que fa cent anys. No hi ha res que ens indiqui que canviarem el rumb, perquè la humanitat continua consumint i fent el que feia fa deu anys.

Potser l’única solució no és deixar de fer ciment, sinó fer ciment que no emeti CO₂. Això la física ho té clar. Els models d’alteració climàtica prediuen coses que ja estan passant i que, si no hi ha un canvi, ens porten cap a una catàstrofe molt gran. Per tant, tothom que pugui fer alguna cosa hi ha de poder contribuir. Nosaltres, des de la fotònica, podem aportar una millora en els sistemes per captar llum solar, CO₂ i metà de l’atmosfera. Doncs jo aquí també hi vull contribuir, hi vull posar un granet de sorra.

A mi la muntanya m’agrada moltíssim, m’hi sento molt bé i em fa molt feliç. Però és un dels entorns on el canvi climàtic es veu de manera més dramàtica. Quan tenia 20 anys, al Pirineu hi havia una quarantena de glaceres, i algunes de grans. Ara en queden quatre i són molt petites. Veurem desaparèixer la de l’Aneto o la del Vinyamala. Hi hem de fer alguna cosa, la humanitat s’hi ha de posar. A més, ara estem en un moment en què alguns governants que estan arribant al poder justament no hi volen fer res. El canvi climàtic provoca alteracions graduals, però hi ha alguns models que preveuen fenòmens encara més disruptius i radicals. Això podria passar a la vostra vida. A la meva no ho sé, però, si no hi posem remei durant el segle xxi, podrien arribar alguns canvis catastròfics. Per tant, aquest és el repte que la humanitat ha de solucionar.