Barcelona Metropolis

El somni burgès

El primer nom formal d’aquest lloc va ser plaça de Caputxins, però a partir de 1850 comença a ser anomenada plaça Reial. Les obres es van iniciar pel futur passatge Madoz, per la finca coneguda com la Casa Plandolit, en el seu temps la més luxosa de la ciutat. En aquells anys ja hi dormien els captaires, feien les seves batalles de pedres els nens i s’hi van deixar veure els primers pispes. Popularment, era coneguda com la plaça de les Dides, perquè les noies del servei domèstic s’hi trobaven amb soldats que buscaven parella.

Aviat hi van obrir la Farmacia del Globo, el Bazar de los Andaluces i els grans Almacenes El Águila, així com els millors cafès i restaurants del moment, com el Café Restaurante de París, el primer a servir glaçons de gel i granissats de cafè. O el Café Suizo, conegut per ser on va néixer la recepta de l’arròs Parellada. Hi havia el Café Restaurante de Europa, el Café del Universo i el Café Español. El més famós va ser el Café Restaurante de Francia, amb un cuiner francès que havia treballat per a l’emperador Napoleó III. Ell seria el gran pedagog de la burgesia barcelonina, a la qual va ensenyar a menjar i a beure.

La plaça es va donar per acabada l’any 1864. Mesurava 55 per 83 metres, amb uns porxos de 5,50 metres d’amplada. Els edificis estaven influenciats pel Palais Royal de París, amb uns àtics endarrerits rere una balustrada de pedra. Malgrat semblar-ho, la nova plaça no era pas quadrada. Encabida entre la Rambla i el laberint de carrerons irregulars que l’envoltaven, un dels costats presentava una arcada més que els altres. Quatre anys més tard, amb l’esclat de la revolució de 1868, la plaça fou rebatejada com a plaça Nacional, i no va recuperar el seu nom fins al 1875. En aquella època hi van posar una font comprada a París, dedicada a les Tres Gràcies. I dos fanals, dissenyats per un jove arquitecte anomenat Antoni Gaudí. I va tenir visitants il·lustres, com l’expresident dels Estats Units Ulysses S. Grant, o l’emperadriu austríaca Sissí. També hi van néixer els corros, improvisats debats polítics on es podia parlar de tot, batejats com el Hyde Park barceloní.

La plaça Reial acomplia els ideals de la burgesia local, fins i tot amb unes exòtiques palmeres plantades a partir de 1883. Els diaris més importants del moment hi tenien la redacció, com El Diluvio, La Vanguardia, El Barcelonés o El Progreso. I hi obrien els clubs polítics des d’on es governava la ciutat, com el Círculo Fusionista. Un món plaent i tranquil que es va veure alterat per la bomba que va esclatar el 1892, que va matar una persona i ferir-ne d’altres. En aquelles dates obria la camiseria Furest, però aviat els seus clients es mudarien a l’Eixample, i Furest amb ells.

La plaça popular

A principis del segle xx es va plantejar obrir-hi l’hotel Ritz. Tanmateix, la plaça Reial ja no era la mateixa; les famílies benestants havien marxat i el centre de la ciutat s’anava omplint de treballadors i de locals d’oci nocturn. El 1902 es va estrenar una altra de les seves peces icòniques, avui desapareguda. Es tractava d’una font batejada com la Fuente Mágica, vint-i-set anys anterior a la de Montjuïc, que va substituir la de les Tres Gràcies. Llançava cascades d’aigua i llums de colors, il·luminada per noranta-sis arcs voltaics de gran potència. Els burgesos la visitaven quan sortien del Liceu, i després feien el ressopó en algun dels restaurants de la plaça. Però la proximitat amb el Barri Xino estava modificant el veïnat.

Durant la Primera Guerra Mundial, es va convertir en asil d’estrangers refugiats que vivien de pidolar. Acabat el conflicte, la inflació i l’augment de preus va provocar grans protestes obreres. El 1918, a la plaça es reunien les mestresses de casa, durant la Vaga de Dones. Un any més tard, obria el Museo Pedagógico de Ciencias Naturales, del taxidermista Lluís Soler i Pujol. I poc després, la Borsa Filatèlica dominical i el Café Restaurant Glacier, dues de les icones de la plaça. L’any 1925 ja era evident que la font màgica no funcionava, així que va retornar la de les Tres Gràcies.

Durant la Segona República, li van canviar el nom pel de plaça Francesc Macià. Llavors acollia el bar Bretaña, al soterrani del qual hi havia un cabaret macabre anomenat La Cova de les Bruixes. I també el Gran Cabaret Francès i el bar Automático, sense cambrers i on tot funcionava amb màquines expenedores que engegaven amb xavalla. També van aparèixer els primers venedors de cocaïna, que oferien paperines d’un gram. Amb l’esclat de la Guerra Civil, va viure actes patriòtics i vetllades artístiques. Durant els Fets de Maig va quedar sota control anarquista i, més tard, hi va obrir un local el PSUC. La plaça tampoc es va escapar dels bombardejos, concretament durant l’atac del 23 de novembre de 1938, quan una de les bombes va caure al carrer de Colón.

El març de 1939, les noves autoritats la van rebatejar novament com a plaça Reial. A la postguerra va perdre definitivament el seu caràcter burgès, i es va tornar un espai brut i degradat, ple de pensions i rellogats. Entre els establiments d’aquells anys figuren un drapaire, un magatzem de fruita i dues fàbriques de paraigües i mocadors. Això canvia a partir de 1941, quan hi obre el bar Canarias, pioner a organitzar campionats de bevedors de cervesa. En els anys cinquanta la plaça es va començar a omplir de gent atreta pels tancs de cervesa i els calamars a la romana. Aprofitant l’èxit que va conèixer el Canarias, aviat li va sortir competència. La primera va ser la cerveseria Vivancos, seguida per la Taberna del Rey, les cerveseries Bonet (posteriorment convertides en els bars Colón i Ambos Mundos) i el bar Brindis (futur Jamboree), on va començar la Bodega Andaluza (futur Los Tarantos).

El Brindis va ser un dels primers locals de la Sisena Flota dels Estats Units, els mariners de la qual freqüentaven la plaça. Els americans anaven al Zodiac, a la cerveseria Tirol, al Montparnasse o al Texas, bars de cambreres dedicats a ells. Potser l’establiment més relacionat amb la Sisena Flota va ser El Tobogán, la primera seu a Barcelona de la USO, un organisme encarregat d’entretenir les tropes estacionades fora del país.

Els nord-americans van propiciar la recuperació de la plaça, que es va convertir en el centre de l’oci barceloní durant les dècades de 1950 i 1960.

Els abismes de la droga

En la segona meitat dels seixanta ja es registrava un progressiu increment de la criminalitat a la plaça, sobretot pel que fa al tràfic d’estupefaents. A més, van augmentar espectacularment els robatoris. Els populars pulinches furtaven abrics i maletes, i ho venien allí mateix en una mena d’encants. També hi van fer aparició hippies d’arreu del món, de pas cap a Eivissa, que ocupaven els bancs i fumaven marihuana. I artistes com Ocaña o Nazario, ja que la plaça quedava molt a prop de la zona d’oci gai, per sota del carrer d’Escudellers.

El 1978 obria el Karma, i tres anys després el Sidecar. En aquells temps hi havia desenes de venedors de droga a la plaça, un mercadeig que al principi estava en mans de clans gitanos que residien al barri, però que a finals dels setanta va començar a ser un negoci internacional. Els compradors neòfits que anaven a comprar una dosi es trobaven els estupefaents més adulterats de Barcelona.

Per aquells anys començava la remodelació de la plaça, a càrrec dels arquitectes Federico Correa i Alfonso Milá, que van suprimir la circulació de vehicles, van eliminar els parterres i la van empedrar. El resultat va ser una plaça dura, molt a la moda del moment. Malgrat la polèmica que va generar, no va obtenir els resultats esperats. La plaça havia canviat, però aquells serien els seus pitjors anys, quan es deia que era com el pati de la Model. En aquestes circumstàncies, s’hi van mudar l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i l’arquitecte Oriol Bohigas, a més del cantautor Lluís Llach, el músic Marc Almond, l’artista Lindsay Kemp, l’escriptor argentí Copi o el cantant Jaume Sisa. En principi, la teoria era canviar els veïns per restaurar la tranquil·litat, però tampoc no va funcionar.

Els anys 1985 i 1986 van ser crítics, era estrany el cap de setmana que no hi havia baralles entre grups de joves d’esquerres i bandes de skinheads. El 22 de febrer de 1988 s’hi va viure un dels episodis més dramàtics, quan bandes d’africans es van enfrontar amb pals, ganivets i matxets als gitanos, pel control del mercat de la droga. El següent cap de setmana, un fanàtic religiós hi va apunyalar dos transvestits. Després, una partida de droga adulterada va provocar la mort de 25 toxicòmans. En conseqüència, hi van instal·lar permanentment una furgoneta de la policia al mig de la plaça.

Els Jocs Olímpics van ser un miratge, en acabar-se, tot va tornar a ser igual que abans. No obstant això, la sida i els enfrontaments entre bandes van fer fora els venedors, l’heroïna va deixar d’estar de moda i la plaça va viure una revifalla.