Barcelona Metropolis

Un fenomen molt significatiu dels nostres dies és l’ascens al poder de les dones de dretes. Des de Marine Le Pen a França fins a Giorgia Meloni a Itàlia, estem assistint a dinàmiques similars. El cas de Meloni permet fer algunes observacions sobre la naturalesa del fenomen i del feminisme en general.

El fet que l’elecció de la primera dona primera ministra d’Itàlia hagi tingut lloc a través d’un partit d’extrema dreta ha plantejat moltes preguntes a les feministes i a l’opinió pública en general. Mentre que algunes veus, especialment fora d’Itàlia, on el passat feixista dels Germans d’Itàlia sembla menys “normal”, feien sonar immediatament les alarmes, d’altres han moderat el to o fins i tot han acollit la novetat amb beneplàcit. Per exemple, Daniela Missaglia, en un article a Panorama, va parlar d’un moment històric i de la possibilitat que Giorgia Meloni es converteixi en el futur en una llegenda. Després de desfer-se ràpidament de les qüestions lèxiques (“Un premier, una premier, masculí, neutre, femení, digue-n’hi com vulguis”), l’article, que parla de Giorgia Meloni fent servir el nom de pila, insisteix en els seus assumptes personals (com no passaria mai amb un home) sense dir res sobre el seu pensament polític. I conclou analitzant els desafiaments en curs i sentenciant: “Si la Giorgia guanya el desafiament, el que ja és història podria fins i tot convertir-se en llegenda”.

Tot i això, el que l’article s’oblida de subratllar és que les llegendes no són necessàriament bones. Prenguem com a exemple la llegenda d’una altra dona mencionada per Missaglia: Margaret Thatcher, a la qual qualifica d’“inoblidable”. Certament, no l’han oblidat les dones de la classe obrera ni tampoc les persones d’altres gèneres pels interessos de les quals Thatcher no va lliurar cap batalla. I aquí arribem al problema: la “llegenda de Thatcher” i la que s’està creant al voltant de Giorgia Meloni s’alimenten del mitologema de les “dones que s’hi van atrevir”, que ho van aconseguir, i s’amaguen així darrere d’una pàtina brillant de “donisme”, el sexisme que totes dues llegendes propaguen. Però el feminisme no és el mateix que el donisme, és a dir, la superioritat moral i política de les dones en general o de certes dones en particular. Feminisme significa crítica a la discriminació de gènere per a totes i tots.

Giorgia Meloni, de la mateixa manera que Thatcher, s’ha pronunciat diverses vegades contra les quotes per a les dones o contra qualsevol política estructural de gènere que intenti atacar els fonaments del sexisme i la misogínia encara rampants en la cultura política italiana. Pocs mesos després de la seva elecció, es confirma el que ja era evident per als que feien una observació atenta: la de Meloni, com la de la (lamentablement) “inoblidable Thatcher”, no és més que l’enèsima versió del mite de l’abella reina. Mirant el rusc des de lluny, i veient-hi una femella al capdavant, es podria pensar que es tracta d’un sistema polític on no hi ha discriminació de gènere, però, quan hom s’hi acosta i comença a analitzar aquest rusc, s’adona immediatament de l’òbvia il·lusió òptica. Lluny de viure en llibertat, la gran majoria de les abelles es troben en un estat de submissió perquè tot el rusc es mou segons una pràctica i una cultura de la dominació.

Així doncs, la premsa fa bé de recordar-nos que aquesta primera dona primera ministra ha sorgit d’un partit anomenat Germans d’Itàlia. On són les “germanes”? Aquest és exactament el punt: l’abella reina pot governar precisament perquè és única, l’única dona en un món d’homes. No sorprèn, per tant, que l’èmfasi fos en les paraules, i fins i tot en els articles i els pronoms, la importància dels quals havia estat negada de seguida en altres casos. Que Meloni insistís que la denominessin en masculí, “el president”, no és un detall fútil, sinó l’eix central de la mitologia de l’abella reina, que és precisament la d’un món polític en el qual els segons sexes no estan convidats a participar.

Reforçar l’homecràcia

No és casualitat, per tant, que les dones que arriben a ocupar els càrrecs més alts de l’Estat siguin sovint dones de dretes. L’elecció de Meloni, de fet, no fa més que reforçar el que podem anomenar homecràcia, i passa precisament en un moment històric en què el patriarcat està essent qüestionat. És, doncs, un moviment literalment reaccionari. Si el patriarcat es refereix al govern (arché) del patriarca, és a dir, de l’home com a cap únic i indiscutible de la família, podem afirmar sense dubtar-ho que, com a tal, ha estat qüestionat a tots els països on els homes ja no són l’únic suport de la família. Això, però, no ha afectat gens ni mica l’homecràcia, és a dir, el poder (cratos) dels homes, que sobreviu i fins i tot pot florir allà on el patriarcat sembla estar en decadència.

En aquest sentit, la història de Meloni com a primera ministra és simptomàtica d’un passatge crucial a la nostra època, en què el sistema patriarcal trontolla. Alguns fins i tot es llancen a la paranoia col·lectiva d’una societat “sense pares”, però, paradoxalment, el privilegi masculí continua proliferant: home, com ja deia la filòsofa feminista Simone de Beauvoir, encara és un gènere específic, però també el nom de la humanitat en general. I per això Meloni vol que li diguin “el president”. Amb una expressió presa de De Beauvoir, podem afirmar que vivim en una homecràcia perquè, respecte a l’home heterosexual, les dones —tant cis com trans—, de la mateixa manera que les persones LGBTIQ+, no binàries i de gèneres múltiples, són totes “segons sexes”.

La pàtria com a entitat mítica

L’elecció de l’eslògan “Déu, pàtria i família”, de caràcter indubtablement feixista, ens recorda com la mentalitat autoritària es nodreix de la idea que alguns cossos són intrínsecament superiors als altres i, precisament per això, tenen dret a dominar-los. El Déu de Meloni és el de la Trinitat —“en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”—, és a dir, el d’una religió tan misògina que, com bé va observar De Beauvoir, no estalvia al seu Déu la mort més atroç (crucifixió), però el salva del deshonor d’haver nascut d’un veritable cos de dona (la Immaculada Concepció). La importantíssima Ma-donna exerceix, com totes les dones, el paper crucial d’ajuda, mediació, cura, però en el tríptic de la divinitat oficial, juntament amb el pare i el fill, la mare és substituïda per un “esperit” no identificat.

Les dones, expulsades de la trinitat que el Déu de Meloni invoca, no es troben gaire millor a la pàtria, que precisament no és màtria: recordem que la terra nativa en anglès, per exemple, és tant motherland com fatherland, és a dir, la terra de les mares i els pares, però a l’eslògan de Meloni la terra pertany només als pares. L’elecció del terme pàtria en lloc de Itàlia és, de fet, central a la narrativa de la grandesa de la pàtria, del declivi i el possible ressorgiment a través del partit, típic de les ideologies neofeixistes.

Pensem, per exemple, en l’eslògan de la campanya de Donald Trump: “Make America Great Again!” (“Fem que Amèrica torni a ser gran!”). L’ús del terme Estats Units o Itàlia faria pensar en el territori estatal on habiten persones de les cultures més diverses, incloent-hi els immigrants. En parlar d’Amèrica o de pàtria, en canvi, s’invoquen entitats mítiques, ancestrals, lligades a “la nostra sang” (paterna), que permeten identificar i alhora excloure tots aquells que serien “diferents”. La tríada es completa amb la invocació de la família, amb la qual Meloni clarament fa referència a la sancionada per Déu i la pàtria, és a dir, la cultura catòlica. Com ens va recordar molt eficaçment a la seva famosa conferència magistral de l’estiu del 2022: “Sí a la família natural, no al lobby LGBT, sí a la identitat sexual, no a la ideologia de gènere… No a la violència islamista, sí a les fronteres segures, no a la immigració massiva…”. Racisme, sexisme, transfòbia i homofòbia s’evoquen i es reforcen mútuament, com en totes les formacions neoautoritàries i neofeixistes que actualment proliferen a tot el món.

El fet que Giorgia Meloni sigui femenina, però no feminista, i que presumeixi a les xarxes socials de la seva faceta com a mare no és, en absolut, cap contradicció. Es pot ser dona sense ser feminista, com es pot ser home i feminista. De fet, hi hauria d’haver més homes feministes si volem tenir alguna esperança d’abolir el sexisme. Els drets laborals s’han conquerit perquè els rics van sortir als carrers en solidaritat amb obrers i treballadors, però encara hi ha molt pocs homes que hagin fet de la batalla feminista el seu crit de guerra principal. Encara no ha nascut el Karl Marx o el Friedrich Engels del feminisme, és a dir, pensadors masculins que hagin fet del feminisme el seu camp de treball principal, de la mateixa manera que Marx i Engels van fer amb la causa del proletariat.

Per tant, difondre la llegenda de la primera ministra, alimentar la mitologia de l’abella reina al govern, no fa més que reforçar la il·lusió òptica que tot ha canviat, i així assegurar-se que, per contra, no canviï res, una estratègia típicament italiana immortalitzada per la novel·la i després per la pel·lícula de culte Il gattopardo. De fet, no és casualitat que aquesta elecció passi en el moment històric en què Itàlia havia emprès el camí d’alguns canvis històrics en qüestions de gènere. I el fet que aquesta abella reina sigui particularment femenina, a diferència d’altres que havíem vist abans, com Nilde Iotti, encara funciona millor, perquè augmenta la il·lusió òptica: com més visible sigui la seva condició de dona, menys reflexionarem sobre el fet que és l’única dona. Finalment, no es pot deixar d’assenyalar que, en una època en què la fluïdesa de gènere i les orientacions sexuals cada vegada són més visibles, el binarisme de gènere d’una feminitat ostentosa i d’una masculinitat dominant que aquest Govern representa també funciona perfectament per apaivagar moltes ansietats homofòbiques i transfòbiques. La família natural està protegida i, consegüentment, Déu i la pàtria, també.

Tot i això, el feminisme no significa afegir una dona afortunada al club dels opressors, és a dir, fer onejar il·lusions donistes per amagar el fet que els segons sexes continuen estant exclosos i oprimits en un país que encara és àmpliament misogin i homòfob. El feminisme és la fi de l’opressió de gènere, però no serà possible assolir aquest objectiu si es descuiden totes les altres fonts de dominació i autoritarisme. Si es concep el feminisme només com l’alliberament de poques dones, no només s’exclouen tots els altres segons sexes, fet que deixa intacta la matriu de la discriminació de gènere, sinó que també es reforça aquesta “política general de dominació” de la qual parlen les feministes interseccionals Audre Lorde i bell hooks: el sexisme, el racisme i el classisme es reforcen entre si perquè inculquen la idea que certes persones són superiors a d’altres i, per tant, tenen dret a dominar-les. No es pot eliminar l’opressió de gènere sense desmantellar també el racisme, l’explotació econòmica, la transfòbia i l’heterosexisme, perquè la vida està tan interconnectada que no es pot ser lliure en una societat en què tots els altres no ho siguin. Això és el que sosté l’anarcofeminisme: la dominació és un cabdell de molts fils i és important concentrar-se en cada un segons la seva urgència, però no hem d’oblidar que tots es reforcen i se sostenen els uns als altres. Com deia Emma Goldman, l’anarquisme és el mestre de la unitat de la vida. Per tant, el feminisme no vol dir donisme i abelles reines, sinó llibertat per a totes, tots i totis.