Barcelona Metropolis

Patrick Radden Keefe feia broma dient que els llibres No diguis res i L’imperi del dolor es podrien titular, en realitat, Say nothing, perquè tant l’antic comandant de l’IRA Gerry Adams, en el primer, com qualsevol dels membres de la família Sackler, en el segon, s’han negat rotundament a cooperar o facilitar informació per resoldre els conflictes plantejats. El cas d’Adams és particular, ja que ha firmat nombroses memòries i ofereix entrevistes de tant en tant, però Radden Keefe subratlla que “és llest”, controla meticulosament tot el que diu i només fa públic el que li interessa. En l’altre cas, Radden Keefe s’ha topat amb moltes portes tancades cada cop que intentava posar-se en contacte amb els Sackler, però ha trobat camins alternatius en les dones de la neteja, els porters de l’empresa i aquells personatges secundaris que, des de la perifèria, podien tenir la clau per obrir i descobrir la implicació d’aquest clan en les múltiples sobredosis per opiacis que ha patit la societat americana des que el 1996 Purdue va llançar al mercat el seu producte estrella, l’OxyContin.

D’aquesta manera, en un inici el periodista només veu la punta de l’iceberg, un secret que promet una intriga vertaderament novel·lesca; i un cop comença a furgar en un terreny no pot deixar d’aprofundir-hi fins que arriba al moll de l’os. Així trobem el paral·lelisme entre les dues obres de Radden Keefe: les dues parteixen d’una negació, els protagonistes neguen l’accés a la veritat perquè, en el fons, neguen de manera fraudulenta la seva implicació en una situació d’injustícia.

Detalls privats

Pot sorprendre que l’autor hagi escampat en els llibres tants detalls privats de segons quina persona, en aparença, innecessaris. Radden Keefe indica que l’exhibició de la informació privada no està motivada per un mer sensacionalisme. Aquestes anècdotes biogràfiques minúscules componen el moment clau en què el periodista es converteix en escriptor. El periodista assenyala que, després de llegir un llibre, a vegades n’hi ha prou amb recordar l’impacte d’una sola frase, un sol detall ínfim que hagi quedat marcat en la memòria, perquè, com un detonant, desencadeni el record complet d’un personatge, o de la totalitat imaginada d’un llibre. Així doncs, per passar de l’estadi periodístic al novel·lístic, el periodista ha de saber dibuixar personatges “tridimensionals”, escollint els seus trets més climàtics, per tal que la novel·la adquireixi un efecte tan versemblant que pugui semblar proper al lector.

Algunes persones són més fàcils de novel·lar: si Jean McConville, arran del seu assassinat per part de l’IRA, es pot llegir més com un símbol que com un personatge, Arthur Sackler, el primogènit dels germans dirigents de l’empresa Purdue Pharma, és un personatge extraordinari, a parer seu. La voluntat de Radden Keefe ha estat escriure un llibre que mantingui el caràcter rigorós d’un assaig acadèmic, però amb la intensitat accessible per a un públic no especialitzat.

Per tal d’aconseguir la versemblança, Radden Keefe recorda un consell simple però efectiu dels guionistes de Hollywood: “El dolent de la pel·lícula mai es concep a si mateix com el dolent”. Tothom es pot creure l’heroi de la seva història, i pot ser un mecanisme de defensa per als Sackler per no haver de carregar una culpa que fins fa ben poc no han assimilat als jutjats. Cal tenir en compte aquesta perspectiva quan llegim la grandiloqüència amb la qual els Sackler han construït un relat d’ells mateixos com a rics benefactors del patrimoni cultural amb les seves donacions filantròpiques, el seu gust narcisista per donar nom a seccions de museus gràcies al seu suposat prestigi.

Ha calgut l’esforç de la ficció periodística de Radden Keefe per fer públics els interessos privats d’una empresa que ha sembrat l’addicció expressament en la societat nord-americana durant les dues últimes dècades. Radden Keefe i altres precedents, com Barry Meier, aposten pel treball exhaustiu d’investigació per desautoritzar una glòria milionària que ha costat milers de vides als Estats Units, de tal manera que el llegat dels Sackler queda cada cop més desvinculat del prestigi (actualment, per exemple, el Met de Nova York està debatent si canviarà de nom l’ala Sackler del museu), per tenyir-se dels colors vergonyosos de la infàmia i l’ambició mercenària.

Radden Keefe considera que, amb el seu últim llibre, sens dubte el seu missatge ha incomodat les posicions empresarials que fins ara s’enriquien amb el patiment per construir un imperi del dolor. Si no fos així, no hauria rebut amenaces o fins i tot espionatge continu durant el confinament, com comenta al final de l’obra. El periodista, però, insisteix en el fet que no n’hi ha prou amb multar econòmicament l’empresa amb el judici que s’està duent a terme mentre Purdue Pharma es declara sospitosament en fallida, per una “estranya” coincidència. Resulta paradoxal que una família que gaudeix tant posant noms a col·leccions museístiques s’hagi amagat tan escrupolosament dels seus projectes empresarials, des d’una estratègica i cruel rebotiga. Radden Keefe recorda que no es farà justícia mentre es culpi l’empresa i no les persones que la dirigien; ho compara amb pretendre responsabilitzar un cotxe, intercanviable, impersonal, i no els seus conductors. Per als Sackler, això suposa només una “multa per excés de velocitat”, una carta blanca perquè puguin continuar delinquint sota altres camuflatges.

En definitiva, el periodisme d’investigació ha de ser per al poder com “un xiclet enganxat a la sola de la sabata”. Així recordava Radden Keefe com havia definit el seu llibre una persona anònima involucrada amb Purdue. I així Radden Keefe es va voler acomiadar del públic barceloní encomanant un cop més el seu entusiasme per la professió i, dirigint-se als més novells, va aconsellar paciència, perseverança i esforç. Una mostra del seu ritme trepidant, inquiet i compromès és que ja està preparant per a l’any que ve una col·lecció d’històries curtes, publicades anteriorment a The New Yorker, com ara una que vincula curiosament la CIA amb l’origen de la cançó més famosa dels Scorpions, Wind of change.