El forat negre de la dominació masculina cap a les dones
- Llibres
- Plec de cultura
- març 21
- 4 mins
Najat El Hachmi va fer història guanyant el Premi Ramon Llull amb El patriarca l’any 2008. Darrere dels flaixos de l’èxit, però, la realitat és més amarga. Al llibre Dilluns ens estimaran, narra un cop més què representa guanyar un premi que després serveix perquè els periodistes l’interroguin sobre les seves arrels musulmanes i l’entronitzin com a model —fals— d’integració.
La condició de migrant ha ocupat gran part de la literatura de Najat El Hachmi, que va fer història guanyant el Premi Ramon Llull amb El patriarca l’any 2008. Era la primera vegada que una escriptora —o escriptor— d’origen magribí rebia un guardó tan cobejat per la seva dotació econòmica. Que el nom del guardó fos Ramon Llull —filòsof que va destacar pel seu afany d’establir ponts amb la cultura àrab— imprimia una dimensió extra a aquest fenomen literari tan sorprenent i sucós, socialment parlant. Està clar que els d’“aquí” —com diu El Hachmi— ho veien com una fita, una prova de la imatge de “país d’acollida” que es malda per forjar des de les institucions. Darrere dels flaixos de l’èxit, però, la realitat és més amarga. Així ho recull El Hachmi, que narra, un cop més, què representa guanyar un premi que després serveix perquè els periodistes l’interroguin sobre les seves arrels musulmanes i l’entronitzin com a model —fals— d’integració.
Si a El patriarca l’escriptora catalana ens introduïa en el món opressiu de les dones en l’islam a través de la figura unidireccional del pare, a La filla estrangera (2015) i a Mare de mel i llet (2018) prenia protagonisme la figura ambivalent i complexa de la mare. I és estirant aquest fil femení que arriba ara Dilluns ens estimaran, una novel·la de tons autobiogràfics escrita en castellà, guanyadora del Premi Nadal. Tanmateix, la mateixa autora n’ha fet la versió catalana, que no es presenta ni tan sols com a traducció en l’edició que publica 62. La cita que encapçala l’obra diu: “A les valentes que van sortir del camí recte per ser lliures. Encara que els fes mal”. La novel·la és, de fet, una carta a una “tu”, l’amiga que esperona la protagonista a sortir d’un barri claustrofòbic que intenta, per tots els mitjans, coartar la seva vida com a dona.
Coberta de Dilluns ens estimaran, de Najat El HachmiAmb un joc ben construït entre les dues amigues, en el qual l’altra sembla ser la persona forta, Dilluns ens estimaran s’endinsa en temes com ara la submissió, la culpa, la maternitat, el racisme i també la pressió social que s’exerceix sobre les dones per ser perfectes i dignes de ser estimades. I ho fa amb un relat que atrapa per la mirada de la protagonista, una jove de disset anys diferent de la resta perquè li agrada estudiar, una noia que aspira a un destí diferent al que li tocaria per l’entorn. L’anhel de llibertat en el cas de l’amiga —i també el d’una tercera— està propiciat, en canvi, per unes famílies més modernes. La qüestió és que totes tres, cadascuna en el seu context, paga un preu per apartar-se del camí que la societat havia traçat per a elles.
El Hachmi descriu, amb una prosa farcida de sarcasme, aquest barri perifèric de Barcelona que no determina en el mapa, l’ambient asfixiant que s’hi respira amb personatges com la Parabòlica, la veïna xafardera i envejosa que tot ho esbomba. També retrata l’ambient d’una fàbrica on contracten la protagonista per fer dures tasques de neteja en el torn de nit —“tot m’hauria estat més fàcil si m’hagués dit Anna”— o l’ambient banal de la universitat, una bombolla on es teoritza molt sense tocar de peus a terra.
El Hachmi ens fa reflexionar sobre l’alteritat i el mestissatge, cert, però sobretot sobre la dominació que s’exerceix sobre les dones més enllà de la cultura a la qual pertanyin.
Hi ha aspectes ben novel·lescos, com ara la transformació a l’estil No sense la meva filla dels personatges masculins i la deriva cap a un atzucac sexual de l’amiga forta. Perquè la sexualitat, de nou, torna a estar ben present en el llibre de la també autora de La caçadora de cossos (2011), tota una indagació del desig femení i de l’afany de la societat musulmana per controlar-lo inoculant el verí de la culpabilitat. En aquest punt, es pot establir un paral·lelisme amb l’escriptora francesa d’origen marroquí Leïla Slimani, que explica per primera vegada a El país dels altres els orígens de la seva família, i hi fa aparèixer un personatge, la Selma, que es veu atrapada en un cos exuberant, pel qual serà castigada. En tots dos casos es tracta d’una literatura que ens fa reflexionar sobre l’alteritat i el mestissatge, cert, però sobretot sobre la dominació que s’exerceix sobre les dones més enllà de la cultura a la qual pertanyin.
Dilluns ens estimaran
Najat El Hachmi
Edicions 62
Barcelona, 2020
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis