Barcelona Metropolis

En el si del projecte Exhumar la memoria, un equip d’arqueòlegs intenta localitzar i recol·lectar les restes del palau de La Moneda, seu de la presidència de Xile, bombardejada i parcialment destruïda l’11 de setembre del 1973 durant el cop d’estat per ensorrar Salvador Allende. Recuperar la runa desapareguda podria aportar dades valuoses sobre aquell matí fatídic.

Els inicis són tramposos. Anul·len la possibilitat d’algun esdeveniment que quedarà a l’ombra gràcies a la decisió de fer partir el relat des d’un lloc i no pas des d’un altre. En aquesta lògica incerta, potser el punt de partida es troba al final, on s’obre l’excavació on anirem remenant els estrats de la història.

La que vull explicar podria tenir múltiples inicis. Un tindria lloc entre els anys 1975 i 1978 a la ciutat de Santiago de Xile. Una noia, que anomenarem A, hi arriba il·lusionada per començar una nova vida. De seguida troba feina en un bar del centre històric, on coneix en B i se n’enamora. Es casen i compren un tros de terra per construir-hi l’habitatge de la família que esperen tenir. Però les economies han anat lentes, i només en tenen prou per a un terreny que, més que un terreny, és un gran sot que cal omplir per construir-hi a sobre. La parella és entusiasta i espera aconseguir després la manera d’anivellar el terra del que serà casa seva. I estan en aquest compàs d’espera quan un grup de camioners arriba a esmorzar al local on treballa l’A. Són els encarregats de treure la runa del palau de La Moneda, que és a un parell d’illes del bar i que ha estat bombardejat pels militars durant el cop d’estat. El dictador vol restaurar l’edifici per anar-se-n’hi a governar, com un president democràtic, però primer ha de netejar les restes de la barbàrie. Dies després de l’arribada dels nous comensals, l’A els pregunta si les camionades de runa que treuen diàriament podrien anar a farcir el forat del seu terreny. Els camioners escolten la insòlita petició i, com que l’A és simpàtica i els atén tan bé, hi accedeixen. En una setmana, deu camionades amb les restes de La Moneda aniran a parar al lloc on, en el futur, s’alçarà una casa, i naixeran els fills, i es consolidarà la llar de l’A i els seus descendents. Tot sobre les restes de La Moneda bombardejada.

Un altre començament podria tenir lloc una tarda de l’any 2022. El meu amic Pancho Medina treu el mòbil perquè escolti una nota de veu que ha rebut: “Sí, Panchito, el que vostè recorda és cert. Jo li vaig explicar que casa meva es va construir sobre la runa de La Moneda bombardejada”. La veu és de l’A. En Pancho la va conèixer fa anys, prenent te a casa seva, i en aquella reunió ella va fer al·lusió als curiosos orígens dels fonaments de casa seva. Tot i la sorpresa, l’oblit va anar difuminant la conversa a la memòria del meu amic fins que, quan faltaven pocs mesos per a la commemoració dels cinquanta anys del cop militar, el record revisqué. En Pancho era a casa meva per fer-me una pregunta que el tenia neguitós: “Has pensat mai on van anar a parar les restes de La Moneda bombardejada?”.

Nosaltres sempre havíem tingut l’atenció posada en la recerca dels cossos. Durant els 17 anys que va durar la dictadura xilena, hi hagué aproximadament 2.123 persones assassinades, i, fins l’any passat, 1.093 persones detingudes desaparegudes. En total, hi hagué 3.216 persones executades o fetes desaparèixer. L’any 2023, l’Estat xilè, per primera vegada, va assumir com a obligació permanent fer-se càrrec de la recerca dels cossos i va llançar un pla per recuperar-los. Cinquanta anys després del cop militar, la mesura va arribar; tard, però la dimensió simbòlica que estableix és important. I cinquanta anys després, també podem fer-nos altres preguntes a banda de l’“on són?”, formulat per dècades. Podem demanar-nos, per exemple, pel patrimoni. O demanar-nos: on van anar a parar les restes de La Moneda bombardejada?

El matí de l’11 de setembre del 1973

La millor escena per acabar, que segurament era la millor per començar i no se m’havia acudit, és la que transcorre aquell matí de l’11 de setembre del 1973. El president Allende ha arribat d’hora a La Moneda. Allà sent el primer comunicat de la junta militar, l’aparició dels tancs, l’inici de l’atac terrestre. Després fa el darrer discurs i, finalment, comença el bombardeig. Durant quinze minuts els Hawker Hunter de la Fuerza Aérea ataquen el palau, en destrueixen les dependències i provoquen el demolidor incendi. Pocs minuts després, els militars entren a La Moneda i troben el cos del president sobre una butaca, amb l’arma suïcida al costat.

Aquest resum és part de la informació que contenen les restes de La Moneda, siguin on siguin. Els misteris d’aquell matí podrien ser desvelats per la runa, si tinguéssim accés a interrogar-la. Marejades de terra, intoxicades de pols d’història, cavem i observem amb atenció esperant que aparegui alguna cosa. Hi som posades quan, a uns cinquanta centímetres de profunditat, un petit tros de rajola treu el cap. Amb una escombreta desembarassem els volts fins que ho podem veure amb claredat. És una rajola de tipus xocolata; en diuen així. La família no la reconeix, no té records de cap rajola així, no és part del paisatge ni de la casa ni del barri. Al cap d’una estona n’apareix una altra. I després, una altra. En Pancho i jo celebrem l’aparició. La Flora i els arqueòlegs es riuen de nosaltres: saben que no es pot donar res per fet, que tot s’ha de comprovar i que això va de preguntes més que de respostes, igual que escriure una història.

Entre festejos apareix un clau rovellat d’uns quinze centímetres. El mirem com si fos l’os d’un sant. És del segle XVIII. En aquest moment no ho sabem, estudis posteriors n’informaran. Encara que aquesta certesa no indica que necessàriament pertanyi a La Moneda, per a nosaltres sí que ho és. El clau i les rajoles i els trossos de maó aparegueren en aquesta unitat, o potser a les altres, ja no me’n recordo bé, perquè tot es regira en la terra i en la memòria un cop barrejats els estrats de la terra. Les respostes que ordenaran aquesta recerca arribaran en el futur, si és que arriben, perquè una segona part d’aquest projecte és enviar les troballes a investigar. Però necessitem més fons. I més empentes.

Per acabar les excavacions hi ha un procediment que sembla un ritu, però que la Flora i el seu equip desenvolupen amb una fluïdesa inquietant. Cada sot es cobreix amb una malla de ràfia de plàstic. A sobre s’hi llança el material que se n’havia extret prèviament. Les pedres de riu tornen a la profunditat i, així mateix, les històries narrades per aquesta família: l’arribada a Santiago, els camioners, La Moneda, el cop, Allende, la construcció d’aquesta casa, els records de la dictadura. La terra torna a la terra, torna com nosaltres tornarem a la vida, regirades després d’aquesta experiència. Abans de donar per acabades les excavacions, l’equip enterra un sobre. A dins hi ha el nom de qui va fer la intervenció i en quina data, perquè, si algú hi topa, sàpiga de què es tracta i qui en van ser els responsables. És un missatge per als arqueòlegs del futur. Nosaltres hi participem. Introduïm al sobre una moneda, el tiquet d’una compra, porquerietes d’aquest estrat de vida on ens ha tocat viure, per agrair a la terra el regal de la seva memòria de faramalla. Les nenes de la família hi afegeixen un dibuix de la casa i de les possibles restes de La Moneda al subsol de casa seva. Potser la història es resumeix en això: un embolic de temps, records i porquerietes.

Avui continuem recol·lectant trossos de La Moneda. Volem escorcollar aquest cos trencat, les parts del qual volten per llocs insospitats. Trossos amagats sota els nostres peus, envoltats de pols i oblit, com si no fossin el que són, ossos d’un veritable sant. Les restes de La Moneda bombardejada són més a prop del que ens pensàvem i, probablement, per explicar bé la nostra història hem de continuar la recerca. Però quant de temps cal cercar? Té fi aquesta recerca? És probable que, així com els inicis són tramposos, els finals també ho siguin. No hi ha manera de saber quan s’acaba la història d’una recerca. Si parlem de cossos, mentre en quedi un sense aparèixer, la recerca no s’haurà acabat. I el sentit comú ens diu, cinquanta anys després, que aquesta història d’inici incert no tindrà mai final.

Aquesta crònica està associada al projecte Exhumar la memoria, de Francisco Medina Donoso. Sota la pregunta “Què va passar amb les restes de La Moneda bombardejada?”, s’ha dut a terme una pràctica estesa que va obrir el procés de recerca l’11 de setembre del 2023, al Centro Cultural Palacio de La Moneda, amb una exposició. El projecte continua el seu curs, amb la intenció de recol·lectar les restes de La Moneda.