Barcelona Metropolis

L’extrema dreta no té el monopoli dels atacs a la democràcia. De fet, aquest fenomen es produeix en un context de fractura múltiple, al voltant del fantasma de les identitats nacionals pures. Les controvèrsies polítiques reconvertides en qüestions morals, com passa als Estats Units, i el nativisme, que adoba un discurs identitari excloent, completen un panorama que posa en risc els valors de la convivència.

Vivim en democràcies en crisi. Ens preocupa el futur: els principis als quals els demòcrates s’aferren podran resistir? El populisme d’extrema dreta s’estén per Europa, amb una ombra creixent que es considera el perill principal per al futur de la democràcia. Però, tot i que això és cert, només ho és en part, ja que l’extrema dreta no té el monopoli dels atacs a la democràcia.

Per identificar millor l’abast molt més ampli del perill, vull analitzar el que crec que és una triple fractura en la democràcia. La primera és el resultat de la transformació dels principis liberals en tòtems identitaris. La segona fa referència a la polarització moral de les controvèrsies polítiques. I la tercera és la redefinició arbitrària i antiliberal del que és comú. Aquestes tres dinàmiques són acumulatives i es retroalimenten.

La democràcia en crisi

Durant molt de temps hem viscut en societats que creien que el futur seria cada cop més democràtic. Però, com que la democràcia ens semblava una realitat imperfecta, mai prou integradora, sempre massa desigual, pensàvem que podíem millorar-la, reforçar-la, fer-la (per fi!) realitat. Hem fet tot el possible per mantenir viva aquesta esperança que, si bé no s’ha complert mai, ha donat sentit i força al fet de pertànyer a una ciutadania comuna.

Avui, però, aquest ideal de futur ha deixat de ser una brúixola indiscutible. En molts països s’ha substituït per la nostàlgia política d’un passat que no ha existit mai. Això ha alimentat el fantasma d’una puresa de la identitat cultural de la nació que caldria restaurar. En nom d’aquesta restauració, els països que van ser, a finals del segle XVIII, els grans bressols de les democràcies modernes estan ara temptats d’abandonar-les.

Als Estats Units, al Regne Unit, als Països Baixos i a França, s’alcen veus que rebutgen els principis que, durant dos segles, s’han considerat imprescindibles en qualsevol democràcia: la igualtat, la inclusió, la solidaritat, l’emancipació, la diversitat i el dret a l’alteritat. Aquest és el retrocés que avui dia fa trontollar la democràcia, els seus principis i els seus valors en els territoris polítics i humans que la van veure néixer.

Qui s’hauria imaginat fa només deu anys que el Partit Republicà, actor principal de la democràcia als Estats Units, veuria en Donald Trump el seu profeta i que faria de l’eslògan “Make America Great Again” (“Fem que Amèrica torni a ser gran”) el seu únic programa? Va ser en el mateix terreny ideològic que els britànics van votar a favor del Brexit després d’un referèndum a cop de sobredimensionar la identitat nacional i la immigració. Tot just poques hores abans del recompte de vots, ningú creia que el Regne Unit pogués abandonar la Unió Europea.

I què podem dir dels Països Baixos? La tradició política neerlandesa encara enalteix la tolerància com a base de la seva identitat nacional? Encara és viu el record de Spinoza, el gran filòsof, la família del qual, jueva conversa, va trobar refugi en aquest país fugint de la Inquisició ibèrica. Actualment, el Govern dels Països Baixos està copresidit per un partit, el PVV, el president del qual ha demanat que es prohibeixi l’Alcorà.

Per acabar, qui s’hauria imaginat que el debat a França arribaria a considerar l’antiracisme una realitat molt més problemàtica que el mateix racisme, i que acabaria revertint el significat del lema “Llibertat, igualtat, fraternitat” en nom d’una lluita quimèrica contra el wokisme?

La culturalització de la ciutadania

Tots aquests exemples obren una finestra a través de la qual podem observar tres dinàmiques que caracteritzen la crisi contemporània de la democràcia. La primera d’aquestes dinàmiques és que els valors característics de la ciutadania liberal s’han transformat en valors d’una singularitat cultural. Un exemple particularment il·lustratiu d’aquesta culturalització de la ciutadania el trobem a França, on el laïcisme forma part dels grans principis de la democràcia francesa des del 1905, de la mateixa manera que la llibertat sindical, la llibertat de premsa o, fins i tot, la gratuïtat de l’escola pública obligatòria.

Amb la llei del 1905, el laïcisme ofereix un marc de llibertat i d’igualtat davant la diversitat religiosa. La llei estableix una separació entre l’Estat i les religions: l’Estat no ha d’intervenir en els afers religiosos. L’objectiu és garantir la llibertat religiosa de tothom, una llibertat elevada a la categoria de llibertat fonamental. A més, la llei proclama la igualtat entre totes les religions, és a dir, no hi ha grups més privilegiats que d’altres. Per tant, cada persona és lliure de no creure o de creure, i de practicar la seva religió en llibertat, sense haver de témer la intrusió de l’Estat o la dominació per part d’un altre grup cultural o religiós.

Actualment, però, no és en absolut en aquests termes que es debat el laïcisme a França. El laïcisme s’ha convertit en un argument sobre la identitat nacional que s’oposa a la presència, encara que hi siguin des de fa molt de temps, de persones de confessió musulmana. Ha deixat de ser una qüestió de neutralitat de l’Estat, de llibertat religiosa o d’igualtat entre les religions.

A part dels discursos mediàtics i polítics omnipresents, aquesta nova concepció del laïcisme té efectes molt concrets. Les entrevistes de naturalització per esdevenir francès, per exemple, poden portar un funcionari a demanar a una dona amb vel que se’l tregui per avaluar la seva “compatibilitat” amb la “cultura francesa”. Un altre exemple real: el 2023, un institut musulmà va estar a punt de perdre el contracte amb l’Estat a causa de sospites basades en unes declaracions fetes a classe, considerades incompatibles amb els “valors” de la República Francesa. En canvi, no es va imposar cap sanció quan es va saber de l’existència, en un prestigiós institut catòlic de París, de cursos sobre sexualitat que estigmatitzaven l’homosexualitat i promocionaven les “teràpies de conversió” per tractar els alumnes LGTBIQ+.

Un altre exemple: als Països Baixos, l’any 2020, diverses escoles protestants molt estrictes van obligar les famílies dels alumnes a signar un contracte per declarar que vivien segons els “preceptes de la Bíblia”, la qual cosa incloïa de manera totalment explícita el rebuig a l’homosexualitat. Aquest atac als drets LGTBIQ+ va provocar una gran indignació pública. Arran de l’escàndol, el director d’un dels col·legis va reaccionar expressant la seva sorpresa: segons ell, la qüestió de la igualtat sexual era un tema que només concernia els musulmans, ja que els protestants constituïen el centre indiscutible de la identitat neerlandesa i, per tant, no es veien afectats per aquests debats sobre els “valors típicament neerlandesos”.[1]

Els desacords polítics es desplacen al terreny moral

Una segona fractura de la democràcia liberal és la polarització extrema del debat polític. És com si hi hagués dues societats en un mateix país que ja no es poden parlar. És una idea que es perpetua a causa del tractament que donen els mitjans de comunicació als temes que provoquen més divisió, com ara la immigració i l’islam.

La comparació amb el cas dels Estats Units és útil per mesurar l’impacte nociu d’aquesta polarització. El 2023, el baròmetre anual de la democràcia publicat per la Economist Intelligence Unit (EIU) va classificar els Estats Units en el lloc 29è de les democràcies del món, molt lluny de les deu primeres posicions (ocupades pels països escandinaus).[2] La classificació no és gaire millor per a França (a la posició 23a) i la Gran Bretanya (a la 20a). En aquests tres països, el document constata una erosió preocupant de la seva “cultura política”, és a dir, de tot el que constitueix la solidesa dels acords existents en aquests països per sostenir els principis democràtics.

Al seu informe del 2020, l’EIU ja assenyalava, en referència els Estats Units, que “els partidaris de Biden i Trump consideren que les diferències entre ells no es limiten només a la política sinó que s’estenen als ‘valors americans fonamentals’”. A causa d’aquest abisme que s’estén sobre els valors, la cultura política s’ha convertit en la categoria més dèbil per als Estats Units […]. Atès que els estatunidencs s’enfronten cada vegada més a dues realitats diferents i contradictòries, les perspectives d’una millora a curt termini de la cultura política als Estats Units són molt limitades”.[3]

Els mateixos autors van escriure: “El que més amoïna és que la confiança pública en el procés democràtic va rebre un altre revés el 2020 per la negativa del president en funcions a acceptar el resultat de les eleccions. El senyor Trump i els seus aliats van continuar al·legant frau electoral molt després de les eleccions, sense aportar proves raonables que ho avalessin. […] Com a conseqüència de la llarga guerra cultural als Estats Units i de l’augment de la polarització política en els darrers anys, la cohesió social s’ha esfondrat i s’ha evaporat el consens sobre qüestions fonamentals, com els resultats electorals, les pràctiques de salut pública i, fins i tot, la data de fundació del país”.[4]

La preocupant polarització del debat polític i públic en les democràcies liberals condueix, per tant, a una ruptura de les condicions normals per dirimir el desacord. La llibertat d’expressió està sent atacada de manera frontal. La cohesió social està afeblida. Confrontats a un tipus de pensament en bloc, ja no és possible discutir, sobre la base dels nostres desacords, en relació amb les decisions que hem de prendre com a societat. La política s’ha traslladat al terreny de la moral.