Barcelona Metropolis

Jordi Sellas
Director del Centre d’Arts Digitals de Barcelona

Ens dirigim cap a un món on el rectangle deixarà de ser el contenidor dominant de la informació. Durant segles, els nostres suports visuals han estat confinats dins dels marges rectangulars dels llibres o les pantalles. Però la irrupció de les tecnologies de realitat ampliada i de la computació espacial està transformant aquest paradigma, en dissoldre les barreres físiques i integrar la informació amb l’entorn. La computació ambiental porta aquest concepte més enllà. L’objectiu és eliminar la dependència de pantalles i teclats, i això permet que la tecnologia es fusioni amb l’espai quotidià de manera imperceptible. Al mateix temps, la intel·ligència artificial i els sistemes de resposta visual, tàctil o acústica redefineixen la interacció amb la informació.

L’any 2019 vam inaugurar a Barcelona l’IDEAL Centre d’Arts Digitals, un espai pioner en el que vam anomenar “experiències immersives”. Aquest era el lloc on volíem fer realitat totes les teories respecte de la irrupció de les arts digitals en les noves narratives audiovisuals. La vida és immersiva per naturalesa, però la nostra immersivitat era la primera que portava una capa digital adherida de manera inseparable. L’IDEAL ens va permetre, a tots els membres de l’estudi Layers of Reality, trobar el lloc perfecte per portar a terme les nostres idees de manera molt ràpida, de vegades una mica rudimentària, però sempre sorprenent i, sobretot, en contacte permanent amb un públic amplíssim i poc tecnològic.

Antònia Folguera
Comissària i comunicadora

Immersiu, immersivitat i immersió són paraules que se sobreutilitzen tant que ja gairebé han perdut el significat. A la ment del públic, la paraula immersiu acostuma a ser sinònim de projecció amb gran format, tant hi fa si és en una sola superfície o en una habitació sencera, segurament perquè tant l’escala com la sensació de confusió, de no saber on posar la mirada, ens aclaparen. Hem estat entrenats durant milers d’anys en la frontalitat i ara entrem en una era en què els sentits reclamen tot l’espai que existeix al seu voltant.

La veritable immersivitat comporta un canvi de paradigma en què deixem de veure per començar a viure, en què deixem de pensar en quadrat (o rectangular, com un fotograma o com la pantalla del mòbil) per començar a pensar en esfèric. La unitat mínima de significat en la immersivitat és el món. Així és com s’anomena la bombolla digital que conté la imatge, el so i les regles necessàries per interactuar amb aquest món.

Personalment, crec que cal reivindicar el concepte de computació espacial, ja que dins d’aquest conjunt de tecnologies és on s’estan gestant una sèrie de llenguatges que desafien tot el que hem après del cinema i de l’audiovisual, dels videojocs i els experiments de realitat virtual i augmentada actuals.

La computació espacial integra els entorns físic i digital a través de tecnologies com la realitat virtual i augmentada i la intel·ligència artificial, per tal de permetre als ordinadors entendre, interactuar i manipular l’espai d’una manera que imita la percepció humana. Aquestes eines (possiblement) transformaran per sempre la manera en què ens relacionem amb els ordinadors.

Mònica Bello
Comissària i historiadora de l’art

La immersivitat no és nova, fa molts anys que l’explorem. El hype de la immersivitat que vivim actualment té a veure més aviat amb el metavers. És en aquest entorn on les grans companyies tecnològiques busquen una estandardització total de l’experiència digital.

A l’escena cultural internacional, s’està fent un gran esforç per al desenvolupament de propostes immersives. Institucions com el British Council i ciutats com Luxemburg o Venècia en són exemples clars. Però aquesta mena d’equipaments requereixen una aposta sòlida i continuada. Es tracta de tecnologies que necessiten una gran inversió, sostinguda en el temps.

A Barcelona encara hi ha cert dèficit d’experiència amb els formats immersius. Com a públic i com a usuaris, no estem prou iniciats en aquestes tecnologies. Hi ha hagut propostes com la de teamLab al CaixaForum, però no deixen de ser puntuals. Si recordem l’exposició de Björk al CCCB, per exemple, veurem que continuava vinculada a un format audiovisual tradicional. Des d’aleshores s’ha avançat molt, però caldria concebre un marc ampli de desenvolupament, que comprengués tant els aspectes tecnològics com els culturals.

Recentment, he visitat la galeria Undershed a Bristol, dedicada a l’exhibició de les millors propostes d’art immersiu i interactiu d’arreu del món. I tinc la impressió que no hem arribat on ens havíem proposat. Queda molt de camí. Hi ha, en aquell espai, molt de contingut, però les tecnologies encara són precàries.

Maria Bernat
Directora del Programa Artístic de Casa Batlló

Què és un format artístic immersiu? Els modernistes buscaven estar a l’avantguarda i crear una “obra d’art total”, combinant l’arquitectura, la pintura, l’escultura i la música. Avui, amb els nous mitjans i els avenços tecnològics, la ciutat s’ha convertit en un pol d’excel·lència en aquesta matèria, amb propostes que responen al caràcter culte i exigent dels barcelonins. Espais com el CCCB, el Sónar+D, l’OFFF, el Llum BCN o el MIRA donen visibilitat a aquesta mena de propostes. Més recentment, el Disseny Hub, el MACBA i l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró estan portant a Barcelona projectes d’art amb nous mitjans, o de “format artístic immersiu”, de primer nivell mundial.

Aquesta efervescència creativa també es fonamenta en un ecosistema audiovisual potent. Iniciatives com el nou Interactive Arts & Science Laboratory (IASlab) a La Salle, un laboratori pioner a Europa en arts digitals i tecnologia, em fa pensar en la fundació de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) el 1875, quan Barcelona vivia una gran transformació urbanística i necessitava una escola d’arquitectura capaç de sostenir aquest canvi.

Avui, un segle més tard, les mateixes dinàmiques de renovació i adaptació es repeteixen. El canvi generacional, com en totes les èpoques, busca tenir veu i madurar dins d’un ecosistema format per centres de recerca, productores, artistes, escoles, institucions, fires i festivals que impulsen la seva pròpia “obra d’art total”.

Irma Vilà
Comissària i investigadora

Amb el terme format immersiu ocorre el mateix tipus d’eclipsi taxonòmic que, des de fa uns anys, confon la part amb el tot en algunes pràctiques vinculades a la creació digital. Amb la fascinació provocada per la irrupció sobtada d’un seguit d’espais d’exhibició que adopten la videoprojecció a 360° com a leitmotiv tecnològic, i de tecnologies com la realitat virtual, potser ens oblidem del caràcter profundament experimental, i igualment fascinant, de la pràctica immersiva desvinculada de l’ús de la imatge digital. Artistes pioners com Iannis Xenakis, amb els seus Polytopes als anys setanta, o obres com Feed, de Kurt Hentschlager, creen llenços espacials que, sense utilitzar ni un sol píxel, generen experiències profundament transformadores a partir de la construcció d’un llenguatge abstracte i genuïnament immersiu.

És en aquesta accepció, avui eclipsada, del terme formats immersius que trobem pràctiques estretament vinculades a la recerca artística, més enllà dels encàrrecs de disseny o la promoció institucional i corporativa. Col·lectius com Cabosanroque amb Colectivo Animal, com vam poder veure a la darrera edició de Llum BCN, hereten i revitalitzen aquesta pràctica amb Trànsit, una obra on un seguit de semàfors descontextualitzats i un precís disseny sonor envolupant creen una experiència immersiva aclaparadora, sense cap necessitat de les omnipresents pantalles. Altres artistes, com Playmodes, Antoni Arola o Cube.bz, fa anys —si no dècades— que adopten la immersivitat com a format central del seu llenguatge. El seu treball mostra que la immersió podria ser tant més genuïna com més es desenganxi de les superfícies bidimensionals i colonitzi l’espai tridimensional amb l’ajut de la llum i el so.

Jorge Carrión
Escriptor i crític cultural

El festival Llum BCN demostra que els carrers de Barcelona es poden convertir en espais immersius que conjuminin art contemporani avançat i alta assistència de públic. El meu barri, el Poblenou, és una topografia on conviuen tres projectes tan diferents com el pioner IDEAL Barcelona, l’eròtica House of Erika Lust (entre la pornografia per a dones i la sensualitat) i l’esportiu Alfa5 (d’XR Sports), a més de diversos escape rooms. Durant Llum BCN, va ser molt eloqüent veure com obres conceptuals i abstractes, tant en llocs públics com en interiors privats, convocaven centenars, si no milers, de persones interessades en una mena d’art cada vegada més integrat en l’horitzó del nostre consum cultural. La maduresa d’aquesta audiència convida al risc.

L’estiu passat vaig visitar l’Arte Museum de Las Vegas, una franquícia amb diverses seus asiàtiques, una de les quals a Dubai, i vaig comprovar que s’ha forjat un estil internacional d’experiència immersiva, que defuig l’autoria i ofereix al turista un espectacle sempre similar, relativament limitat per allò que és capaç de fer la tecnologia. És possible esquivar aquesta uniformització global amb idees, estratègies i temes nous. O antics. Com ens va recordar la poètica instal·lació d’Isaki Lacuesta Tènue llum retroactiva, al cap i a la fi, estem actualitzant el sentiment de meravella del circ, l’exposició universal, el panorama o la sala dels miralls. Degudament adaptat a la nostra època, l’il·lusionisme analògic pot ser tan hipnòtic com el digital.

Marisol López
Especialista en cultura digital

Quan un llibre ens atrapa i no el podem deixar, ens sentim a dins de la història, de la ment de la persona que comparteix amb nosaltres els seus pensaments i reflexions. Ens passa el mateix amb una pel·lícula: ens fascina formar part del que hi succeeix. No volem ser només espectadors passius, sinó també sentir i emocionar-nos amb les imatges, els coneixements i els relats. Tot això diu molt de nosaltres: no ens conformem a mirar des de fora. Volem sentir, tocar, ser part de l’experiència. L’art immersiu ens fa més protagonistes, ens porta un pas més enllà quan ens situa dins d’un món recreat. I quan, a més, és interactiu, ens permet modelar la història i crear-ne la nostra pròpia versió.

Com passa amb altres formats (des de la televisió fins als videojocs, passant per la literatura i el cinema), el que realment compta és el contingut, la creació. Ara ens trobem encara a les primeres passes d’aquests espais i d’aquestes tecnologies. El futur pròxim ens portarà canvis i propostes que, ben segur, continuaran sorprenent-nos. Aquest és un món que evolucionarà, es diversificarà i ens permetrà viure i gaudir d’experiències cada cop més diferents i diverses. És probable que, en un proper salt tecnològic, ja no parlem ni d’ulleres, ni de pantalles ni de sales.

A la ciència-ficció també se l’anomena literatura d’anticipació. Són històries que ens poden obrir una finestra per on intuir quines poden ser les següents formes de creació i d’experiència cultural i artística.

Vicente Matallana
Gestor cultural

L’essencial no és el continent, sinó el contingut. Si les tecnologies digitals permeten que, mitjançant les propostes immersives, la gent descobreixi Sorolla o Van Gogh, és millor que el desconeixement. No obstant això, moltes propostes d’experiències immersives estan lligades a un neopop buit de significat, una tendència que ens inunda sense aportar pensament crític. Art a l’era de TikTok.

Com passa amb la IA, el seu impacte depèn de l’ús que en fem els humans, i això no és gaire encoratjador. Les experiències immersives, lluny de ser neutrals, modelen la nostra relació amb l’art. Ens conviden a qüestionar la realitat o simplement ens absorbeixen en un espectacle sensorial?

El problema més gran sorgeix quan l’oferta d’experiències immersives no complementa, sinó que substitueix, altres formes d’art tecnològic i digital. A Barcelona, on espais com l’IDEAL conviuen amb propostes creatives centrades en la intersecció entre art, ciència i tecnologia en la seva interacció i anàlisi social, aquesta coexistència enriqueix el panorama cultural. Però, en altres llocs, hem vist com les experiències immersives desplacen l’art tecnològic i digital, l’asfixien, i redueixen l’accés a propostes més innovadores, experimentals i crítiques. Simple cultura de l’espectacle.

Si deixem que el mercat converteixi l’experiència artística en un simulacre buit, correm el risc que l’art perdi la capacitat de generar preguntes i es converteixi en un simple reflex de la indústria de l’entreteniment, en la qual sí que estem immersos. La clau és l’equilibri. La immersió ha de ser un recurs, no un substitut de l’art. Han de conviure i complementar-se.