Barcelona Metropolis

La crisi dels públics culturals ha convertit els espectadors en un bé molt preuat. Els gestors s’esforcen a seduir-los i, fins i tot, alguns espectadors reclamen ampliar les seves atribucions. En l’argot de la gestió cultural, s’ha passat de les polítiques d’accés —que la gent pugui anar al teatre— a l’accés als mitjans de producció —que pugui fer coses a escena. Potser la solució és que el públic passi de convidat de pedra a autor de la seva pròpia història.

Fa anys que es parla dels públics de la cultura. En aquest article, i per deformació professional, es farà referència majoritàriament als públics de les arts escèniques, però és una problemàtica que afecta altres disciplines artístiques (cinema, música, arts visuals…). I dic problemàtica perquè sovint s’ha vist així, “el problema dels públics”, com si el públic tingués un problema que no afectés els altres agents de l’ecosistema cultural, com ara els artistes o els gestors. Ho resumia així Jordi Oliveras, activista cultural i responsable del projecte Indigestió, en una tertúlia el 2015: “En àmbits diferents es repeteix la idea que cal formar públics per a la cultura. Es fa des del sector dels empresaris de la cultura i també des d’alguns entorns de creadors, dient que cal transmetre a la gent les claus per poder-se relacionar amb la producció cultural. Sovint es diu que hi ha molta producció i de qualitat, però el problema és el públic”.

Fa anys, doncs, que aquest tema ocupa nombroses jornades professionals, debats, polítiques públiques, programes europeus i articles i comentaris en publicacions especialitzades i generalistes. Enguany farà deu anys que l’Institut Català de les Empreses Culturals va crear l’Àrea de Públics, on es dissenyen i desenvolupen estratègies de promoció dels públics culturals (també en diuen “creació de públics”). Des d’aquesta àrea s’impulsen les subvencions per a activitats professionals, que tenen com a objectiu precisament això, fidelitzar i incrementar els públics culturals a Catalunya.

Sembla, doncs, si tant espai ocupa i tanta gent i tants organismes s’hi dediquen, que el problema és dels importants. I pel que diuen els estudis, és una qüestió general (europea, almenys, no només d’aquí) i que no té a veure amb les barreres econòmiques (no vaig al teatre perquè no tinc diners), sinó més aviat d’interès (no vaig al teatre perquè no m’interessa o perquè no tinc temps per anar-hi, que és dir el mateix, perquè a la gent que diu això, de coses per fer mai n’hi falten).

Paral·lelament a aquest moviment de promoció cultural per part de la política i els agents del sector, en aquesta última dècada hi ha hagut un segon moviment de crida a la participació dels espectadors. Roberto Fratini, professor de l’Institut del Teatre, dramaturg i teòric de l’art, es pregunta a què respon aquesta onada, que és altament compartida i consensuada a la societat: “Participació s’ha convertit en sinònim d’interactivitat, de capacitat d’estar junts, de fomentar un cert tipus d’unió, connexió o proximitat; perquè participació és sinònim de socialització, seu d’un fecund intercanvi d’experiències, opinions i sensacions; perquè la ‘participació’ és fins i tot un fenomen festiu”. Aquest moviment participatiu s’ha concretat en mil i un formats i propostes que van, per dir-ne alguns exemples, des de les trobades entre públic i artistes fins a la implicació dels públics en les programacions dels teatres, la creació d’associacions d’espectadors, la presència de no professionals a l’escena o els espectacles de creació comunitària, com el projecte La gata perduda d’òpera comunitària que ha impulsat el Liceu i que es va poder veure la tardor passada amb la participació de més de 350 veïns del Raval.

En resum, en aquesta “era de la participació” en la qual estem immersos, els públics (o no públics) han passat a ser usuaris. O en l’argot de la gestió cultural, s’ha passat de les polítiques d’accés (que la gent pugui anar al teatre) a l’accés als mitjans de producció (que la gent pugui fer coses a escena). Però és real, tot això? És un compromís de veritat amb els públics?

I Congrés d’Espectadors de Teatre

Durant la tardor passada es van celebrar a Barcelona dos esdeveniments internacionals d’una certa dimensió i originalitat que situaven l’espectador i el ciutadà en el centre del debat. D’una banda, un congrés d’espectadors de teatre, que tenia com a objectiu recollir les inquietuds, els reptes i els anhels del públic escènic. És a dir, un fòrum sobre els espectadors, però fent-los parlar, sense que els filòsofs, educadors, gestors culturals o artistes monopolitzessin el debat. I de l’altra, el segon esdeveniment destacat va ser Culturopolis, unes jornades internacionals organitzades per l’Ajuntament de Barcelona per reflexionar i pensar sobre els drets culturals. Ambdós esdeveniments compartien una mateixa agenda política, que passa altra vegada per la participació cultural dels ciutadans, el reconeixement de la diversitat, la creativitat, l’accés a les pràctiques culturals… Aturem-nos, però, en què va ser aquell singular congrés sobre els públics escènics.

El I Congrés d’Espectadors de Teatre, organitzat per Àfora-Focus i celebrat al teatre Romea entre el 24 i el 26 d’octubre del 2022, va aplegar prop de cinquanta persones d’arreu del món amb l’objectiu de recuperar l’energia col·lectiva després de la pandèmia. El comissari del congrés, Pepe Zapata, començava dient que els espectadors continuen sent els grans desconeguts i un enigma que tothom vol desvelar. A banda de les conferències i els tallers d’especialistes i professionals de les arts escèniques que van servir de marc conceptual —Zavel Castro, Roger Bernat, Antonella Broglia, Toni Jodar, Katya Johanson i Antonio Monegal—, el plat fort eren les intervencions dels espectadors-congressistes, organitzades en cinc taules de debat, i la lectura del Manifest de Barcelona dels espectadors de teatre, que van elaborar durant les sessions de treball en línia prèvies a l’arribada a Barcelona. Tots els materials estan disponibles al web del Congrés.