Barcelona Metropolis

La polarització social i el declivi de les classes mitjanes són processos nocius i estressants per a la democràcia i la cohesió comunitària; obren espais de conflicte i creen un malestar difús que està sent capitalitzat per populismes de diferent tipus. Precisament els populismes il·liberals (amb Trump al capdavant) ens estan portant a les portes d'una nova recessió pels canvis geopolítics del nou desordre mundial. Tot sembla dibuixar un gran mural del qual Ulrich Beck deia “irresponsabilitat organitzada”. És el mateix sistema de governança democràtica el que ha entrat en col·lapse en fer ingovernable una globalització sense límits que cavalca arrasant ocupacions, mercats locals, comunitats i el mateix equilibri sostenible del planeta. Si Max Weber aixequés el cap, segurament quedaria horroritzat pels resultats d'un procés de racionalització que va contribuir a teoritzar i que ha traspassat els extrems d'allò tolerable i allò legítim.

El desordre globalitzador ha convertit el planeta en un mercat total on fins la privacitat s'ha convertit en negoci per a les grans firmes tecnològiques. Una privacitat que va aparèixer com a espai íntim i distintiu per a les burgesies del segle xix i que més tard es va democratitzar com a estils de vida i preferències que ara són parametritzades pel big data i la intel·ligència artificial com una mercaderia més. A la Xina, el govern va aprovar el 2014 un sistema de crèdit social obligatori com a carnet cívic per punts que mesura la credibilitat i reputació dels ciutadans pel seu comportament en xarxes socials i en espais públics. La Xina s'ha convertit en el Gran Germà orwel·lià, amb càmeres de videovigilància amb intel·ligència artificial als carrers, dades biomètriques de tots, control dels historials de navegació per la web, policies amb ulleres intel·ligents que poden identificar qualsevol o penalitzacions als ciutadans amb baixa puntuació en el seu crèdit social. La distopia de certs capítols de Black Mirror supera ja a la ficció. La Xina pot ser el primer país a instaurar un sistema de castes segons l'estratificació digital del comportament dels seus ciutadans.

En paral·lel, la desmodernització es compensa amb un encanteri de triomfalisme tecnològic de la mà de les tecnologies 5G, que tindran una connexió 40 vegades més ràpida que l'actual i facilitarà una nova infraestructura per al desenvolupament de la quarta revolució industrial i la digitalització de l'economia i de la vida quotidiana. La digitalització és més que un salt tecnològic, com ho van ser la màquina de vapor, l'electricitat, el motor d'explosió o el xip que va estendre la informàtica. Suposa un canvi disruptiu que alterarà, encara més, el sistema d'ocupació, de producció i de consum, així com les relacions socials, les identitats i el poder.

Manuel Castells (2019) ens adverteix que el 2014 hi havia uns 1.600 milions d'objectes/màquines connectats, però al 2020 s'estima que seran 20.000 milions. La velocitat d'interconnexió ultraràpida serà factible gràcies a una enorme densitat de miniantenes amb camps electromagnètics que generaran riscos per a la salut encara no ben avaluats. Però com tantes altres vegades, seran minimitzats per no posar barreres a un progrés o, més ben dit, a una racionalització weberiana, que corre cega i determinada a crear la nova manera capitalista de producció digital.

Amb les tecnologies 5G augmentarà la confluència d'avanços tecnològics i una integració més gran entre la intel·ligència artificial, la robòtica, la internet de les coses, els vehicles autònoms, la impressió 3D, la nanotecnologia, la biotecnologia, la ciència de materials, l'emmagatzematge d'energia, la cirurgia 5G o la computació quàntica, per dir-ne els més importants. Totes aquestes tecnologies han estat il·luminades per l'avanç de les ciències i del coneixement en un creixement exponencial que ara farà salts de gegant. De fet, el 90 % dels científics que ha tingut la història de la humanitat ara estan vius i treballen expandint les fronteres d'allò conegut i allò possible sense aturar-se en dilemes morals que el conjunt de la societat no pot deliberar a temps. Ulrich Beck (1998) apuntava als laboratoris de recerca com a cavalls de Troia de l'anòmica desmodernització que no podem governar. La innovació permanent i turboaccelerada que Paul Virilio ja va albirar, és la nova font de riquesa, al costat d'un cognitariat —o classe experta i creativa— que pilota la globalització líquida sense cap contrapès.

Segons l'informe The future of jobs, del Fòrum Econòmic Mundial, el 52 % de totes les tasques productives seran realitzades per màquines al 2025 i, encara que es destrueixin milions d'ocupacions, hi haurà una creació neta de 52 milions d'ocupacions fins a aquest any. Per part seva, l'OCDE (2019b) estima que, amb la robotització, el 52 % de l'ocupació a Espanya està impactat pel risc o bé de desaparèixer (22 %) o bé de sofrir canvis significatius (30 %). Segons un informe de la Fundació Cotec (2017), el 40 % dels espanyols no es considera capacitat per competir en un mercat laboral automatitzat. Altres informes assenyalen que el 47 % dels treballadors espanyols perceben que les seves capacitats quedaran obsoletes en els pròxims cinc anys.

La robotització de la indústria i els serveis augmentarà la productivitat el 30 % a força de reduir els costos laborals entre el 18 % i el 33 %, segons certes estimacions. Aquí està la clau de la qüestió. La història del capitalisme és la història de la seva plusvàlua i la seva taxa de guany a costa del treball humà. Ara estem davant el llindar d'una nova època on el treball humà es farà massivament prescindible o reformulable. La pregunta és amb quines condicions i límits. Les noves condicions forcen la definició d'un nou contracte social, de noves formes de propietat i de cogestió en les empreses i una nova fiscalitat equitativa on els robots i els gegants tecnològics també paguin impostos. Per això convé obrir debats i regulacions sobre la mena de societat 4.0 que se'ns ve damunt i el tipus de sobirania ciutadana que volem exercir.