Barcelona Metropolis

Lefort descobreix en els fonaments del totalitarisme la representació del poble-un; descriu un règim que pretén negar que la divisió sigui constitutiva de la societat. Destruint la divisió entre societat civil i Estat, el poder aspira a condensar en un mateix pol les esferes del poder, del coneixement i de la llei. El desconeixement de la divisió crea una dinàmica que entén l’alteritat en termes de malaltia.

Deixeble de Merleau-Ponty, jove crític de l’estalinisme soviètic i de la burocràcia, lector de Maquiavel i de Marx, de Tocqueville i de La Boétie, fundador juntament amb Cornelius Castoriadis de Socialisme ou Barbarie, coeditor de diverses revistes que van avivar el debat intel·lectual a la França dels anys setanta i vuitanta,1 Claude Lefort (1924-2010) roman fidel en cadascuna d’aquestes experiències a un gest d’interrogació: prestar atenció al que l’obra de pensament o el fenomen social ens mostra més enllà de la seva representació ideològica; comprendre les experiències polítiques del nostre temps.

A “La brecha entre pasado y futuro” Hannah Arendt va afirmar que el pensament neix dels esdeveniments de l’experiència, i que cal que s’hi mantingui vinculat com als únics indicadors per poder orientar-se.2 No és casual que Lefort hagi decidit anomenar el seu darrer llibre (que aplega articles que va escriure al llarg de tota la seva vida) Le temps present. Écrits 1945-2005.3 L’interès per mirar de comprendre l’aparició de l’inesperat, d’allò que és signe del temps present, orienta la seva indagació intel·lectual. Utilitzant un mètode que intenta desarticular qualsevol aproximació dogmàtica tant al pensament com a la història, Lefort es proposa recuperar les distincions fonamentals del pensament polític. La seva trajectòria està vinculada a un esforç per recobrar una manera de pensar allò polític atenta a les formes de societat existents, així com a les diferències entre aquestes. En aquest recorregut s’enfronta al que anomena la ceguesa dels intel·lectuals per pensar allò polític; en particular, la ceguesa de l’esquerra per pensar el fenomen del totalitarisme  i, contraposat a aquest, el fenomen de la democràcia. En definitiva, planteja la incapacitat per distingir entre règim lliure i règim despòtic, entre llibertat i servitud.

Quins són els indicadors que el guien per poder pensar les distintes formes de societat, les diferències entre els règims? Quines experiències polítiques, però també filosòfiques, formen part de l’horitzó lefortià?

Pensament polític, ciències socials i marxisme

Al centre de la reflexió teòrica de Claude Lefort hi distingim amb claredat un interès permanent per repensar allò polític més enllà de les ciències socials i del marxisme. Aquest gest de ruptura suposa la renúncia a subordinar l’esdeveniment a una història escrita amb majúscules, a inscriure’l en un registre suposadament més real o més veritable; i suposa rebutjar, simultàniament, la pretensió objectivista de les ciències socials que prenen per cert el que és necessari explicar. Tal com afirma Lefort, el fet que la política se circumscrigui a un sector definit de l’espai social ja té un significat polític particular. Criticant la confiança en un subjecte que pugui posar-se per damunt de la realitat social, que s’hi pugui sostreure per analitzar-la objectivament o per llegir en el que és  particular el signe d’una trajectòria predeterminada, Lefort es proposa repensar l’especificitat d’allò polític.

Si observem els textos de les dècades de 1950 i de 19604  i els elaborats després de 1970, podem apreciar un canvi de perspectiva en la manera en què Lefort pensa la natura del vincle social: percebem un desplaçament des de la recerca d’un principi d’intel·ligibilitat social, cap a la convicció que no hi ha cap ordre que preexisteixi a la seva conformació política. Aquest passatge és el resultat del reconeixement que la societat no es pot comprendre a partir de si mateixa, sinó que troba la seva raó de ser en un lloc que és, en certa manera, exterior a ella.5 A partir d’aquí, Lefort entén que allò polític no pot ser simplement considerat com una dimensió particular de la societat, sinó que ha de ser entès com el principi generador que dóna forma a allò social, que fa intel·ligible la relació que els individus tenen entre ells i amb el món. Així doncs, quan intenta pensar la institució política d’allò social, el que Lefort es proposa en definitiva és revelar –més enllà de les pràctiques, més enllà de les relacions, més enllà de les institucions que sorgeixen de les determinacions fàctiques, tant si són naturals o històriques– un acoblament d’articulacions no deduïbles ni de la natura ni de la història, però que ordenen la comprensió del que es presenta com a real.

Aquest estil de pensament troba una primera elaboració en les investigacions de Lefort sobre Maquiavel,6 que el van portar a distingir dos elements que seran clau per articular la seva comprensió d’allò polític. En primer lloc, a través de la lectura d’El Príncep i dels Discorsi, Lefort descobreix el caràcter originari i insuperable de la divisió social, que és escenificada en Maquiavel mitjançant la presentació de dos desitjos contraposats: el desig de dominar dels grans i el desig de no ser dominat del poble. En segon lloc, Lefort descobreix en la figura del príncep maquiavelià certa exterioritat del poder envers aquesta divisió originària: el poder és el pol simbòlic a partir del qual s’articula la divisió; i les maneres en què té lloc aquesta articulació són les que donen forma als diferents règims polítics.

Per tant, al centre de l’anàlisi d’allò polític s’hi troba el fenomen del poder. Mitjançant la representació del poder, així com de la seva relació amb el dret i amb el coneixement, es veu l’estructura simbòlica de la societat, el seu principi d’organització. El poder, engendrat a partir de la divisió, permet diferenciar les societats en funció de la manera en què se’l representa. Però aquesta diferència s’institueix sobre un fons comú: per a Lefort, del que es tracta és de conèixer què li passa a la divisió social en cada règim. En efecte, que l’espai social s’ordeni i s’unifiqui, malgrat les divisions que el travessen, suposa la referència a un lloc des d’on l’àmbit social es deixa veure, dir, anomenar. El poder apareix com aquell lloc, i manifesta, així, certa exterioritat de la societat respecte de si mateixa. Tanmateix, hem de mirar de projectar aquesta exterioritat en la realitat; la distància entre el poder i la divisió social no suposa una separació entre dues entitats diferents: al contrari, suposa el descobriment de l’àmbit polític, d’allò que permet donar forma al fet social, delimitant la relació entre el dins i el fora.

En aquest sentit, i d’una manera general, Lefort es proposa fer una interrogació respecte d’allò polític la idea rectora del qual afirma que les societats es distingeixen entre si pel seu règim o, per dir-ho més adientment, per una certa manera de donar forma (mise en forme) a la coexistència humana. El pensament polític, per tant, no es troba restringit a un gènere científic particular, sinó que el seu camp és el social com a tal: la seva constitució, el seu principi d’articulació. Ara bé, en la mesura que ens trobem sempre ja immersos en la societat, en la mesura que resulta impossible mirar a la societat per fora d’una manera particular d’entendre i donar sentit i significació a l’àmbit social, Lefort arriba a la conclusió que la manera en què podem accedir a la comprensió de la natura d’allò polític és a través de la comparació entre règims.