Barcelona Metropolis

Barcelona ha estat sempre una ciutat acollidora i atractiva. No és estrany que els que hi viuen expressin, enquesta rere enquesta, que volen continuar vivint-hi. I també els seus fills. Aquesta aspiració, però, resulta cada cop més costosa, i són molts els qui hi han de renunciar perquè no poden assumir els preus de l’habitatge.

El creixement demogràfic i l’eclosió de Barcelona com a ciutat global capaç d’atreure cada vegada més visitants, inversors i residents estrangers han disparat la demanda. Sense sòl suficient per atendre-la, la desproporció entre les necessitats d’habitatge i la capacitat de generar-ne de nou és cada cop més gran. A aquesta situació s’hi han afegit en els darrers anys nous factors de pressió, com l’arribada de fons d’inversió internacionals, la desviació d’una part del parc ja construït cap a usos turístics o la creixent presència de nous residents estrangers temporals que trien Barcelona atrets pels avantatges que ofereix.

Tot això empeny els preus a l’alça, de manera que la despesa per poder disposar d’una llar, sigui de lloguer o de compra, requereix cada cop una proporció més alta dels ingressos familiars. La manca d’habitatge assequible s’ha convertit en un nou factor de desigualtat: les rendes més baixes han d’esmerçar una quantitat desproporcionada dels ingressos a les despeses de la llar. Particularment delicada és la situació dels llogaters, que han hagut d’afrontar increments de preus molt per sobre de l’augment dels salaris, i això fa que la inestabilitat residencial hagi esdevingut un nou factor de vulnerabilitat. El retard en l’emancipació dels joves n’és una de les moltes conseqüències. Diversos estudis adverteixen que el problema s’agreujarà quan les actuals generacions de llogaters arribin a la jubilació sense patrimoni i amb pensions insuficients per afrontar els preus del mercat.

Garantir el dret a l’habitatge és un dels principals reptes de les grans ciutats. Barcelona té, amb la nova legislació i els fons europeus Next Generation, l’oportunitat de capgirar la situació en el marc d’una política metropolitana. No serà fàcil, perquè les carències heretades són grans i construir habitatge social requereix inversions i temps. L’objectiu és mobilitzar tots els recursos possibles, en una aliança entre el sector públic i el privat que permeti corregir les inèrcies d’un mercat que no és capaç de satisfer les necessitats socials d’habitatge.