Barcelona Metropolis

Amb tot, si podem parlar d’una època daurada de les arts aplicades i la profusió d’elements en les façanes i en la mateixa estructura dels edificis, aquesta és la del modernisme. Davant la manca d’un poder sobirà que promogués edificacions refinades i riques, com bé passava en diferents ciutats europees, a partir del segle XVIII fou l’empenta de la burgesia puixant la que va tenir aquest paper promotor a Barcelona. No és pas que abans d’aquesta època no hi hagués elements decoratius, perquè sí que s’utilitzaven, però amb un objectiu d’utilitat. Els diversos materials presenten formes i expressions completament diferents segons les èpoques. Es manifesta, per exemple, en el pas de la forja d’una reixa medieval o barroca envers l’expressió del ferro colat d’una casa modernista. El mateix s’esdevé amb altres materials de la construcció com ara la fusta o la ceràmica, emprades en les cobertes seguint criteris d’eficiència l’ús de les quals evoluciona a altres expressions molt més complexes, com les combinacions cromàtiques de l’època barroca o l’”embriagament” modernista. O amb la pedra mateixa. Explica Fontbona que l’expressió popular “de pedra picada” hi atorgava un plus d’autenticitat. “La veritat és que de pedra picada ho eren només unes zones determinades, com ara les cantonades o l’ampit de portes i finestres, i la resta podia anar revestit de morter o altres materials”, afegeix. La pedra artificial va ser el que va propiciar que es pogués imitar el que abans tan sols feien els artesans. “El sistema constructiu i els elements decoratius tenen una lectura clàssica. Molts edificis dels segles XVIII i XIX tenien unes escales de pedra per als propietaris i un altre accés, molt més senzill, per als inquilins. Passava el mateix amb els sostres i els acabaments, que eren més nobles a la planta principal —motiu pel qual rep aquest nom— que no pas als pisos superiors”, afegeix.

L’arquitecte i investigador Ramon Graus ressalta en un capítol del llibre que va ser a partir dels anys setanta del segle XVIII que es van començar a construir les que es denominarien “cases d’escaleta”, les quals comportaren un canvi radical davant les cases d’un sol cos. L’invent partia de la construcció d’un cos central amb escales per accedir individualment a cada pis —amb jerarquia d’altures diferents—, la substitució de les cobertes pel terrat i l’ús de parets fines de maó modern en lloc de les gruixudes de pedra. Va ser la manera de solucionar la demanda d’habitatge que acompanyà la industrialització i que es va batejar amb el nom de “construcció catalana”.

L’ús del ferro i d’altres materials de forja tenen un recorregut molt ampli a partir del segle XIII. Des de tancaments de finestres, baldons, suports de l’edat mitjana i una profusió de reixes i d’altres ornaments en les esglésies, on eren molt habituals per custodiar-hi objectes de culte. La historiadora de l’art Lluïsa Amenós, experta en l’estudi de la forja i dels metalls, destaca en el llibre la influència de models francesos en l’arquitectura barroca catalana i la segona vida que va suposar per als artesans la industrialització i l’esclat modernista. Es va esdevenir de manera similar en la ceràmica des de finals del segle XIX, quan se’n va estendre l’ús i es va generalitzar en edificis i conjunts modernistes que han perviscut fins als nostres dies: des del recinte de Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Vicens, d’Antoni Gaudí i restaurada recentment, fins a la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch.

Aquest és un llibre que desvela curiositats i històries d’elements que viuen a la ciutat, com els rellotges, els escuts, les campanes, les vidrieres, els papers pintats i els jardins. Unes arts decoratives que, en definitiva, han contribuït a la construcció de Barcelona.