Desigualtat en l'era de la desconnexió
- Dossier
- jul. 19
- 9 mins
La crisi econòmica ha engrandit les bretxes (laboral, generacional, de gènere i fiscal) que contribueixen a incrementar la desigualtat. Si les societats les continuen fent créixer i el sentiment de desconnexió entre rics i pobres es consolida, les nostres democràcies corren un perill seriós.
En un moment que el planeta i les persones es troben més connectats que mai gràcies a les noves tecnologies de la informació, entrem en l'era de la desconnexió. Els països es desconnecten de l'economia global; les ciutats, del món rural; les elits econòmiques, de la societat; els intel·lectuals, del seu públic; els treballadors fixos, dels problemes del que Guy Standing ha anomenat "el precariat"[1]; els adults, dels joves. La crisi econòmica ha generat una sèrie d'esquerdes profundes que amenacen la cohesió social i, amb aquesta, la democràcia tal com la coneixem. Cada col·lectiu o grup social ha decidit atendre els seus interessos, erosionant els discursos universalistes que porten aparellats un fort sentit del concepte solidaritat. Solidaritat en el sentit clàssic del terme: el reforç de la vinculació social que comporta obligacions i drets respecte a les persones amb les quals convivim[2]. Sense aquesta solidaritat “forta”, el debat sobre els impostos es converteix en una suma entre el que aporto i el que he rebut, entre el que produïm i el que dediquem als qui no poden produir, entre el que rebem a canvi de la nostra participació en la societat i el que reben uns altres. Una societat sense vincle social està condemnada a la desintegració.
El motor d'aquestes múltiples desconnexions, alhora causa i conseqüència, és la desigualtat. Fa a penes un parell de dècades, el debat se situava en l'àmbit de la inclusió: constatàvem que el model econòmic i social era suficient per arrecerar una immensa majoria que trobava en l'estat social una cobertura bàsica davant dels riscos de la malaltia o la vellesa. El repte per aconseguir societats cohesionades era incloure a la cobertura la minoria exclosa o marginada, per diferents motius socials, econòmics, culturals o ètnics. Avui aquest enfocament no és suficient. Subsisteix un percentatge de la població en risc de pobresa o exclusió social, com assenyala AROPE, l'indicador més usat per part de la Unió Europea per mesurar-ho, però el fenomen recent que hem d'analitzar és l'extensió de la desigualtat a tota la societat, fet que erosiona greument les bases de la democràcia liberal i l'estat social; això és, la classe mitjana i les perspectives d'una vida socialment digna i acceptable per a tothom.
El 2011, Pickett i Wilkinson[3] van explicar que el problema fonamental de la desigualtat és la seva capacitat d'accentuar altres problemes socials: les societats més desiguals tendien a tenir pitjors índexs de violència delictiva, malalties psicològiques, taxes d'abandó escolar, embarassos d'adolescents i fins i tot problemes nutricionals com l'obesitat. Per analitzar l'evolució de la desigualtat, ens hem de centrar en la bretxa laboral, la bretxa generacional, la bretxa de gènere i la bretxa fiscal. En aquestes bretxes es concentren les forces que configuren bona part de la nostra desigualtat social.
La caiguda salarial ha suposat un increment en la taxa de treballadors que, malgrat tenir una ocupació, romanen per sota del límit de la pobresa.
La bretxa laboral
L'accés a un treball de qualitat i estable és molt desigual a Espanya. Les taxes d'atur van créixer de manera molt acusada durant la crisi i, malgrat la recuperació, estan lluny encara dels nivells previs. L'accés a l'ocupació és la primera font de desigualtat: una alta taxa d'atur significa que una part important de la població no té accés a la principal font de renda, que és el treball assalariat. Si a més observem les desigualtats d'accedir-hi, ens trobem que les dones, els joves i els aturats de més de 45 anys no qualificats són els col·lectius amb més dificultats per trobar una feina. Aquest fet els aboca a un atur de llarga durada que dificulta l'accés a un treball digne i de qualitat.
La crisi ha generat també un increment de la desigualtat salarial, mesurada a través de l'índex de Gini. La forta pujada de la desigualtat salarial es deu a la també desigual evolució en les rendes salarials, particularment les més baixes, que van ser més castigades. Segons les dades de l'INE, el decil amb salaris més baixos va perdre fins al 15 % de rendes salarials entre el 2008 i el 2016. Aquest procés s'ha vist magnificat per la polarització del nostre mercat laboral. Espanya és, juntament amb Estònia, el país de l'OCDE on més ha crescut el percentatge de població amb salaris baixos i més ha retrocedit el percentatge de població amb salaris mitjans.[1]
L'increment de les desigualtats salarials s'ha d'entendre com el producte de dos factors: el descens del salari per hora treballada i les desiguals condicions laborals en termes de precarietat laboral, que de nou han afectat de manera desigual la població. El descens salarial ha suposat un increment de la taxa de treballadors que, malgrat tenir una ocupació, romanen per sota del límit de la pobresa. El 2018, el 13,1 % dels treballadors d'Espanya vivien per sota del nivell de la pobresa, el tercer país de la Unió Europea amb la ràtio més elevada, després de Romania i Grècia. No es tracta només d'accedir a l'ocupació, sinó de fer-ho en condicions de qualitat i seguretat. I des d'aquest punt de vista, el nostre mercat laboral està fallant.
[1] OCDE Employment Outlook, 2019.
L'atur juvenil i la precarietat en l'ocupació provoquen que la pobresa relativa per als més joves s'hagi incrementat en més de deu punts del 2008 al 2017.
La bretxa generacional
La pobresa infantil ha despuntat com el principal problema de desigualtat d'Espanya, i també s'ha estès, en els últims anys de la recuperació econòmica, fins als menors de 30 anys. Aquest canvi de composició en la pobresa suposa un element important de transformació en la naturalesa de la nostra desigualtat, alhora que s'erigeix com un repte per a l'estat social, ja que assenyala les dificultats que tenim per abordar la desigualtat en les etapes més primerenques de la vida, amb greus conseqüències per a les trajectòries vitals de les persones. La desigualtat en la població més jove és el principal obstacle per a la mobilitat social intergeneracional i, per tant, per a la igualtat d'oportunitats al llarg de la vida. Segons un estudi de l'OCDE, a Espanya una família pobra necessitarà quatre generacions per assolir la classe mitjana, una xifra que, sent menor que la mitjana de l'OCDE, és el doble que en països com Dinamarca[1].
La pobresa en etapes primerenques es trasllada avui cap a les etapes juvenils. L'atur juvenil i la precarietat en l'ocupació han fet que els més joves hagin sofert l'increment més gran de pobresa relativa de tota la població, que s'ha incrementat en més de deu punts del 2008 al 2017. La combinació de la pobresa en la infància i en les etapes primerenques de la vida adulta suposa un repte important per a la cohesió social en el mitjà i llarg termini, i aquesta bretxa s'aguditza encara més si tenim en compte el gènere.
[1] A Broken Social Elevator? How to Promote Social Mobility. OCDE, 2018.
La bretxa salarial de gènere s'amplia amb el naixement del primer fill i es manté al llarg de tota la vida laboral.
La bretxa de gènere
Entre homes i dones, les diferències de salaris, accés a nivells de decisió i repartiment dels temps de cures suposen una de les principals vies de generació de desigualtat a Espanya. Sigui com sigui la condició socioeconòmica o edat, les dones estan pitjor. Set de cada deu persones amb salaris baixos són dones, xifres que s'inverteixen per als trams salarials més elevats. Com a mitjana, les dones cobren a Espanya el 16 % menys que els homes, sofreixen més temporalitat i són fins al 60 % de les persones ocupades subempleades. La desigualtat econòmica vinculada a la bretxa de gènere està molt relacionada amb l'àmbit de les cures. D'acord amb Libertad González[1], la bretxa salarial de gènere s'amplia considerablement amb el naixement del primer fill, i es manté al llarg de tota la vida laboral. De les persones inactives que no busquen feina per tenir al seu càrrec les cures de nens o gent gran, el 92 % són dones.
[1] Libertad González, “La brecha salarial de género se amplia tras la maternidad (y ahí se queda)”, blog Nada es gratis, entrada 8/5/2019.
Espanya, al costat d'Itàlia, és un dels països de la Unió Europea on el sector públic té menys capacitat de redistribució.
La bretxa fiscal
Espanya s'enfronta amb el repte de reduir els impactes de la desigualtat a través dels mecanismes de redistribució de la renda i, particularment, a través dels ingressos i les despeses públiques. No obstant això, al costat d'Itàlia, és un dels països de la Unió Europea on el sector públic té menys capacitat de redistribució. Les raons cal buscar-les en factors d'economia política: qui i com paga impostos i com es decideixen les prioritats de despesa pública. En la recaptació d'impostos, ens situem per sota de la mitjana de la Unió Europea en set punts del PIB, amb un sistema ineficient i poc progressiu, on els pobres paguen proporcionalment més impostos que la classe mitjana, i només contribueix més el decil superior dels més rics. De la mateixa manera, les despeses públiques assignades als pressupostos de l'Estat no suposen un exercici de redistribució. Segons l'OCDE, i ateses les transferències monetàries, a Espanya el decil més pobre de renda rep només el 4 % de totes les transferències monetàries del sector públic.
Conclusions
La crisi econòmica i la posterior recuperació han deixat profundes bretxes en la cohesió social del país. A un mercat laboral fragmentat i precaritzat, s'uneix la rebaixa d'expectatives vitals per a tota una generació que està començant la seva vida en condicions precàries. L'estat social actual ja és incapaç de fer front a aquestes bretxes socials. Les temptacions de desconnexió dels més afortunats es multipliquen, afeblint en gran manera les bases socials sobre les quals es van establir les democràcies de la postguerra mundial. Pot ser que les paraules de l'economista David Lizoain, que parla de la fi del Primer Món[1], o del sociòleg Christophe Guilluy[2], que vaticina el final de la classe mitjana, siguin massa negatives. Però la seva intuïció va en la bona direcció: si les societats continuen engrandint aquestes bretxes i el sentiment de desconnexió es consolida, les nostres democràcies corren un perill seriós.
Publicacions relacionades
España 2030: Gobernar el futuro. Estrategias a largo plazo para una política de progresoEdiciones Deusto, 2016
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis