Barcelona Metropolis

Olga López
Responsable de projectes del Museu Marítim de Barcelona

Els museus han començat a canviar respecte del model de museu tradicional que la majoria de les persones tenen al cap quan pensen en la institució museística. Han començat a integrar les inquietuds de la societat d’avui i són sensibles a problemàtiques generals del món contemporani, com la desigualtat, la sostenibilitat, la conservació del medi ambient, la cohesió social, la integració de les persones en risc d’exclusió… S’ha iniciat un camí sense retorn cap al model de museu social.

Aquest procés ha pres embranzida en bona part gràcies al full de ruta cap al model de museu social que representa el pla Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya, elaborat per la Generalitat de Catalunya juntament amb el sector museístic.

Aquesta visió ha d’impregnar el conjunt de l’organització com a vector transversal, amb consciència que el museu és un ens que dona servei i resposta a les inquietuds de la seva ciutat i de la comunitat en la qual s’integra.

Aquest camí, però, els museus no el poden fer sols. Les administracions de les quals depenen, sobretot en el cas dels museus públics, han de comprometre’s a reconèixer els seus valors i a donar suport a les seves actuacions des de tots els punts de vista. No només en termes de recursos econòmics, sinó també de reconeixement del paper dels museus en el conjunt de la societat.

Eduard Vicente
Gerent del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Els museus han d’adaptar-se a les necessitats dels públics més diversos i centrar-se en l’experiència del visitant, i no tant en els continguts. Cal aprofundir més en aquesta experiència, i que els continguts i altres aspectes complementaris que ofereixen ajudin a millorar-la, i que sigui accessible i oberta a tothom.

Pel que fa al vessant econòmic, una de les qüestions clau és com aconseguir nous ingressos sense que això posi en qüestió la funció del museu com a servei públic. En el cas del MACBA, ho fem a partir de la recerca de mecenatges, patrocinis i aportacions econòmiques per a projectes concrets, com ara exposicions o activitats, o projectes amb un fort predomini social.

L’autofinançament és un altre dels aspectes en què treballem. Al MACBA estem per sota del 25%, però aquest és un percentatge que veiem viable poder assolir i mantenir de manera estable, i que podríem incrementar treballant amb el sector privat, siguin empreses o fundacions.

De cara al futur, un dels reptes és fer una autoanàlisi per saber com ens imaginem els museus a cinc anys vista i quins canvis hem de fer. Un altre desafiament és treballar en la línia que ja portem a terme, que és que la direcció i la gestió vagin molt alineades i comparteixin estratègies i visions. A més, és important que hi hagi la voluntat d’anar tots a l’una, cadascú en el seu paper i rol, però complint la ruta que ens hem fixat.

Judit Carrera
Directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Els museus són el reflex d’un temps i d’un lloc, i un espai de representació, memòria i educació. “Llocs on prendre consciència que pertanyem a una comunitat més àmplia”, en la definició de Manuel de Solà-Morales. Els últims anys, la revolució digital ha transformat radicalment el vincle entre els museus i la societat, i ha obligat a imaginar formes més obertes i vives de relació amb els públics. Avui, els museus no poden ser només espais per a la contemplació, sinó que s’han d’inserir en una àmplia xarxa de complicitats artístiques i culturals que facin del museu un lloc dinàmic i vibrant, en diàleg continu entre l’espai presencial i el virtual. Una de les funcions dels museus és democratitzar l’accés a la cultura i interpel·lar el màxim de públics possibles, amb programes d’accessibilitat, educació i mediació com els que impulsen els principals museus del món i també a casa nostra.

El CCCB és un centre sense col·lecció d’art, però amb un arxiu digital de més de 3.000 vídeos creats al llarg de trenta anys d’activitat. El gran repte del patrimoni material i immaterial és obrir-lo per generar un diàleg amb el present i traçar noves genealogies de coneixement que vinculin tradició i contemporaneïtat. La gran singularitat fundacional del CCCB és el seu caràcter multidisciplinari. Aquesta vocació de pont entre disciplines, públics i generacions; el treball en xarxa, i l’obertura a l’entorn s’han mantingut intactes al llarg dels anys i han estat precursors del museu del futur. El nou departament de mediació del CCCB aprofundeix en aquesta intenció d’obertura, democratització i experimentació de llenguatges i formats, a més d’enfortir els vincles amb el món educatiu i cultivar l’amor per l’art i la cultura en les generacions joves.

Olga Subirós
Arquitecta, curadora i investigadora cultural

Els museus són capaços de tenir un paper important en la transformació cultural cap a una societat descolonitzada i descarbonitzada. Poden contribuir a crear una cultura i una consciència col·lectiva que abordin les qüestions socials i mediambientals de manera holística. Els espais d’exposició i els programes públics es converteixen en eines poderoses per promoure, a través de la recerca i la producció cultural, la reflexió i l’acció entre els visitants i, així, contribuir a la construcció d’una societat més justa i saludable.

El procés de descolonitzar els museus necessita que es faci des d’una perspectiva interseccional inclusiva. Destaco la importància de la descolonització del coneixement, que implica reavaluar les formes en què es presenta la informació i qüestionar les narratives dominants.

Quant a la descarbonització, inclou promoure, a través de programes educatius i exposicions, la consciència ambiental. Els museus com a contenidors hauran de ser pioners en matèria de descarbonització implementant pràctiques d’adaptació i mitigació del canvi climàtic, adoptant mesures d’ecoeficiència energètica i convertint-se en refugis climàtics.

Un altre aspecte important en el futur dels museus és l’accessibilitat als continguts on site i online. Mentre que les polítiques de gratuïtat per accedir als museus en certs dies al mes són necessàries i s’han d’anar ampliant, l’accés als continguts online és la gran assignatura millorable.

Pepe Serra
Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)

Durant les darreres dècades, els museus d’art han experimentat un procés de canvi accelerat i constant, relacionat amb el replantejament de la seva naturalesa i el seu rol envers la societat. Avui en dia, la condició de servei públic i d’espai per al debat i la reflexió crítica són trets imprescindibles per definir-los, juntament amb les seves missions més nuclears d’investigació, coneixement o divulgació. El museu ha de ser, en el millor sentit de la paraula, útil per a tots els col·lectius que integren la societat i ha d’anar més enllà de la conservació del patrimoni per esdevenir un espai de trobada, de discussió i de relació on tothom es pugui sentir representat i interpel·lat.

Per fer realitat aquest canvi, s’ha de tenir present que no hi ha un sol relat, sinó que n’hi ha múltiples. S’han d’escoltar els usuaris i visitants, i plantejar qüestions sobre temes que siguin rellevants en el context actual. A la vegada, els museus han de passar de ser prescriptors a ser també connectors per tal d’esdevenir, en definitiva, institucions que responguin al seu temps i puguin exercir un rol important en les múltiples dimensions en les quals poden actuar: la científica, l’educativa, la social i comunitària, la creativa o la de memòria, entre moltes altres. Avui els museus no són per a uns quants, són per a tothom. Com han de canviar? Estant molt pendents, sempre, de no perdre la connexió amb la realitat i amb la societat on actuen.

Carles Lalueza Fox
Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Els museus, que són centres de coneixement i debat, han de ser capaços de reflectir la diversitat. A la seu del Fòrum tenim una exposició temporal sobre dones científiques invisibilitzades al llarg de la història, i una altra sobre exemples presents en el món natural que il·lustren que hi ha diferències entre el sexe biològic i el gènere en moltes espècies. Més endavant volem tractar el passat colonial de part de les col·leccions del museu, amb espècimens provinents de Guinea Equatorial o Filipines. Tot això són capes d’informació addicional que s’afegeixen a la informació biològica tradicional d’un museu de ciències naturals i que responen a inquietuds del públic. La lectura científica i històrica d’un mateix exemplar pot ser molt diferent.

Un museu de ciències naturals pot tenir un paper clau en la comprensió del canvi climàtic i en la lluita contra els efectes adversos. A més, pot canalitzar la recerca en museòmica, que consisteix en la recuperació de genomes de materials de museus corresponents a espècies en perill d’extinció, o extingides, per poder-les descriure i conèixer la diversitat genètica perduda. Els museus de ciències també poden actuar com a bancs genètics, preservant teixits en fred fins i tot d’espècies que avui poden ser comunes, però que d’aquí a unes dècades podrien estar en perill. Aquestes col·leccions, anomenades biobancs o criomuseus, substitueixen el paper clàssic dels museus d’acumular espècimens naturalitzats o en forma d’esquelets. Per dur a terme aquestes noves funcions dels museus del segle XXI, es requereixen instal·lacions especialitzades i xarxes col·laboratives entre museus i centres de recerca.

Damià Gallardo
Llibreter i gestor de continguts de Laie

Fa temps que els museus assagen estratègies per atraure l’interès de nous públics, i, darrerament, aquesta actitud és més perceptible. El Museu Nacional d’Art de Catalunya, per exemple, fomenta el diàleg entre la col·lecció permanent i artistes contemporanis de diverses disciplines. En instal·lacions de la Sala Oval com Aeronàutica [vol] interior, de Francesc Torres, o a Diàlegs intrusos. Tot és present, una tria d’obres de la Fundació Suñol que dialogava amb obres històriques des del romànic fins al modernisme.

Un altre exemple és el MACBA, que presenta una nova configuració de la col·lecció amb Preludi. Intenció poètica, on es desmunta la narrativa museística tradicional (amb les seves jerarquies i taxonomies) per afavorir una trobada amb les obres més oberta i intuïtiva, més activa per al públic.

Aquests exemples són una mostra de la diversitat d’estratègies per obrir els museus a la societat. Caldria afegir els esforços per difondre tant el fons com les activitats a través d’internet perquè estiguin a l’abast de tothom, i la preocupació per vincular-se amb l’entorn immediat, col·laborant amb el teixit creatiu.

La mena de públics que visiten un museu és molt complexa, i aquesta complexitat és el millor estímul per treballar-hi. De la bibliografia especialitzada al marxandatge d’impuls (amb el benentès que no són categories excloents), el principal repte és mantenir una oferta diversa i dinàmica, que atregui tant el públic ocasional com el local.

José Luis de Vicente
Director del Museu del Disseny (DHUB)

És freqüent que pensem en els museus com a objectes estàtics, institucions “acabades”, però la seva funció, les seves formes i les seves estratègies no han deixat d’evolucionar. Els centres internacionals i del nostre entorn que em semblen més interessants s’estan qüestionant constantment. D’aquí sorgeixen nous consensos, com el trànsit del museu dipositari de coneixement organitzat al museu plataforma, generador de debats i formulador d’hipòtesis. Del que representa una única història a la juxtaposició de múltiples històries i el qüestionament de les oficials heretades. Mentre cap d’aquests consensos sigui inqüestionable i continuï en revisió, els museus seguiran vius.

En el cas del disseny, ha estat per definició un espai híbrid en què la idea de “col·lecció tradicional” és el resultat d’ampliar les nocions del que mereixia ser preservat. Si les institucions del disseny organitzen la cultura material, una de les matèries que dona forma al món de manera preeminent és la informació, estructurada i instrumentalitzada en forma de dades i codi.

Avui hi ha un desig innegable de transcendir l’exposició pensada com una successió d’objectes discrets, i de produir un codi per a la mostra més basat en espais, entorns i situacions. Per fer-ho tenim nous recursos i eines. És natural que el museu aprofiti aquestes noves materialitats, i no podem explicar els conflictes i els desitjos del nostre moment sense integrar aquestes altres matèries.

Iván de la Nuez
Assagista, crític d’art i comissari d’exposicions

El món dels museus no guanya per ensurts. Un dia, sacsejat pels constrenyiments del seu consell rector (l’ICOM), obsessionat amb reescriure’n la definició. Un altre dia, per l’atac frontal a l’origen colonial de les seves col·leccions. I un altre, per la polèmica desencadenada al final del mandat de Manuel Borja-Villel al Reina Sofía…

El cas és que la convocatòria a pensar el futur del museu ve acompanyada del terror al seu enfonsament, a l’inexorable declivi de la seva existència. La crisi dels museus va més enllà d’un simple canvi nominal, la devolució a destemps d’una col·lecció o la substitució d’una persona. Perquè el que està en joc és el sentit mateix de la institució museística al segle xxi. I perquè el que avui estem vivint no és res més que el final del model al qual es va abonar ferventment l’art contemporani: la línia trenada per Aby Warburg i, més tard, Georges Didi-Huberman, de la qual Borja -Villel era, probablement, el representant més consumat. Aquesta idea del museu com a atles, capaç de contenir dins seu el món i els seus problemes, ha implosionat. I continuar per aquest camí només ens pot portar a mantenir una inèrcia entre les runes de l’esclat, o proveir-nos de bales salves per continuar participant en les escaramusses que conformen les nostres pintoresques guerres culturals.

Estem davant del final d’un cicle. És exagerat afirmar que els museus són naus nàufragues, però no ho és confirmar-los com a vaixells encallats. No estan enfonsats, però difícilment podran fer-se a la mar amb els mateixos aparells que els van convertir en laboratoris socialdemòcrates en què podia passar de tot, inclosa una revolució virtual que ja havia capitulat a la societat.