Barcelona Metropolis

La mare havia baixat del Pirineu per treballar a la fonda d’uns parents llunyans. Per fer-hi d’escarràs, aclaria ella de seguida si sortia el tema. Mostrava les mans totes clivellades de la cendra i del lleixiu i deia que encara tenia durícies als genolls i que mai més. El pare era de Barcelona mateix. Poca història: una escola que recordava amb passió exagerada, l’olor de suor i de plors de criatura al soterrani dels veïns mentre, a fora, brunzia el so amargant de les sirenes, un oncle que desapareix a l’exili, la botigueta de casa i el sort n’hem tingut encara. En tornar de la mili, els dijous baixava a mercat i dinava a la fonda. I allà es van enamorar, si fa  no fa. Un festeig ràpid, el casament, viatge a Montserrat, comptar els quatre duros que sumaven entre els dos, un fill, tornar-los a comptar, la salut de la mare i que ja no en vindran més.
De diners, tampoc.
Mai no es van permetre cap expansió. L’ànima no els ho demanava. Potser és que se’ls havia modelat a mida de l’espai que tenien, en el seu to apagat, pintada d’ocres i de grisos i de marrons. Es van fer una vida de color de gos com fuig, que a la botiga semblava que es pogués elevar amb els vermells i els daurats que feien cridaneres les etiquetes dels detergents, les potingues per deixar el metall o els mobles ben brillants, Lithines, Floïd i pintures, i paper de vàter i DDT. A la botiga ho mig semblava, però poca cosa més. Cadires de boga perquè si seus se te’n va la pressa i potser trobes que aquest sabó que ara venen tan ben empaquetat et mig perfumarà la vida. Una bata i un davantal. Les hores que sumen i van destenyint.
Ell, amb tot, de vegades encara feia volar coloms i llegia Txèkhov i sentia que la barana del seu pis podia ser el camí cap a alguna espècie de felicitat merescuda, gent interessant, descobertes i música, el Moscou desitjat i inabastable de la petita Irina a Les tres germanes. La dona tocava sempre de peus a terra i repetia que no hi ha més cera que la que crema i que una escaleta és una escaleta i que el peix ja s’ha venut i coses per l’estil. Però s’entenien. I anaven fent. Coincidien en una espècie d’anhelant resignació: que el món és com és però que l’esforç i la formigueta i les privacions per al dia de demà.
Aquest era el concepte clau.

A la televisió n’hi ha tres asseguts en un sofà. El pare ja pesa figues, però ella, no. Ella pensa que quant fa que no veu el seu fill, el seu Daniel, i que amb tants diners com deuen de tenir, a la tele, com és que no hi ha ni una trista butaca per a aquest noi que ara diu que nosaltres toquem perquè ens agrada tocar, i punt, com és que el tenen encofurnat així entre els dos presentadors guapos que no fan pinta de dur-se gaire bé però que mira, que vinga a somriure i a anar comprimint els convidats tots tres al sofà tapat amb una tela negra que fa arrugues pertot i els presentadors a banda i banda sense deixar que corri l’aire.
Se sent marejada. Potser és que ha sopat massa. Una baixada de pressió. Coses que passen. Les cames fluixes, com de drap. S’aparta una mica la flassada i tapa el pare, que es regira i fa mmmmhhhrrr i a la tele una noia tota pintada canta que jo soc la terra i ell el ceeeel i la mare es deixa acotxar per la melodia com en una barca i tanca els ulls mig embotida i es diu que ara quan arribi l’estiu sí que ho farà, això, pujar a un d’aquells vaixells que tenen vidre i que hi pots veure el mar per dins.
A Palamós, mormola, com en una promesa que no entén d’on li surt, a Palamós.
El cap se li espesseeix. Un dolor feixuc a les temples. Sort, almenys, que la vella estufa encara funciona. Butà. Recorda de comprar butà, es diu ara, pràctica, i després podríem baixar a les golondrines, posats a fer, que ens toqui l’aire: fa tants anys que hi vull anar, a les golondrines! Sí, demà hi podríem baixar.
Dens, opac, el sopor la va vencent.
O algun diumenge, quan vingui en Daniel i ens convidi a dinar a la Barceloneta i ens digui ho veieu, que me n’he sortit, ho veieu? Golondrines i gambes. Ho veiem, fill.
O demà, igualment, per si de cas. Demà, encara que sigui dilluns.
Però s’hi està bé, a casa. S’hi està bé i ja m’adormo i somio que demà golondrines i gavines i passats tres dies els veïns es preguntaran que com pot ser i ens trobaran tal com quedem ara, arraulits i erts al sofà amb el televisor encès i l’estufa que ja no tindrà res per cremar.