Barcelona Metropolis

Un art que succeeix en present

Hem parlat fins ara d’art conceptual. Potser hauríem de dedicar algunes línies a explicar a què ens referim. O, encara millor, començar per allò que no és. No és un art críptic i elitista. No és un art difícil d’entendre. Són un conjunt de pràctiques plurals que tenen en comú la voluntat de prioritzar la investigació i el procés, un art que succeeix en present, en l’ara, “en temps real”, com diu el títol de  la mostra.

Amb obra de 28 artistes, l’exposició s’estructura en sis eixos conceptuals. Obre la mostra l’art d’acció, un dels llenguatges predilectes dels artistes conceptuals. El cos es converteix  en mitjà expressiu. Bufar, traçar, observar o pentinar-se són també obres d’art, com ens ensenya el terrassenc Frederic Amat. La relació amb la natura ordena el segon àmbit, on trobem projectes vinculats directament al territori i el paisatge que plantegen una nova relació amb el medi ambient. És el cas de Vol ras, de Fina Miralles, o d’Acumulació, integració, d’Àngels Ribé. La mostra continua amb obres que critiquen el capitalisme i les seves derives des de la ironia, el joc i la subversió. Icònica és la peça d’Eugènia Balcells SupermercArt. En quart lloc, trobem artistes que van defensar l’art com a eina de transformació social. Des de diferents posicionaments polítics, van denunciar la discriminació de les dones —Eulàlia Grau—, la militarització —Francesc Torres— o la manca de memòria històrica —Francesc Abad—. En sintonia amb l’eclosió de la poesia visual de postguerra o les tesis de teòrics com Ludwig Wittgenstein o Ferdinand Saussure, trobem obres dels artistes Antoni Llena, Jaume Xifra o Jordi Pablo, entre d’altres, que exploren el llenguatge, la semiòtica o la poesia visual. Per tancar, trobem  poètiques i pràctiques de l’objecte, amb els treballs enfangats de Pere Noguera o el pop povero de Benet Ferrer.

Algunes de les obres dels anys vuitanta s’integren ja en la col·lecció permanent del MACBA, Un segle breu, llegat conceptual de les tendències iniciades les dècades anteriors. La reflexió estètica i metafísica —la idea de doble, de mirall, de rellotge— són la base de les  instal·lacions de Francesc Torres o el col·lectiu Cicatriu a la Matriu. Paral·lelament, a la Capella del MACBA s’hi pot veure No hay Replay, de Carlos Pazos. I situada en el seu emplaçament original, a Metrònom, trobem Les portes de Linares, de Jordi Bendito.