Barcelona Metropolis

La suburbanització dels Estats Units, que ha estat continuada des de la fi de la Segona Guerra Mundial, s’ha accelerat novament amb la pandèmia de la covid, fins al punt que ciutats i suburbis s'estan intercanviant els papers. Característiques que generalment s'associaven a les zones urbanes, com la complexitat i la diversitat, s’han traslladat a les suburbanes, que han perdut la seva uniformitat i experimenten canvis constants.

Tenint en compte les tendències passades i actuals, és probable que la suburbanització continuï essent la forma d’urbanització dominant als Estats Units. Tot i que les estadístiques actuals indiquen que el 55% dels nord-americans viuen en suburbis, podríem dir amb gran seguretat que aquesta xifra no inclou l’elevat nombre d’habitants de les zones pràcticament suburbanes de les regions metropolitanes i de les zones rurals no incorporades.[1] Si aquest és el cas, quin significat té, de cara al futur, l’ampli historial d’atacs als suburbis en general, a l’habitatge suburbà, al procés de suburbanització i a les persones que hi viuen? I, encara més important, com podem fer que el fenomen suburbà s’entengui de maneres noves i més productives? Per què hauríem de fer-ho? En primer lloc, perquè els atacs incessants als suburbis han fracassat estrepitosament en l’intent d’aturar el flux de nord-americans que marxen als afores. Com han revelat les dades censals, la recent pandèmia de la covid ha provocat un èxode impressionant cap a fora de les grans ciutats, que han experimentat una davallada de població important. A més, tots aquells que n’han marxat, generalment a suburbis del voltant, eren els residents amb salaris més alts; és a dir, els que tenien més opcions per triar una ubicació.

Aquest moviment només ha estat el darrer episodi d’un augment de la suburbanització que ha tingut lloc de manera continuada des que va acabar la Segona Guerra Mundial. Durant les darreres dècades, els planificadors urbanístics, adoptant polítiques en favor de les ciutats compactes, han intentat controlar el creixement extensiu, però els residents han continuat votant amb els peus. Altres indicadors, com ara la davallada en la construcció d’oficines urbanes des del 2000, palesen la importància econòmica decreixent dels centres urbans. Avui dia, tot i el ressorgiment parcial d’un moviment poblacional cap a les ciutats, les activitats econòmiques que s’havien concentrat als districtes centrals de negocis (central business district, CBD) continuen caient.[2]

Aquests canvis econòmics, socials i espacials suggereixen que cal reavaluar algunes de les nostres suposicions més bàsiques pel que fa a les definicions de les zones urbanes, suburbanes i rurals. En molts aspectes, aquestes categories accepten el desenvolupament urbà del segle xix com a normatiu. Aquest model es va resumir amb la representació de l’Escola de Chicago, que il·lustrava el centre de la ciutat envoltat de cercles concèntrics amb una densitat decreixent, que representaven les zones urbanes, seguides de les zones residencials suburbanes, establertes dins de l’espai buit del rerepaís rural. Això no obstant, a finals del segle xx, aquestes distincions van deixar de descriure la condició urbana dels Estats Units. En canvi, a les costes oriental i occidental, hi ha un seguit de colònies que s’han fusionat en una megalòpolis, com una mena de zona contínua de desenvolupament urbà. Per exemple, BosWash, la regió costanera que s’estén des de Maine fins a la frontera de Virgínia, conté una barreja intricada de zones densament urbanitzades, zones menys denses, algunes terres de cultiu i terres salvatges protegides. Hi ha conurbacions similars a Califòrnia, com ara SoCal, que s’estén des de la frontera mexicana fins a Santa Barbara.

La gran inversió
En aquesta condició espacial complexa, quin paper hi tenen els suburbis? Molts observadors contemporanis suggereixen que les ciutats i els suburbis s’han intercanviat els papers, ja que característiques que generalment s’associaven a les zones urbanes ara es troben principalment a les suburbanes. N’he estat testimoni com a resident de la zona de la badia de San Francisco; és possible que l’exemple no sigui del tot representatiu, però el desenvolupament que ha experimentat recentment s’alinea amb les tendències nacionals. En la dècada del 1950, San Francisco era la primera ciutat de la regió, una posició que ha ocupat des de la febre de l’or de mitjan segle xx. Durant els darrers 50 anys, però, la seva economia urbana s’ha vist eclipsada per l’arribada de les revolucions electrònica i informàtica als suburbis del sud. A Palo Alto, Menlo Park, Mountain View i altres localitats suburbanes que es van fer populars sota el nom de Silicon Valley, la innovació contínua ha donat lloc al districte d’alta tecnologia més dinàmic del món. Darrere hi van assessories jurídiques, inversors de capital de risc i bancs, que han omplert un paisatge d’escassa densitat de parcs d’oficines, centres comercials i zones suburbanes. L’emergència de Silicon Valley com una força econòmica global ha posat de manifest que els districtes econòmics amb gratacels d’alta densitat ja no són un requisit per triomfar econòmicament. De fet, les seus de quatre de les cinc firmes nord-americanes valorades en més d’un bilió de dòlars es troben en suburbis.[3]

Els centres de treball suburbans també han transformat els patrons de consum, i atrauen una gran varietat de serveis, com ara hotels, balnearis i establiments de restauració. Resulta interessant que hi hagi més restaurants amb tres estrelles Michelin a la perifèria que al centre de San Francisco.[4] La recent enfonsada del comerç al detall a San Francisco, amb la fugida de centres comercials, grans magatzems i botigues especialitzades del districte comercial del centre, només és el dramàtic punt final de dècades de decadència.[5] Per contra, els centres comercials suburbans prosperen i, per tant, el que es proclamava com “la mort del centre comercial” només és aplicable a les zones més pobres. Als centres comercials populars, com l’Stanford Shopping Center de Palo Alto o el Westfield Valley Fair de Santa Clara, es poden fer compres a botigues com Gucci o Hermès, o visitar els únics outlets de la zona de la badia de cadenes populars com Eataly o Din Tai Fung. Als centres comercials Santana Row de Santa Clara o Bay Street d’Emeryville, fins i tot es pot viure un estil de vida “urbà” en un apartament sobre el centre comercial.

De manera semblant, San Francisco, igual que moltes ciutats nord-americanes, abans era un lloc distingidament divers, un gresol que atreia immigrants d’arreu del país i del món. Els seus barris diversos acollien rics i pobres, fins i tot de moltes minories ètniques. En canvi, les zones suburbanes del nord, el sud i l’est eren principalment poblades per blancs. Tanmateix, el 2020 es va fer palès que la situació s’havia capgirat. La imatge clàssica de la metròpolis nord-americana posterior a la Segona Guerra Mundial —ciutats diverses envoltades de suburbis de blancs— s’havia invertit. La població negra de San Francisco, que era del 13% cinquanta anys enrere, ara frega el 5%, com a resultat de la “lluita negra” pels suburbis distants del comtat de Contra Costa.

Cada cop més, els nous immigrants optaven per instal·lar-se directament als suburbis, i evitaven els concorreguts barris xinesos i els enclavaments ètnics. El lloc més divers de la zona de la badia és la localitat suburbana de Fremont, llar de 134 nacionalitats diferents, inclosa la comunitat afganesa més gran fora de l’Afganistan. La diversitat es continua escampant cap als afores; el grup ètnic més recent és a la zona de Tri-Valley, a 65 quilòmetres de San Francisco. La contractació en empreses properes ha atret la concentració més gran d’amerindis de la nació. A mesura que els suburbis es diversifiquen, els nous residents hi introdueixen les seves cultures. Una gran varietat de restaurants, supermercats i llocs de culte i vacances han esdevingut característiques de la vida suburbana. La cadena asiàtica de supermercats 99 Ranch, fundada per un immigrant taiwanès, és actualment un clàssic suburbà a tot Califòrnia. No tan sols els immigrants, sinó també membres de subcultures sexuals i culturals que abans havien trobat refugi en barris urbans, ara trien els suburbis. Un noticiari recent va presentar una parella gai d’edat avançada que rebutjava l’icònic gayborhood (barri gai) del districte de Castro en benefici de la comunitat de jubilats de Rossmore de la localitat suburbana de Walnut Creek, que considerava més tolerant i acollidora.[6]