Barcelona Metropolis

A finals de l’any 2019 vaig acabar la meva novel·la El refugi del temps, la qual volia ser una distopia a curt termini sobre allò que podria succeir a Europa d’aquí a uns vint anys i que hauríem d’intentar evitar. El dia que el llibre va sortir a la venda, a principis de la primavera del 2020, totes les llibreries van tancar perquè havien començat la pandèmia i el primer confinament. La distopia començava a realitzar-se. Quatre anys més tard, després dels resultats de les darreres eleccions europees, el continent fa l’efecte d’una distopia.

“I llavors el passat va sortir a conquerir el món…

Sí, el passat s’encomana i el virus s’anava escampant. Però això no era el més estrany, sinó que, per acabar-ho d’adobar, hi havia soques que mutaven a una velocitat vertiginosa i destruïen qualsevol mena d’immunitat. Europa es pensava que, després d’haver perdut l’oremus diverses vegades al llarg del segle xx, era totalment immune a determinades febres, a les bogeries nacionalistes, etc., però en realitat va ser dels primers llocs a capitular.

No es moria ningú, si més no al principi, però el virus anava actuant. No se sabia si es contagiava per aerosols, si quan, per exemple, algú deia frases com ‘Alemanya (o França o Polònia) per sobre de tot’, ‘Hongria per als hongaresos’ o ‘Bulgària en Tres Mars’, les gotes de saliva que deixava anar podien escampar-lo.

El virus del passat es propagava més ràpidament a través de l’oïda i la vista.”

A El refugi del temps, l’auge del nacionalisme i les convulsions internes que sacsegen Europa fan que la Unió Europea prengui una decisió: que cada país organitzi un referèndum per tal d’escollir la seva dècada més feliç del segle xx i tornar-hi. Tanmateix, és que el passat és un refugi prou segur? On dormisqueja el seu monstre discret? Què passa quan apareixen els traficants del passat i la nostàlgia es converteix en una arma? Sobre tot això vaig mirar de reflexionar en aquesta novel·la juntament amb el meu protagonista, en Gaustí.

Ara, però, haig de sortir de la novel·la per entrar en el que està succeint aquests darrers dies a Europa. Abans de res, cal dir que és obvi que no es tracta de quelcom que hagi començat tot just ara. Si hagués de proposar una data aproximada i relativament precisa, en situaria l’inici entre els anys 2014 i 2016. L’any 2014 Rússia es va annexionar Crimea mitjançat un primer fals referèndum del passat. Europa es va remoure mentre dormia perquè va sentir que passava alguna cosa, però encara tenia ganes de dormisquejar una estona més. Després, l’any 2016, lluny d’Europa es va produir un dels dos esdeveniments més importants dels darrers temps per a ella: Donald Trump va ser escollit president dels Estats Units.

Recordo que em vaig assabentar de la notícia de bon matí. La meva filla dormia a l’habitació del costat i nosaltres miràvem a la pantalla de l’ordinador els quadrats blaus i vermells al mapa dels EUA. Al principi hi havia esperança, però després es va esvair. Quan van proclamar la victòria oficial de Trump, la meva dona es va posar a plorar en silenci per no despertar la meva filla, i jo vaig sentir aquella impotència de quan veus que passa una monstruositat i no hi pots fer res.

Sabia que aquell monstre no es quedaria a l’altre costat de l’Atlàntic, que a partir de llavors ens afectaria d’una manera personal i física. Sabia que aquell monstre devoraria un futur ja en si mateix fràgil, i no només el de la meva generació. Potser l’esdeveniment més important i preocupant per a Europa va tenir lloc a finals de la tardor de l’any 2016, a milers de quilòmetres de distància. Perquè l’elecció de Trump va donar via lliure a la força i va escampar la convicció que el món també podia funcionar d’aquella manera: amb l’agressió i el cinisme, amb la falsificació completa de la realitat i amb promeses sobre la tornada a un passat gloriós.

El segon esdeveniment que va sacsejar Europa l’any 2016 va ser, és clar, el Brexit, amb el qual la idea, plantejada per Daniel Defoe, que es pot sobreviure sol en una illa com Robinson Crusoe es va imposar sobre la que expressa John Donne al seu vers: “Cap home és una illa, complet en si mateix”. Altra vegada, en essència aquest referèndum era un referèndum del passat. I, finalment, va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna. Ja el primer dia vaig tenir l’oportunitat d’escriure que es tractava d’una guerra pel passat. Després dels referèndums del passat i dels predicadors del passat, arribaven les guerres pel passat.

L’enorme dèficit de futur

Per què, avui dia, el passat creix per tot arreu? Una possible resposta és l’enorme dèficit de futur que hi ha. Tots hem de viure en algun lloc. Si el futur és obscur, incert, i el present és inquietant i esmunyedís, només ens queda el refugi del passat. Allà no hi queien bombes, l’apocalipsi climàtica semblava xerrameca de gent estranya, no hi havia esclatat cap pandèmia i, el més important, hi havia una abundància de futur.

El futur era una ideologia, com a mínim al país d’on vinc. Les reserves inexhauribles de futur havien de garantir el compliment de totes les promeses ideològiques del sistema que hi havia aleshores. Com que aquestes reserves de futur no van trigar a exhaurir-se, ara les noves ideologies i els seus predicadors ens prometen la mateixa felicitat i la mateixa grandesa inexhauribles, però en el passat. El passat ja és la nova ideologia, i encara més: el passat és el nou futur. No serveix de res que recordem Heràclit i la seva sentència: “Cap home es pot banyar dues vegades al mateix riu”. Ens banyarem al riu del passat tants cops com ens vingui de gust.

La segona hipòtesi per explicar aquesta inundació de passat és l’Alzheimer col·lectiu en què ens estem endinsant. La gent que té una memòria directa, per exemple, de la Segona Guerra Mundial, i en pot donar testimoni, s’ha convertit en una minoria: els qui recordaven amb el seu cos els horrors d’aquella guerra ja no hi són. Potser vam assumir massa a la lleugera que havíem construït per sempre més una memòria del mal, i que aquella memòria romandria intacta tant als museus com als llibres, que ens protegiria de noves catàstrofes com si es tractés d’un encanteri. Amb les guerres que han esclatat a diversos llocs del planeta ens adonem que no és així.

La memòria és un múscul: també cal exercitar-la cada dia. Una manera de fer-ho és a través de la narració. Quan la foguera de la memòria comença a afeblir-se, la llopada del passat es va apropant més i més. “Com menys memòria, més passat”, diu en Gaustí a El refugi del temps. Per això recordem: no pas per viure en el passat, sinó per mantenir el passat en el passat. I per alliberar espais en el futur.

Hi ha una altra qüestió de la qual són ben conscients els qui s’ocupen de les ciències de la memòria. Una de les primeres coses que es perd amb la memòria és el futur. Els malalts d’amnèsia no només obliden el que ja s’ha esdevingut, sinó que són incapaços de fer plans fins i tot de cara al futur més pròxim. De fet, el que s’esvaeix primer quan es perd la memòria és la mateixa noció de futur.

Així doncs, quan oblidem i no exercitem el múscul de la memòria deixem un buit en el futur que els nous populistes omplen amb un succedani del passat. Així sorgeix “la indústria lleugera de la memòria, un passat fet de materials lleugers, una memòria de plàstic acabada de sortir de la impressora en tres dimensions”.

Què és el que fa que la gent adopti aquestes ideologies com a pròpies? Els votants dels partits nacionalistes tenen un perfil heterogeni, amb diverses edats i graus de formació. Tanmateix, predominen els habitants de ciutats més petites a Bulgària o de la part oriental del país a Alemanya. Em sembla que cal parlar sobre qüestions que no apareixen als sondejos fets abans dels comicis o a peu d’urna i que no estem avesats a examinar. La nostra tasca com a escriptors consisteix justament a endinsar-nos en aquestes qüestions no representades, no quantificades i difícils de calcular.

Em refereixo a la insatisfacció creixent, una insatisfacció que s’estén en diverses direccions i que tot sovint no es mostra d’una manera definida: la insatisfacció amb l’entorn, amb les relacions que estableix l’individu amb el món, amb el món mateix, amb la gent que ens envolta, amb les elits, amb les diferències en els nivells de benestar. La visibilitat que ofereixen els nous mitjans només contribueix a potenciar aquesta insatisfacció. Crec que aquesta insatisfacció i aquesta ràbia (insisteixo, sense que ni tan sols tinguin uns contorns precisos, la qual cosa encara les fa més perilloses) es van covant en el fons de la societat contemporània. I és allà on llencen les seves sondes els populistes i els polítics de dretes, sense preocupar-se del que brollarà a la superfície: si petroli o lava.

Una vegada Milan Kundera va qualificar els mitjans de “reductors del sentit”. D’una manera o altra, cada nou mitjà redueix el sentit per tal que sigui accessible, popular i fàcil d’explicar al lector. Kundera va fer la seva descripció molt abans que apareguessin les xarxes socials tal com les coneixem avui dia. Què hem de dir ara que, a TikTok, Facebook i altres nous mitjans, el sentit (és que podem parlar de sentit? Diguem-ne “el missatge” o, més ben dit, “la comunicació”) és encara molt més reduït que abans. Cada vegada estic més convençut que primer vam anar perdent la batalla per l’educació i el bon gust, la batalla pel sentit, en àmbits cada cop més extensos i, a partir d’aquí, per als populistes i els nacionalistes la cosa va ser bufar i fer ampolles.

Els Gauleiters nazis van ser els primers a pensar a fer servir un mitjà nou com era llavors la ràdio per tal de difondre la seva propaganda. És ben sabut que, en grau considerable, Hitler i el partit nazi deuen a la ràdio l’arribada al poder. La ràdio és un mitjà total que funciona per moments i es dirigeix a tothom, mentre que el diari és un mitjà lent que només s’adreça als alfabetitzats. Tal com va fer el seu predecessor, avui dia els nous líders de la dreta avancen cavalcant els nous mitjans, cada cop més totals i veloços. Que potser veurem els primers dictadors sorgits a TikTok? Divertits, intel·ligents, carismàtics i amb un exèrcit integrat per milions de followers.

Vull deixar clar que no penso que siguin els nous mitjans que generen el populisme i el nacionalisme, però sí que els multipliquen i contribueixen a la radicalització. La facilitat amb què les xarxes socials permeten fer discursos d’odi, deshumanitzar a través del llenguatge, humiliar, insultar i, fins i tot, eliminar virtualment una persona s’estén de manera imperceptible a la vida fora de les xarxes. Si fas servir cent vegades la paraula ganivet per amenaçar algú, al final, sense saber com, et trobaràs un ganivet a la mà.

A El refugi del temps, descric un grup paramilitar que vaig batejar com “els extres per a revolucions”. Sobretot es tracta de gent jove i sana, nois amb el cap rapat que pertanyen a grups ultres relacionats amb el futbol i porten tatuatges dels herois nacionals búlgars. En lloc d’amenaçar la gent i aixecar pesos al gimnàs, es converteixen de seguida en un exèrcit civil capaç de simular protestes, disturbis o el que se’ls encarregui. En els darrers temps veig cada cop més sovint extres per a revolucions fora de la novel·la, als carrers.

Utopies que esdevenen distopies

“El centre resisteix”, va dir Ursula von der Leyen abans de les eleccions europees. M’agradaria que fos així, però després dels resultats que han obtingut els partits d’extrema dreta, crec que som més a prop del vers de Yeats: “Tot se'n va en orris, el centre ja no se sosté”. Comptat i debatut, que podem parlar d’un centre i d’una perifèria? Tinc la impressió que, després del que ha succeït en aquests darrers anys, es tracta de nocions cada cop més problemàtiques. El que tenim són diversos focus de tensió que substitueixen el centre de manera momentània. I, malauradament, la idea que hi ha unes forces poderoses i estables, un “centre” capaç d’apagar els incendis sobtats que es produeixen o imposar-se en les negociacions sembla cada cop més llunyana. Després dels darrers comicis, tots aquests “centres” —com França, Àustria o Alemanya— esdevenen focus de tensió.

Mentre estava escrivint El refugi del temps fullejava sovint La muntanya màgica de Thomas Mann. Cap al final del llibre hi ha un capítol titulat “La gran irritació” que descriu la vigília de la primera gran catàstrofe d’Europa.

“Què passava, doncs? Què surava pels aires? Ganes de buscar raons. Crisi d’irritació. Una impaciència que no tenia nom. Una tendència general a les bregues enverinades, als rampells de ràbia, a arribar a les mans i tot. De renyines abraonades, de brams desenfrenats, n’esclataven cada dia a duo o entre grups sencers […].”

La intolerància i la irritació generalitzades, el trencament del diàleg i la fúria que hi ha a la societat fan que, per moments, tingui la sensació que hem tornat cent anys enrere. Tots aquests fenòmens no requereixen cap ideologia. Alguna cosa més seriosa i existencial ha tingut lloc a un nivell humà. Les ideologies i els nacionalismes arriben després i ponen els seus ous als nius de la societat que han quedat buits de sentit (també de felicitat, de tranquil·litat, de satisfacció o d’elevació). És llavors que les utopies esdevenen distopies.

De les portes i les finestres trencades de la nostra vida en comú, dels lligams tallats que abans ens unien, de l’apocalipsi climàtica que plana sobre el món, de l’esquerda eixamplada entre els inhumanament pobres i els inhumanament rics, de l’horitzó cada cop més estret que presenta el futur…, de tot això se n’alçarà un vent gèlid i solitari. La qüestió de la felicitat —o, com a mínim, de la normalitat— d’una societat tornarà a ser important.

Hi ha una darrera cosa amb la qual voldria tancar aquest text. No us penseu pas que quan els populistes us prometen tornar a una època daurada —posem, per exemple, a la tranquil·litat i la pau dels anys setanta i vuitanta del segle xx— tots plegats tornarem a tenir deu, vint o trenta anys com aleshores. El passat personal no pot tornar, però sí que ho pot fer el passat polític, i és aquí on es produeix la substitució i on rau el perill. El temps polític és repetible, els estats totalitaris poden reaparèixer i potser no és tan difícil com sembla anar enrere de la democràcia al totalitarisme. Fins i tot per a Europa, que semblava haver après les lliçons del passat.

Traducció del búlgar de Marc Casals