Barcelona Metropolis

Vaig pensar en la Magda i em vaig incorporar. Em vaig dirigir cap a l’entrada de Màximum. L’espai habilitat per al concurs era força sinistre. Una nau amb una cinquantena de taules amb miralls de sobretaula fent deu fileres de cinc. Uns quants acompanyants (pares, mares, amigues, nòvios…), en un espai a part, asseguts en incòmodes cadires plegables, s’ho miraven, avorrits. Per contra, les noies estaven concentrades com si s’examinessin. Vaig localitzar la Magda. M’hi vaig acostar sense que ningú m’ho impedís. Em va veure i va cridar:

—Vine, ajuda’m!

—Com? No en sé res, de maquillatge.

—He perdut una lentilla! Quan me l’he treta, ha caigut a terra. Busca-la, sisplau!

Estava nerviosa. Duia unes ulleres de pasta horribles. Era evident que no se les posava mai. Vaig fer un cop d’ull sota la taula. El terra era brut i fosc. Vaig ensumar la meva pròpia bafarada de whisky DYC i la ferum de maquillatge. Vaig començar a fer tentines ridículament a quatre grapes.

No vam trobar la lentilla.

Tota ella es va esfondrar com un ninotet i va dir:

—Prou.

Es va treure el maquillatge amb desmaquillador i, tot seguit, va empastifar-se la cara de colcrem. Un cop amb la cara neta, va posar-se les ulleres, va ficar les seves coses dins la caixa de maquillatge de qualsevol manera i em va dir:

—Fotem el camp d’aquí.

La veu de decepció de la Magda provenia d’un lloc molt més profund que no pas aquella estúpida competició de maquillatges. I aquella lentilla perduda era molt més que una simple lentilla.

Un cop fora, la Magda va llençar la caixa de maquillatge en una paperera.

—A prendre pel cul… —va fer, entre dents.

Vam pujar al cotxe. Vaig preguntar-li on anàvem. Em va dir que no ho sabia. Cap problema, era un destí que jo coneixia força.

Va ser un trajecte de tres minuts. Va aturar-se davant d’un hotel al carrer K, prop de Mercabarna. Tres estrelles. La Magda va aparcar amb traça entre dos camions. Vam sortir del cotxe. Va comunicar-me que ens hi quedaríem a dormir. Aquí mateix, a la Zona Franca.

—No et preocupis, et convido —va dir.

Va agafar dues habitacions individuals. La clientela era gent de Mercabarna, de l’aeroport, també unes quantes putes, discretes.

Amb les claus de l’habitació a la mà, vam seure a la barra. No vaig fer preguntes. No volia saber per què una noia com la Magda m’havia dut a un hotel. Ella no em va explicar res més, tampoc. Ens vam beure una ampolla de vi blanc fred i vam picar patates xips. Vam beure en silenci. Potser perquè tots dos teníem massa coses en què pensar. Quan ens vam haver acabat l’ampolla, em va dir de sobte que pujava a l’habitació. No ens vam fer cap petó. Ni res.

Em vaig quedar tot sol a la sala. Fora, un tràiler que transportava a deu per hora un tros gegant de pont o una columna immensa de ciment armat passava per davant de l’hotel. Un ovni en ple capvespre de primavera.

Encara era molt aviat. Vaig tafanejar una revista antiga. Hi havia un reportatge sobre la final del campionat del món d’escacs del 1985. Kaspàrov versus Kàrpov. Viatjar (encara que sigui a la Zona Franca) té això de bo, vaig pensar. Acabes per tafanejar una revista que mai de la vida miraries a casa teva.

Cinc minuts més tard vaig pujar a l’habitació. Em vaig estirar al llit sense despullar-me. Se sentia el zum-zum de la màquina de venda de begudes del passadís.

Van trucar a la porta.

Després de fer l’amor, ens vam entretenir mirant la tele. Una presentadora tota extremada entrevistava un veterà cantautor reconvertit en cantant de rancheras que no parava de fer-li insinuacions d’allò més evidents. I a mi m’agradava perquè estàvem despullats i fèiem tot de comentaris irònics sobre la situació. I mentrestant, la noia se’m recolzava a l’espatlla dreta per observar l’exterior a través de la finestra oberta: vam veure un home al carrer, aturat, esperant. Aturar-te a la Zona Franca és com aturar-te enmig d’una autopista. Pitjor, encara: ni tan sols tens l’esperança que hi hagi a prop un telèfon SOS. T’hi sents esquifit, escarransit. Acabes encomanant-te de la desolació de l’ambient.

Ens vam acabar l’ampolla de whisky DYC.

—Baixem a sopar?

—Sí.

—Hi ha moments que necessitem algú al costat —va dir la Magda mentre somreia. I va arrapar-se més a mi.

El whisky DYC feia aquests miracles. No entenc per què els entesos el menyspreen tant.

Li vaig tornar el somriure perquè tot plegat era curiós de debò. I perquè hauria d’estar prohibit que uns aturats com nosaltres, en comptes de buscar feina, llencessin els diners del subsidi d’aquella manera.

Tan poc productiva.