Barcelona Metropolis

De Julio Muñoz Ramonet (1916-1991) es recorda que li encantava deixar unes propines de nou ric al quadrat. Mostra de generositat d’un milionari que es va comprar el cotxe d’Alfons XIII? Més aviat no. Xavier Muñoz, que el va pensar molt a fons (li va dedicar un llibre segrestat per evitar més embolics), considera que per a Muñoz Ramonet la propina era sobretot una manera d’humiliar el proïsme per tal de rebre a canvi la veneració i el reconeixement. Al seu testament, talment com si fos la propina terminal dictada des del paradís final i fiscal de Suïssa, Muñoz Ramonet —l’invisible príncep de l’estraperlo— va deixar a la ciutat de Barcelona el palau del carrer Muntaner on va viure quan l’any 1946 es va casar amb la filla d’un gran banquer i també l’extraordinària col·lecció d’art que penjava de les seves parets. Compromís burgès amb la ciutat i la cultura? Més aviat tampoc.

“Amb el seu gest —explica Joan Miquel Grau— l’empresari franquista perseguia que la seva persona quedés vinculada per sempre a la generositat”. Però ni així. Durant lustres la seva herència ha estat motiu de discòrdia entre les filles Muñoz Villalonga i diversos consistoris, de manera que l’intent de rentat de cara no ha fet més que empastifar el nom d’una nissaga que ha estat del tot fidel a l’ADN patern. Ho detalla el periodista José Ángel Montañés, que fa anys segueix el cas. Ara bé, a còpia de litigar sobre l’art que possessionava, hem deixat de parlar de qui va ser aquest sant baró. Perquè no és que fos un col·leccionista amb gust, com ho va ser Cambó. Ni de lluny. Sense que deixés gaire rastre a hemeroteques i sense que tinguem constància gràfica d’ell en la seva circumstància, allò que sobretot va ser és un mafiós espavilat, cada vegada més megalòman i a la fi un forrat a qui públicament va acabar substituint una llegenda més negra que el Palau Robert de la seva reputació.

Fem-ho ràpid: Muñoz Ramonet és uns dels personatges més tèrbols i enigmàtics de la victòria a Barcelona, de la Barcelona franquista que aquí delimita Xavier Theros. Les anècdotes sobre ell són infinites (incloent-hi el rumor sobre l’assassinat de la seva amant, la prostituta de luxe Carmen Broto) i interminables les derivades de l’envitricollat entramat del qual era propietari (que van de desfalcs a detencions, i fins i tot l’assetjament del jutge Garzón). Al volum Muñoz Ramonet. Retrat d’un home sense imatge es recusen molts fils d’aquesta trajectòria amb documents d’arxiu i reproducció d’algunes de les obres amb les quals presumia davant dels convidats al seu palau. El llibre l’ha coordinat el professor Manuel Risques, que en el seu article inicial documenta sobretot la relació del magnat amb una banca suïssa cada vegada més suspicaç. El retrat que en surt, més que sobre una personalitat encara escàpola, se centra en una acció empresarial que, com detalla Montserrat Llonch, el caracteritza com un destil·lat modèlic d’un temps d’ignomínia moral i econòmica.

Vinculat per via familiar al tèxtil, després de la guerra i gràcies a les relacions maternes amb l’elit local del poder, va posar en marxa una activitat especulativa a partir dels cupos per tenir cotó, més que ningú, als quals accedia de manera anòmala en temps de l’autarquia. A partir d’aquí desplegaria sense fre una enginyeria corrupta que li va permetre no només driblar els delictes fiscals que podia cometre, sinó aprofitar qualsevol ocasió per multiplicar un patrimoni delirant. Compra empreses, compra grans magatzems. I entre testaferros, litigis i canvis de nom d’empreses, que fusiona una vegada i una altra, infla un globus que només es començarà a desinflar, com explica José Martí Gómez, quan l’economia espanyola entri en un cert procés de racionalització per no caure en fallida al final dels cinquanta. Següent estació? Suïssa. Aleshores Muñoz ja era propietari, gràcies a un dels seus tripijocs, de la impressionant col·lecció d'art Bosch Catarineu. Anys enrere havia estat empenyorada a la Generalitat republicana per una empresa del tèxtil a qui s’havia concedit un crèdit. Ho explica molt bé Esther Alsina. Quan Muñoz es va quedar aquella empresa a baix cost va argumentar que no li tocava tornar el préstec per la col·lecció: l’entitat que l’havia concedit —la Generalitat— ja no existia i, carambola, encara cobraria, perquè l’obra en bona part havia estat exposada o dipositada a museus municipals. I a partir d’aquí, amb una barra principesca, començaria a treure’n profit sense manies. I des d’aleshores, mudança cap aquí, mudança cap allà, fins avui.