Barcelona Metropolis

Carmen Abarca. Presidenta de Guionistes Associats de Catalunya (GAC)

La solució passa per augmentar la inversió pública, una qüestió de voluntat política. No es tracta només de recuperar la taxa de les operadores, o d’afavorir fiscalment la producció, sinó de tenir clar que la cultura audiovisual ha de tenir una partida pressupostària digna. Hi ha països europeus molt petits i amb llengües minoritàries que exporten els seus productes arreu del món apostant per l’originalitat i la creativitat. La llengua original d’una producció no és cap impediment per arribar a un públic global. Les plataformes de pagament han demostrat que les bones històries triomfen a tot arreu; per tant, cal fomentar el fet distintiu de la nostra cultura. A banda de l’augment de la inversió privada i pública, s'ha de canviar radicalment el model de producció. No es tracta de competir en pressupost amb les superproduccions internacionals, sinó d'apostar per la creativitat d'un planter de professionals i creadors amb molta experiència i del talent jove emergent, format a les nostres universitats i a les escoles de cinema i de guió. Els creadors són la peça fonamental i cal apostar per continguts audiovisuals propis de qualitat si volem esdevenir un referent.

Isona Passola. Presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Guionista, directora i productora audiovisual de Massa d’Or Produccions.

El Govern ha deixat caure TV3, justament en el moment en què a Madrid es produeix més que mai perquè s'hi han instal·lat plataformes com Netflix o HBO. S'ha produït una migració massiva de professionals a Madrid i pel camí hem perdut presència del català, que ha quedat reduït a projectes molt petits, plens de voluntarisme o impulsats per joves alumnes. Amb la taxa de l'audiovisual impugnada i el pressupost de la Generalitat prorrogat, estem perdent el relat, just ara que el 71 % dels joves catalans consumeix audiovisuals cada nit i no els estem atenent. A altres països europeus se subvenciona i protegeix molt la producció pròpia; per exemple, a França, si fas una pel·lícula en francès, et cobreixen el 50 % de la producció. Aquí caldria que el Govern, des de Presidència, fes una injecció a TV3 per donar un impuls a la ficció en català —no es pot vendre una sèrie a fora si no es compta d'entrada amb una empenta des de TV3—. L'última vegada que he portat un projecte a TVE, que també és una empresa pública i hauria de vetllar pel català, m'han dit que l'hauria de fer en castellà perquè TV3 no hi aportava prou. També des de Política Lingüística s'hauria d'ajudar els productors amb ambició comercial a rodar en català.

Agustí Esteve. Director de la productora El Terrat

La gran crisi del sistema audiovisual català no és recent, va començar a partir del 2013 i fins al 2016. La superació de la crisi va coincidir amb l’aparició de noves plataformes, de noves empreses, i va fer que el mercat intern català canviés completament. Ara, crec que parlar de mercat català està obsolet, el mercat audiovisual ja no té parets i això ha comportat noves sortides per a les productores. Hi ha més possibilitats, però també és veritat que hi ha més empreses que hi competeixen. La crisi de la CCMA ens ha esperonat a buscar nous clients, i això és bo perquè fa que no ens conformem.

En els últims deu anys hi ha hagut una veritable revolució en l’àmbit de la tecnologia i en les possibilitats de consumir i generar continguts. Tothom pot generar continguts. El que diferencia uns continguts dels altres és el talent i la qualitat, però qualsevol de nosaltres els pot generar i, a més a més, qualsevol de nosaltres pot accedir-hi des d’un simple telèfon. La democratització ha estat brutal i, des del meu punt de vista, això és positiu per a l’aprofundiment en la qualitat democràtica de les societats. Ara podem triar més entre més coses i consumir-les com i quan volem.

No tinc cap fórmula màgica, però crec molt en la singularització, en el fet de ser diferent, aportar valor afegit, ser autèntic i fer allò que saps fer, perquè la teva personalitat és única. Tenir il·lusió i talent i, en funció de l’encàrrec o del projecte que es faci, disposar dels recursos necessaris, perquè és indiscutible que una part de la diferència ve donada per la qualitat.

Joaquim Oristrell. Guionista i director de cinema

Catalunya viu una situació políticament complicada, que de retruc afecta la cultura. TV3, com totes les emissores públiques, s'abasteix dels nostres impostos, però veiem que ha deixat de ser una prioritat dels nostres polítics, que s'aboquen a altres inversions. L'audiovisual ha perdut pistonada. Molts hem hagut d'anar a treballar a Madrid per falta de feina a Barcelona. La gent que encara treballa aquí amb pressupostos molt inferiors, ho fa amb vocació, voluntat i heroisme. La situació que vivim no s'arreglarà fins que no aclarim cap a quina banda es decanta el conflicte polític actual. Jo no soc utòpic, sinó més aviat possibilista, i crec que la política s'ha de fer amb el cap, no amb el cor. L'audiovisual a Catalunya no remuntarà fins que tinguem estabilitat política. Els productors i creadors catalans ja han demostrat que poden oferir propostes de qualitat amb uns pressupostos migrats. Merlí, Polseres vermelles o Nit i dia, que s'han exportat, són exemples del talent del país. Per fer aflorar aquest talent local necessitem més recursos i un pressupost digne. Malauradament, els polítics prioritzen massa sovint inversions més vistoses i s'obliden de la cultura i l'educació, que haurien d'estar més ateses.

Raimon Masllorens. President de Productors Audiovisuals Federats (PROA). Director executiu de la productora Brutal Media.

En els darrers vuit anys TV3 ha fet una davallada espectacular i el Govern continua mirant cap a una altra banda. A la desgràcia de la taxa audiovisual, s'hi suma la retallada del pressupost de Cultura, que ha baixat fins a límits insospitats. Vivim en un món més audiovisual que mai, es produeix més que mai, i per això ens cal una política clara per al sector. Des de PROA demanem que el Govern desplegui aquesta política, per poder definir un pla i després buscar els recursos necessaris per tirar-lo endavant.

Caldria tenir un projecte ben definit, que no hauria de passar simplement per enfortir TV3. Cal tenir en compte que el futur serà cada vegada més digital. Per tant, ens caldria disposar d'una plataforma —que podria ser publicoprivada i que anés més enllà de TV3 a la carta—, on l'usuari pogués veure programes emesos per la Televisió de Catalunya, però també continguts de productores privades, que necessiten i mereixen suport públic si volem que generin unes propostes de qualitat. Sense un teixit audiovisual fort és molt difícil construir un relat de país.

Neus Ballús. Directora, guionista i productora audiovisual

Aquells que financen o subvencionen l'audiovisual han de valorar que hi ha un seguit de produccions que ens interpel·len a fer-nos preguntes, generen relat i identitat. Hi ha realitats que, si no les representem nosaltres, no ho farà ningú.

És molt important que cada entorn, amb la seva identitat cultural, tingui la possibilitat d'expressar-se, però hi ha tots uns condicionaments industrials que estan generant un canvi de model gens propici a fer audiovisuals en català o arrelats al territori. Això ens ha obligat a participar en coproduccions internacionals, que pot ser un estímul per fer coses molt universals. És important que les produccions arrelades al territori puguin viatjar sense que això les obligui a passar per la uniformització. TV3 hauria de participar d'aquesta prioritat.

El canvi de model, que ve donat per la irrupció de les plataformes, és internacional. Canvia el model de consum, que ens obliga a repensar la funció de les sales de cinema i el paper de la televisió. Cal donar valor a l'experiència compartida d'anar al cinema, que és diferent a la de seure al sofà de casa davant de la tele; s'ha d’ensenyar a les noves generacions (no és el mateix veure una pintura en un catàleg que anar al museu a veure una obra d’art), de manera que es preservi el caràcter social que ha tingut el cinema. Plataformes com Netflix o HBO han substituït el videoclub, però no poden suplantar la feina de cineclubs o festivals. Com a cineasta, em trobo que hi ha fases en la vida d'una pel·lícula que se m'escapen. Ja és prou dolorós veure que la gent no va al cinema, però és que tampoc no tenim el control de com es consumeix ni com s'exhibeix la nostra pel·lícula.

Marta Lladó. Gerent de Catalunya Film Festivals

Malgrat la crisi, el públic dels festivals augmenta cada any. Els espectadors hi viuen experiències exclusives, úniques i col·lectives. L'ocupació de les sales arriba al 77 % als festivals, hi ha sold out i l'assistència augmenta un 30 % anualment. Prop del 50 % del cinema en català es consumeix als festivals de cinema, que són una peça clau i indiscutible del sector cinematogràfic al nostre país. Treballem amb diversos agents de la indústria (productors, exhibidors, distribuïdors…) en la difusió d’un cinema divers, plural i creatiu, la creació de públics, la sensibilització al voltant de determinades temàtiques i valors, el foment d’espais de trobada i networking del sector. Neixen projectes vinculats a festivals sorgits a Barcelona, que han comportat l'exportació de programacions i el know-how local i han propiciat la creació de distribuïdores. Els festivals eduquen la mirada de l'espectador, fomenten la internacionalització, i tenen impacte cultural i econòmic. Cal reivindicar-los com a espais imprescindibles per a la trobada entre professionals, la circulació de les obres i la seva comercialització.

Enric Gomà. Guionista

Cal invertir més en el guió, tenir-lo enllestit abans de triar quina pel·lícula es produirà. Les decisions, per tant, s'haurien de prendre a partir de guions acabats i no pas a partir d'una idea. Un guió és un document de 110 pàgines ben estructurades, amb tots els matisos; n'han d'encarregar més i, en tot cas, pagar-ne un import diferent si finalment es produeix o no. La direcció ha d'entrar més tard en el procés, i el guionista hi pot ajudar, però per ser una producció potent ha de partir d'un bon guió.

El cinema espanyol, en els darrers quaranta anys, ha viscut un boom: Almodóvar, Erice, Amenábar, etc. Va passar del menyspreu a una gran admiració i a produir fenòmens comercials. I el cinema català ho ha aconseguit només amb Pa negre o Estiu 1993. El cinema espanyol té una història d'èxit que el català encara no ha assolit, en part per problemes d'exhibició, en part per falta d'un ecosistema mediàtic propi. Tenim un banc d'actors de primera línia, que treballen amb preus prou ajustats, però no són estrelles. Falten actors estrella que puguin atreure públic als cinemes.

Lluís Arcarazo. Escriptor i guionista. Mediapro Studio.

Fa deu anys vam entrar en una crisi general, que en el cas de l’audiovisual català va ser greu, ja que TV3 va patir greus problemes de finançament i tot se’n va ressentir. Després, en els darrers anys han sorgit plataformes, com Netflix o Movistar, que han multiplicat la quantitat de productes audiovisuals i han canviat el panorama. Hem passat d’una situació complicada a un moment molt bo. Però sota aquesta bonança actual s’hi amaga un empitjorament de les condicions laborals; es cobra menys que fa deu anys per la mateixa feina, però s’ha ampliat el ventall temàtic i d’estil a l’hora d’explicar.

Pel que fa a la relació Barcelona-Madrid, la capital catalana ha perdut pistonada pels motius que he dit, ja que gran part de la producció es fa a Madrid i les grans productores s’hi han instal·lat. Tot i aquesta divisió, Mediapro Studio produeix alhora 34 sèries arreu del món, i moltes  troben el seu espai a Europa a través de Netflix.

Les produccions com Merlí o Nit i dia han estat comprades gràcies a les plataformes digitals, que juguen en dos àmbits: sèries internacionals i productes locals; el nivell tècnic de producció és molt alt, hi ha bons muntadors i bons directors de fotografia. En aquest sentit, hem fet un salt endavant en continguts i en qualitat. Fa deu anys era difícil exportar, però ara les sèries ja es conceben per a un públic que va més enllà del local. Ara, TV3 està fent producció amb plataformes, com és el cas de Nit i dia, que va comprar Netflix. L’estrena se la queda TV3, però després ja passa a les plataformes internacionals.

Oriol Sala-Patau. Productor executiu. Cap de Ficció i Cinema de Televisió de Catalunya

Calen diners i voluntat política per revertir l'estancament en què ens trobem ara mateix en la producció de sèries i pel·lícules en català. Un pressupost adequat, que compensés la caiguda de la taxa audiovisual, ens hauria de permetre produir cada any un mínim de tres sèries per al nostre prime time. Les tres darreres emeses per TV3 (Benvinguts a la família, Si no t'hagués conegut i Les de l'hoquei) han estat adquirides sobre projecte per Netflix. La coproducció amb aquesta plataforma és un èxit de país que ha permès situar el català al món i donar també visibilitat al talent de guionistes, directors i actors catalans. També refermem l'aposta per la telenovel·la de tarda, amb un planter de talent actoral que després ajuda a omplir els teatres quan aquests actors pugen a l'escenari. I en l'àmbit del cinema, costa finançar pel·lícules en català, sobretot si coprodueixes amb altres cadenes de l'estat, però continuem prioritzant productes d'envergadura com Incerta glòria i d'altres més petits, com Estiu 1993 o Els dies que vindran, que viatgen bé pel món encara que no sempre tinguin un gran recorregut comercial.

Joan Burdeus. Crític de cinema i televisió

Hi ha un problema que podríem anomenar síndrome ESCAC. La majoria d’escoles de cinema i televisió catalanes, com passa a Espanya, estan absolutament segrestades per una concepció americana del cinema, que ens converteix en productors de pel·lícules de Hollywood de sèrie B, en què els diàlegs semblen sortits del traductor de Google.

La solució no és especialment màgica: fer més sèries i més bones en català. Encara que sempre existirà un mercat planetari de blockbusters, la producció local té un avantatge competitiu inesborrable: és l’única que pot estar concebuda des del començament fins al final per parlar-te del teu món. La màfia del port de Baltimore és fascinant, però la del port de Barcelona —orgullosos capdavanters en el consum europeu de cocaïna com som—, no té res a envejar-lo i n’hauríem de poder parlar millor que ningú.

Les sèries són la conversa cultural per excel·lència, el millor vehicle per a la cultura compartida, el ciment social que ens permet parlar d’alguna cosa més que de política i futbol amb familiars, amics i companys de feina. El problema de les sèries és que són cares, és clar, però només ho són en la mesura en què no formen part de les teves prioritats com a país.

Miquel Curanta i Girona. Director de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)

Hem viscut una triple crisi: econòmica, política i de model. La crisi econòmica va provocar una caiguda de recaptació i de pressupostos, que al seu torn va obligar a plantejar una taxa audiovisual. L'any 2017 el Tribunal Constitucional tomba aquesta taxa i provoca una crisi política, que se suma a la crisi de model de negoci i consum arran de la irrupció de Netflix i altres plataformes OTT (over the top, plataformes digitals sota demanda), que s'implanten amb força a Europa i deixen descol·locats la indústria i els creadors d'aquí, que ja no controlen tant com es consumeixen les seves obres. El públic veu menys cinema a les sales i més sèries a través d'aquests nous mitjans, que busquen lloc on produir a l'estat espanyol.

Davant d'aquest evolució, cal fer valdre el talent que tenim per atreure aquestes plataformes, alhora que s'han d'harmonitar els incentius fiscals per a rodatges —com a les Canàries o Navarra— i equiparar-los als països europeus, que tenen un bon tax rebate (bonificacions). A més a més, és important posar en valor l’alt nivell que tenim en animació, en documental o en empreses de serveis.

Davant d'això, quines solucions tenim? Hem de reactivar el pla estratègic de l'audiovisual. Ens urgeix aprovar uns nous pressupostos al Parlament, que ens permetrien compensar els 16 milions d'euros perduts de la taxa audiovisual.

Per poder atreure les OTT, cal incentivar-les des del punt de vista fiscal perquè rodin aquí; Catalunya té una manera pròpia de fer cinema que podria ser una aportació interessant per a aquestes plataformes. I hem de fer el possible perquè augmenti l’activitat de les productores catalanes, aquí mateix, per recuperar el múscul industrial.