Barcelona Metropolis

Europa, on prop del 80% de la població és urbana, és un sistema de ciutats policèntriques i dinàmiques que funciona com a exoesquelet del desenvolupament del continent. A través de les relacions i cooperacions entre ciutats i territoris es pot aconseguir la potenciació de l’equitat territorial, superar els reptes actuals i consolidar una qualitat de vida per a totes les persones.

L’any 1991 Pasqual Maragall va escriure que Europa era el continent urbà per excel·lència: “M’agrada definir Europa com un sistema de ciutats”. Lluny de les imatges de les explosions urbanes d’altres continents, Europa ha estat altament urbanitzada des de fa moltes dècades i ha seguit uns patrons singulars d’urbanització que la distingeixen de la resta del món. En un continent on prop del 80% de la població és urbana, es consolida un territori amb una estructura de ciutats policèntrica, en diferents graus segons els estats, amb l’extensió dels serveis urbans per tota la geografia, el creixement de les deseconomies d’aglomeració de les ciutats més grans i les metròpolis i la imbricació dinàmica i fluida dels espais de vida, que dissocien treball, residència, consum i lleure.

El desenvolupament (el definim com el definim) mai té lloc de manera uniforme a l’espai. Tots els processos socials i econòmics tenen efectes territorialment desiguals. Entre la dimensió global i la comunitat local hi ha moltes escales, des de la municipal, metropolitana, regional, subnacional, nacional i supranacional fins a la global. Alguns territoris guanyen i d’altres perden, i es generen el que s’anomenen les geografies del privilegi (amb concentració i atracció de béns i talents) o les geografies del descontentament d’aquelles poblacions i territoris que queden fora dels eixos o dels impactes positius del desenvolupament. Encara que es manté l’evidència que les grans ciutats tendeixen a aprofitar les externalitats de l’aglomeració per atraure oportunitats, serveis, infraestructures i talent, Europa té possibilitats per afegir als principals motors impulsors del creixement, que són les metròpolis, altres territoris, com les ciutats mitjanes i petites.

El sistema urbà europeu
L’actual sistema urbà europeu és policèntric i dinàmic, el resultat de processos històrics, d’inversions, de dinàmiques a diferents escales, de les polítiques i actuacions de les ciutats o les regions urbanes (d’especialització, de producció, d’atracció, de màrqueting…), de les estratègies europees i de les polítiques i pràctiques dels estats nació de la Unió Europea (UE). El dinamisme del sistema urbà s’explica també pels processos d’ampliació de la UE, la consolidació de les estratègies de les macroregions[1] i les euroregions,[2] i la construcció i l’obertura d’algunes de les infraestructures estratègiques[3] recollides a la Xarxa Transeuropea de Transports, dissenyada per millorar la connectivitat i competitivitat del continent i per reforçar la cohesió territorial, social i econòmica de la UE.

Es tracta d’un sistema urbà en el qual destaquen dues ciutats, París i Londres,[4] d’escala, qualitat i funcions globals, i una sèrie de centres urbans, capitals dels estats membres o estats candidats, en creixement (Hèlsinki, Riga, Estocolm, Budapest, Praga…) pel paper i poder polític i financer que els atorga la UE. Desenes de ciutats o regions urbanes de dimensió mitjana, molt heterogènies en dimensió i característiques, ocupen certs nínxols d’especialització que inclouen des de l’aeronàutica fins a l’educació, passant per la logística, els serveis de salut, les empreses TIC, la recerca, la fotònica, la mobilitat elèctrica, l’alimentació sostenible o el turisme.

Són les anomenades noves ciutats globals. Moltes tenen un gran reconeixement internacional i sumen avantatges a través de les seves aliances i relacions (Rotterdam, Lió, Manchester, Múnic, Barcelona, Cracòvia, Anvers, Colònia, Stuttgart, Wolfsburg, Aalborg…). Aquestes urbs creen espais més o menys estructurats institucionalment i constitueixen els anomenats “grapats de raïms”, formats per ciutats intermèdies o petites que tenen un paper en la regió urbana d’acord amb l’aprofitament de la connectivitat o de l’anomenada “mida prestada”.[5] Les ciutats europees són l’exoesquelet de la integració europea i els seus hubs de vinculació als processos d’internacionalització, regionalització i globalització.

Corredors i àrees
Eixos, infraestructures, regions urbanes, regions transfrontereres, euroregions, àrees metropolitanes, grans ciutats, mitjanes i petites, pobles aïllats, pobles enxarxats, espais despoblats… El territori europeu es debat en l’eterna tensió entre l’espai de les xarxes i els fluxos, d’una banda, i l’espai de les àrees i les fronteres, de l’altra. Les polítiques europees territorials[6] posen en valor la interdependència dels territoris i la necessària cooperació entre diferents territoris, diferents nivells de govern, diferents sectors i diferents actors socials per fer front a assumptes i reptes complexos. També aborden les tensions constants entre la competitivitat i la generació de massa crítica i d’atractivitat de persones, inversions, visitants i recursos, per una banda, i la necessitat d’aconseguir l’equitat territorial, per l’altra.

L’equilibri territorial requereix una comprensió comuna del fet que les necessitats de desenvolupament i els impactes futurs diferiran entre territoris d’un extrem a l’altre del continent. Al costat de la dimensió, la connectivitat urbana internacional, nacional i regional té un paper essencial. Una part de les externalitats positives de les aglomeracions poden estendre’s per les xarxes de ciutats i pels eixos de connexió. Estar ben inserit en una xarxa de ciutats i ben connectat a altres nuclis urbans (físicament o per cooperació) pot substituir parcialment les economies d’aglomeració derivades de la dimensió urbana i la pertinença a àrees metropolitanes.

Avui, les ciutats es defineixen per la posició que ocupen en les estructures reticulars dels territoris en què s’insereixen, que els permet l’accés a recursos i funcions que altrament no tindrien. En aquest context, la gestió de les agrupacions de ciutats, dels sistemes urbans i de les xarxes de ciutats és decisiva per al progrés d’Europa. Això significa tenir en compte l’autonomia local, el principi de subsidiarietat, les asimetries entre nuclis, els conflictes dins les xarxes i sistemes, les complementarietats i el reconeixement de la cooperació territorial, econòmica i social a través de la promoció del sentit de solidaritat i identitat de propòsit entre regions i ciutats en tot el territori de la Unió.

Aquesta inserció, d’alguna manera, permet aprofitar la mida prestada, un concepte polític emergent a diversos països europeus. La mida prestada es pot habilitar en les àrees metropolitanes si s’aborden els reptes conjuntament i de manera complementària, o mitjançant interaccions en clústers o xarxes de ciutats a múltiples escales espacials (que serveixen com a substitut dels beneficis de l’aglomeració). Aquestes estratègies ajuden al posicionament de les ciutats intermèdies i de les que es troben fora dels corredors de desenvolupament, i això fa que els beneficis de les inversions en els eixos europeus es redistribueixin sobre el territori.

Els corredors europeus uneixen punts del territori, generen noves àrees d’activitat, reposicionen els centres urbans i integren el continent europeu, però necessiten assegurar la connexió i la difusió d’aquests avantatges cap a les àrees d’influència i territoris intermedis i cap a aquelles àrees que es buiden de població i activitat. Els corredors només es poden capil·laritzar si es converteixen en teranyines a través de la connectivitat (física i digital), l’expansió dels serveis generals i la pertinença a xarxes de diferents escales. També ofereixen l’ocasió d’igualar oportunitats sobre el territori i reduir les geografies del descontentament, que cada cop més tenen impactes sobre les opcions polítiques antidemocràtiques o antieuropees. Els llaços de solidaritat entre ciutats, les noves centralitats, les capitalitats, els transports innovadors, la  diferenciació fiscal o la reindustrialització d’espais abans industrials poden ajudar en aquest repte ingent.

Col·laboracions a l’epicentre
Barcelona —l’àrea metropolitana i la regió— és una de les noves ciutats globals, clarament inserida en el sistema urbà europeu i amb relacions i connexions que l’ajuden a mantenir l’atractiu i els avantatges. Aquesta participació activa en el sistema urbà europeu i mundial és una empenta important, on apareixen tres estratègies rellevants.

La primera és la promoció activa de les relacions funcionals i transaccionals en múltiples dimensions i escales: ciutat-estat, ciutat-regió, ciutat-ciutat internacional, ciutat-ciutat local, ciutat-empreses i ciutat-actors internacionals. La segona és l’establiment de col·laboracions o aliances que superin els marcs administratius municipals o autonòmics i el desenvolupament de marcs regulatoris o fórmules de governança que facilitin aquestes relacions. La tercera seria la capacitat de combinació de l’acció a xarxes urbanes funcionals amb les connexions d’acoblament amb les institucions nacionals i multilaterals existents.