Barcelona Metropolis

Jordi Casanovas tirava per a inventor, però per culpa dels autors argentins Rodrigo García i Javier Daulte, el virus del teatre se li va ficar al cos. Casanovas, un dels dramaturgs més prolífics del país, va crear la companyia Flyhard i va dirigir la sala del mateix nom amb produccions revolucionàries que van enganxar el públic jove al teatre. Ara té una productora teatral i continua escrivint i dirigint. El teatre documental el fascina. Dins d’aquest gènere va escriure Jauría, basada en els fets del cas de la Manada, i ara està preparant una obra, també documental, sobre la llengua entre Girona i Valladolid amb una dramaturga d'aquesta ciutat, Lucía Miranda.

Estava convençut des dels 12 anys que volia ser enginyer. Volia ser inventor. M'agradava molt toquetejar les joguines que tenia, i les de la meva germana, i crear altres andròmines. Tothom em deia que havia de ser enginyer. I als 18 anys ho tenia claríssim. Vaig començar la carrera d’Enginyeria de Telecomunicacions, però un cop allà em va decebre. Era molt tècnica, gens creativa, i vaig tenir una crisi... Llavors vaig apuntar-me a fer teatre durant l'estiu.

Quan em vaig plantejar canviar de carrera, tenia com a opcions l'Institut del Teatre,  l'Escac o Belles Arts, i va guanyar la més assequible. Durant un any, feia Belles Arts al matí i Telecomunicacions a la tarda. Només havia de creuar la Diagonal, però va ser una bogeria i ja em vaig adonar que havia de deixar telecos. Mentre estudiava Belles Arts feia cursos a la Beckett, anava d’oient a l'Institut, escrivia teatre i anava muntant coses, primer a Vilafranca i després a Barcelona.

Alguna gent diu que hi ha molta violència a les meves obres, però és més aviat una por a la violència, un terror a quan s’acaba el diàleg i la capacitat de raonar. Com es gestiona la violència? La majoria de nosaltres, jo mateix, no tenim manera de defensar-nos davant la violència, i això em produeix malsons. La violència, que pot ser verbal o psicològica, és molt present. De vegades me n’he pogut sentir víctima i, amb tot, he sentit que jo mateix aplicava alguna mena de violència psicològica. I tot això, és clar, no deixa de ser un enigma.

Per començar qualsevol projecte, ens reuníem amb la meva companyia, la Flyhard, per descobrir què ens preocupava, què ens passava en aquell moment, i parlar-ne a les obres teatrals. Teníem clar que l’àmbit audiovisual no ens interessava, que volíem invertir absolutament en el teatre, allunyar-nos del que ja hi havia i fer una cosa diferent, més jove. Buscàvem com a públic els joves que se sentien lluny del teatre i dir-los que fèiem una cosa per a ells. Amb alguns temes de les primeres obres ens vam anticipar a la realitat, com va passar amb La ruïna, on parlàvem de la crisi econòmica un any abans que esclatés i tothom ens deia que com podia ser que ho haguéssim encertat.

Com a autor gaudeixo escrivint, però és una feina solitària, perquè no tens contacte amb ningú més. La feina de direcció és tot el contrari: comporta crear una família, establir unes relacions. En l’escriptura, el treball és intern, propi, aïllat. En el procés de direcció, durant els assajos confrontes, debats, trobes, investigues conjuntament. És més relaxat, menys dur.

I el treball de producció m’interessa per dos motius: pels moments en què no tens idees o les idees que tens no interessen. Mantenir aquesta pulsió en la producció és útil per si falla alguna de les potes. Has d’estar fresc i al dia.

Crec que com a país, tenim unes polítiques de subvenció potents, però que no s’han revisat com convindria. Hi ha companyies històriques que tenen una dimensió i fan una feina que ja no té res a veure amb la que feien abans, però disposen de les mateixes ajudes que fa 40 anys i no s’han revisat els projectes que es continuen impulsant des de llavors. Des de l’administració pública hi ha una dinàmica de “deixem fer”. Mentrestant les productores i les companyies petites actuals pateixen molt i no reben recursos.

Als anys 80 hi va haver una explosió de llibertat i van aparèixer companyies creades per gent jove, que tenien al voltant de vint anys. Van gaudir de tots els recursos per créixer de manera espectacular, van tenir el talent i les ajudes. Ara les mantenen fons públics i estan a les acaballes: han perdut interès en l’àmbit creatiu. En canvi, tota la gent que ara té vint-i-pocs anys no disposa de recursos. S’acostuma a fer l’anàlisi que ara no hi ha tant talent com el d’abans, però és mentida, el que no hi ha són ajudes.

Els primers muntatges d’aquestes companyies històriques eren bunyols, però en aquell moment es necessitava que sortissin i creixessin. Ens trobem en un paradigma social nou, en què els creadors han de ser lliures, i per això se’ls ha de donar recursos. Fa pocs mesos, el grup Tres per 3, format per les companyies Dagoll Dagom, Tricicle i Anexa, va vendre el Teatre Victòria al Mago Pop. A aquestes companyies, en el seu moment, se les va subvencionar perquè compressin el teatre. Els diners que han obtingut de la venda, retornaran a la societat? No. S’estan fent malament les coses per desídia, no s’està revisant com es reparteixen les ajudes i és una pena, perquè, de talent, n’hi ha més que mai.

L’últim encàrrec de teatre públic que vaig tenir és de 2012. N’he tingut un altre el 2019 del Teatre de València. Si com a dramaturg només depengués del teatre públic, com els passa a molts companys, no en podria viure. Afortunadament, he pogut escriure alguna comèdia que ha funcionat, però hi ha dramaturgs que tenen una línia teatral amb punts més arriscats i no tan populars que amb el que reben només del teatre públic no poden sobreviure. En aquests casos, jo ja hauria plegat. Això és perillós i, a més, no és just.

Que el Teatre Nacional de Catalunya faci un bloqueig radical al 90 % de la dramatúrgia que hi ha a Catalunya, o que faci una aposta concreta per 3 o 4 dramaturgs, em semblaria molt bé si hi hagués recursos per a tothom. Però és que no n'hi ha... Els autors que necessiten aquest suport públic per viure i per poder seguir experimentant i creixent en una línia creativa concreta, simplement no hi tenen accés.

Crec que es fa per desídia i conservadorisme. Els gestors s’han anat fent grans. Van entrar amb una llibertat mental i creativa brutal, però ara estan a punt de retirar-se. Amb 20 anys tens ganes de canviar-ho tot i amb 60 tens més al cap l’hora per retirar-te i no et vols complicar. No sé si hi haurà un relleu generacional en algun moment o si quedarà enquistada una manera d’anar fent i d’anar repetint. I això en el sector teatral és determinant.

D’entrada, com a mínim, aquesta generació de companyies amb persones vora els 30 anys que no havien tingut l'oportunitat d'entrar a cap teatre públic, ara amb Martel la tindran. Què significarà això? Què els passarà? Si el seu únic puntal és el teatre públic, difícilment se'n sortiran, perquè no els donaran continuïtat, ja que el Teatre Lliure ha de donar oportunitats a tothom. I si no tenen continuïtat, segurament hauran de plegar... Però si després de passar pel Lliure poden fer el salt i apostar per un teatre més comercial, és possible que trobin la via per seguir treballant. Per ara només podem analitzar el que Martel ha fet des del setembre de 2019, quan va ocupar el càrrec. Ha estat valent en anar a buscar gent que estava a punt, que ja feien molta feina, però que mai tenien recursos. Ara la pregunta és: això és només un caramel o hi haurà més possibilitats?

Avui el Lliure tira endavant muntatges de companyies joves que no podran fer gira. Fa quaranta anys, Dagoll Dagom, Comediants, Joglars, La Fura eren companyies que feien cent bolos per Catalunya i d’aquí obtenien els recursos. Fer temporada només a Barcelona és molt desgastant. Com a productora, nosaltres sempre busquem que l’obra pugui girar molt, perquè això suposa feina per a tot l’equip durant temps.

Tenim pocs recursos, però soc molt reticent a demanar-ne per a l’àmbit cultural, perquè crec que hi ha àmbits que ho necessiten amb més urgència. De fet, he demanat sempre el contrari, que no hi hagués subvencions. El canvi paradigmàtic seria veure què passaria si totes les companyies i els teatres privats que reben subvencions no en tinguessin. Tothom hauria de treballar per atreure el públic, perquè els espectadors serien la seva font de recursos i tot plegat canviaria molt. Hi ha un sistema de castes molt enquistat en el medi teatral.

No ho desitjo, perquè provocaria patiment a molta gent. Si es pogués fer sense que ningú patís, voldria que s’hagués de començar de zero i veure qui s’espavila, qui té el talent, qui està explicant coses que interessen i no a l’inrevés. Ara molt públic s’empassa els muntatges que els donen i no necessàriament els que voldria veure.

Un dramaturg és una antena d’allò que està passant a cada moment. Crec que em passa a mi i a tots els companys que parlem de coses que ens afecten, ja sigui des d’una vessant personal, política o social.

Hi vaig arribar en un moment en què ja tenia consolidat l’ofici. No invento res, només experimento amb la forma de presentar-lo, amb la tècnica. Jugo molt amb tècniques de tensió i de dosificació per mantenir l’interès. És un exercici matemàtic i també de qüestionament intel·lectual o moral.

En aquests temes basats en casos reals, quan et poses a investigar, no tot és blanc i negre, hi ha molts matisos, com per exemple en el cas de Jauría, obra que vaig fer basada en el cas de la violació múltiple a una noia pel grup de nois coneguts com la Manada. La informació des dels mitjans de comunicació era diària i immediata. En canvi, nosaltres vam fer un treball de recerca sobre els fets durant un any per concentrar-los en una hora i mitja d’espectacle, mostrant les complexitats, les mirades diferents. Aquest treball és perillós perquè és molt delicat, és un tema amb gent que està viva, però a la vegada tenim uns resultats extraordinaris. En el cas de Jauría, la fiscal va veure la funció i es va emocionar moltíssim. Si un dia venen dos-cents jutges a veure la funció i alguns que tenien prejudicis se’n van posant-los en dubte, estarem aconseguint una cosa que no podíem imaginar que es pogués aconseguir amb una obra de teatre.

El teatre documental s’ha de fer amb rigor. El que faig és dramatúrgia sobre material trobat. No el provoco. Aquesta línia de teatre es mantindrà en cartell sempre que sigui de qualitat. No es pot fer ràpid i barat. Ara tirarem endavant un projecte amb Lucía Miranda, una autora de Valladolid. Ens plantegem un treball durant dos anys fent entrevistes sobre la llengua, fent un viatge entre Valladolid i Girona. D’una banda, anem a la zona més hostil contra la llengua catalana i, de l’altra, anem a la zona més reivindicativa del català, a fer preguntes com aquestes: Per què escoltar algú que parla una altra llengua ens provoca ràbia? Per què posar en dubte la immersió lingüística en l’àmbit de la llengua catalana és una qüestió que va directament a l’estómac? A partir d’aquesta investigació mirarem de fer una dramatúrgia que sigui interessant.

Estic reescrivint Sopar amb batalla (2010), una comèdia negra que es reestrenarà. També estic escrivint Alguns dies d’ahir, sobre com una família va viure la situació política prèvia i posterior a la celebració del referèndum per la independència de l’1 d’octubre de 2017. Inclouré un epíleg amb la vivència de les mobilitzacions de l’octubre de 2019 arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem, que condemnava els polítics presos pels fets de l’1 d’octubre del 2017. Presento una família amb diferents mirades i tracto d’analitzar com es va viure amb tota la seva complexitat, no només des de la visceralitat ni des de la polarització emocional. Seran un pare, una mare, un fill i una filla, i la dirigirà Ferran Utzet. Al teatre anglès o al nord-americà fan aquest gènere, com és el cas de Richard Nielson, un autor americà a qui el Public Theatre, l'any de les eleccions en què va guanyar Donald Trump, li va encarregar tres obres de converses familiars al voltant de la situació política. Miraré d'agafar aquesta estela, no serà tant un treball de trama sobre què li passa a la família, sinó com estan vivint, debatent i discutint el que va passar aquells dies. Serà un viatge interessant per a l'espectador rememorar tot el que va passar, però d'una manera diferent de com ho han fet els documentals.

Veure que la generació que ens ha precedit i la meva generació tenim èxit a l’estranger, anima molta gent a escriure teatre pensant que en podrà viure. Ho estan aconseguint dramaturgs com Jordi Galceran, Pau Miró, Esteve Soler, Marta Buchaca... Desenes de dramaturgs estem vivint de la professió, enviant textos per tot el món, i per tant tenim mercats oberts. A l’exterior es coneix que la dramatúrgia catalana és comèdia dramàtica amb contingut social, amb obres com El principi d’Arquímedes, de Josep Maria Miró i Coromina, o Els jugadors, de Pau Miró... Aquestes obres, vistes des de l'estranger, formen part d’un conjunt, d'una manera de fer teatre, però no estem utilitzant aquesta circumstància per promocionar més el teatre català a l'exterior. Com a productor he fet gires a l’estranger amb els títols Idiota (que també vaig signar com a autor); El test, de Jordi Vallejo; i Laponia, de Cristina Clemente i Marc Angelet, que es farà a Mèxic, Argentina, Madrid... Amb totes aquestes obres que són exportables, els que vinguin darrere ja tenen una via molt oberta. Aquí estem en mal moment per a l’exhibició comercial, però a fora no. Ara és el millor moment de la història, perquè tenim les portes obertes arreu del món.

M’ho passo molt bé al teatre i en tinc prou per viure. El teatre és més sòlid, sempre hi serà. Les sèries criden l’atenció. Jo mateix en soc consumidor i espectador, però potser s’està creant una bombolla al seu voltant. Ara, molts actors apareixen a tres sèries alhora i és una bogeria. Només s’alimenta un canal i s’estan desestimant els altres. I si Netflix desapareix, s’enfonsarà tot. El teatre, en canvi, aguantarà tempestes i pedregades.