Barcelona Metropolis

Si ens fixem amb aquells que es defineixen com “no espirituals”, es fa evident que tampoc són un grup homogeni. Hi ha un 33,6% que diuen que no són ni espirituals ni religiosos, i aquests són el perfil que més s’ajusta a l’etiqueta de l’ateisme, que creix de manera lenta però constant. Alhora, però, un 13,8% de la població afirma que no es considera espiritual però sí religiosa. A primera vista, aquesta dada podria semblar paradoxal. És possible ser religiós sense ser espiritual? Es pot ser membre d’una confessió religiosa sense practicar-ne l’espiritualitat? En la nostra societat cada vegada hi ha més persones que pensen que sí, i aquesta és una tendència creixent a Europa. Es parla de processos de culturització de la religió, on el vincle amb la religiositat es construeix a través de la identificació amb la comunitat cultural, amb la seva història, i no tant amb l’espiritualitat o l’ortodòxia religiosa. La sociòloga francesa Hérvieu-Léger va encunyar el concepte “belonging without believing” [creure sense pertànyer] per caracteritzar aquest fenomen, el de les persones que es diuen cristianes, musulmanes o jueves, però que poques vegades posen els peus a un temple religiós o observen els preceptes religiosos.

De què parlem quan parlem d’espiritualitat?

Enmig d’aquest escenari de transformació es fa difícil entreveure a què ens referim exactament quan parlem d’espiritualitat. La pregunta no és banal, i tampoc té una resposta fàcil.

Hi ha qui concep l’espiritualitat com la vessant “bona” de la religió, el que en queda després del naufragi; la religió despullada de la institució, dels dogmes, de les jerarquies. La religió en estat pur, sense la contaminació institucional que reprodueix els vicis, i els mals, d’una societat corrompuda. Aquesta definició pot ser atractiva a primera vista i ens ofereix pistes per pensar l’espiritualitat, però sociològicament és poc consistent. L’espiritualitat és filla del seu temps, no és una forma “pura” que es desenvolupa aliena al context econòmic, social, cultural i polític en què es troba. Entendre l’emergència de l’espiritualitat com a categoria ens obliga, també, a comprendre el context històric i social que l’ha fet possible.

Una mirada històrica d’ampli abast, com la que desenvolupa el filòsof canadenc Charles Taylor, ens permet traçar els orígens del creixement de l’espiritualitat en la societat contemporània. En la seva obra La era secular (Gedisa, 2015), Taylor exposa el procés pel qual l’individu va desvinculant-se dels déus i de la necessitat d’un referent d’autoritat extern. L’expansió de la ciència és clau en aquest escenari. L’ésser humà, i ja no Déu, passa a ser la mesura de totes les coses. L’individu guanya autonomia, i la recerca de transcendència i de sentit adquireix preeminència. La veritat deixa d’ubicar-se fora de l’individu i és el jo subjectiu el que es converteix en la brúixola d’aquesta espiritualitat emergent. Des d’aquesta perspectiva macrohistòrica, el creixement de l’espiritualitat es vincula a l’adveniment de l’era secular i a l’emergència del subjecte autònom modern.

Un altre sociòleg, Peter Berger, ens dona més pistes per entendre el fenomen de l’espiritualitat. Berger afirma que, en la contemporaneïtat, les institucions religioses han perdut plausibilitat: ja no donem per descomptada la seva existència, ni sentim l’obligació de vincular-nos-hi. L’individu pot decidir unir-se a una comunitat religiosa, a una confessió, però també pot decidir no fer-ho. I és en aquest gest, en la possibilitat de decidir, en la necessitat de decidir, on rau la llavor de la secularització. És també en aquest context on neix la possibilitat d’una espiritualitat deslligada de les institucions tradicionals. L’individu se sent legitimat per articular una narrativa espiritual pròpia i per buscar, explorar i triar entre formes diferents, i tècniques diverses, de recerca de transcendència. El repertori és ampli, i els processos de globalització no han fet sinó accentuar la disponibilitat de missatges, tècniques i símbols espirituals a l’abast de tots nosaltres.

Ara bé, reconèixer que l’individu guanya autonomia per construir la seva vida espiritual, per buscar el sentit transcendent a la seva existència, no ens ha de fer caure en el miratge d’una espiritualitat lliure d’influències socials, culturals, polítiques o econòmiques, i emancipada de tota forma d’autoritat. Ans el contrari, l’emergència i expansió de l’espiritualitat evolucionen en diàleg amb les transformacions socials, econòmiques, culturals i polítiques que tenen lloc a la nostra societat.

De la contracultura al mindfulness: el paper de l’espiritualitat en un context neoliberal

La sociòloga britànica Linda Woodhead situa als anys setanta l’inici de l’expansió de l’espiritualitat deslligada de les religions tradicionals. Ella ens diu que és amb els moviments contraculturals i amb l’obertura occidental a les religions orientals que l’espiritualitat comença a prendre força a Europa i als Estats Units. Inicialment és una espiritualitat que es vehicula a través de comunitats heterogènies petites i disperses, des de centres de teràpies alternatives fins a comunitats hippies o grups d’espiritualitat pagana. Linda Woodhead l’anomena “espiritualitat holística” amb la voluntat d’emfatitzar la visió articulada entre el cos, la ment i l’esperit que generalment promulga. A l’inici, és una forma d’espiritualitat que creix als marges de la religió oficial i que es popularitza especialment en zones urbanes i entre dones de classe mitjana.

Els sociòlegs Galen Watts i Dick Houtman remarquen que, malgrat l’heterogeneïtat d’aquesta espiritualitat emergent, podem distingir tres característiques que travessen la majoria de les seves expressions: una ontologia religiosa de la immanència, basada en la idea del sagrat com una energia impersonal i sempre present; una epistemologia de l’experiència que atorga a l’experiència personal, al món sensorial, preeminència a l’hora d’assolir la transcendència, i la idea de la salvació a través del contacte amb el “jo autèntic”, un jo interior que és el dipositari d’una saviesa ancestral. Aquestes creences, ens diran, es vehiculen i dialoguen amb tradicions filosòfiques i espirituals diferents, i cristal·litzen en pràctiques espirituals concretes que van des del reiki fins als rituals xamànics, la meditació cristiana o les constel·lacions familiars, per anomenar-ne només algunes.

A partir del tombant de segle XXI, aquesta espiritualitat pren una nova embranzida i guanya popularitat. Perd el seu caràcter contracultural i adquireix visibilitat en l’espai públic. L’auge del que la sociòloga Eva Illouz en diu l’ethos terapèutic, és a dir, la creixent centralitat de la salut emocional i l’exigència de realització personal li donen impuls. L’espiritualitat es converteix en un recurs a l’abast de l’individu per construir la seva identitat i per gestionar la incertesa en la societat del risc. La literatura d’autoajuda, els retirs de ioga o els cursos de mindfulness són algunes de les mostres més conegudes d’aquesta espiritualitat a la recerca del benestar emocional. Són nombrosos els qui consideren que aquesta forma d’espiritualitat potencia l’adaptació dòcil a un neoliberalisme cada vegada més ferotge, i facilita la construcció de subjectes disposats a resignar-se a les exigències del context. Segurament és cert. Però no és inevitable.

El sociòleg alemany Hartmut Rosa diu que allò que caracteritza la nostra societat és l’acceleració en la qual ens trobem immersos. Una acceleració que s’expressa tant de manera externa, amb la constricció del temps en la societat contemporània, com amb una dimensió interna, amb la interiorització de la pressió del temps. Les experiències de transcendència guanyen rellevància, segons Rosa, perquè esdevenen una forma d’aturar momentàniament el temps, de domesticar l’exigència de l’acceleració i transcendir la quotidianitat. Les experiències espirituals poden ser pauses, un punt i seguit, una manera d’agafar forces per continuar en aquest món tan exigent. Però també poden ser el principi d’una transformació més profunda, de llarga durada i que deixi petja.

Sigui com sigui, i més enllà del veredicte moral que vulguem atorgar a aquesta nova espiritualitat, el que resulta indiscutible des del punt de vista sociològic és que avui l’espiritualitat no la podem definir en singular. És, més aviat, una matriu plural configurada a partir de diferents narratives filosòfiques, tècniques espirituals i experiències de transcendència que els individus combinen de maneres diverses, depenent de les seves necessitats específiques i també del seu capital cultural i social.

Bibliografia
Berger, P. L. The Many Altars of Modernity. De Gruyter, 2014.
Estruch, J. Entendre les religions. Una perspectiva sociològica. Editorial Mediterrània, 2015.
Hervieu-Léger, D. i Solana, M. La religión, hilo de memoria. Herder, 2005.
Heelas, P., Woodhead, L., Seel, B., Tusting, K. i Szerszynski, B. The Spiritual Revolution: Why Religion Is Giving Way to Spirituality. Blackwell, Oxford, 2005.
Illouz, E. La salvación del alma moderna: terapia, emociones y la cultura de la autoayuda. Katz Editores, 2005.
Rosa, H. Social Acceleration. Columbia University Press, 2013.
Taylor, C. La era secular: tomo II (vol. 2). Editorial Gedisa, 2015.