Barcelona Metropolis

La sobirania i el poder públic

Tal com ha assenyalat Dieter Grimm, la pèrdua del monopoli del poder públic per part dels Estats en l’ordre postwestfalià no ha estat tanmateix acompanyada de la seva adquisició per part de cap organització supranacional: no hi ha, ni potser mai hi haurà, un Estat global. Si volem seguir utilitzant el concepte de sobirania, convé separar-lo de la plena possessió del poder públic. Per a Grimm, la seva funció més important és avui “protegir l’autodeterminació democràtica d’una societat políticament unida en relació amb l’ordre que més li convingui”. O sigui: la sobirania protegeix les societats de tota ingerència exterior i en facilita l’autodeterminació interior. I això, sigui quin sigui el poder —militar, econòmic, cultural— de què gaudeix cada unitat sobirana: Malta pot menys que França, però França no ho pot tot. A part d’això, la sobirania cal saber defensar-la; com testimonia la invasió russa d’Ucraïna, proclamar-se sobirà no és suficient. Per això els europeus estan meditant si no haurien de guanyar autonomia estratègica, en lloc de dependre de la voluntat nord-americana de defensar-los davant les amenaces militars exteriors.

Si a això li sumem que les democràcies constitucionals fixen límits legals a l’acció de l’Estat, podem concloure que ja no existeix la sobirania en el sentit clàssic del terme. Més aviat hi ha “competències” repartides d’acord amb criteris funcionals: legislatives, executives i judicials. Perquè una cosa és la possessió del poder i una altra, el seu exercici: el poble de la nació és titular de la sobirania, però el seu exercici es delega d’acord amb límits prefixats. No cal confondre el poble sociològic amb el poble sobirà; aquest últim és una abstracció que es manifesta en els moments constituents i després roman latent: ni la manifestació popular més concorreguda pot considerar-se’n una expressió. Per això hi ha constitucions perfectament legítimes que els ciutadans no han referendat mitjançant el vot, com és el cas de l’alemanya.

Passa que les competències del poder públic poden organitzar-se de maneres diferents a l’interior dels Estats. També territorialment: hi ha qui opta per un disseny centralitzat (França) i hi ha qui prefereix la descentralització (Alemanya o Espanya). Sent democràtics, tots ells tenen en compte el “dret d’autodeterminació”, en el sentit que l’entén la legislació internacional. Fins i tot els centralistes! El que compta és que els ciutadans tinguin drets polítics i puguin participar en la fixació del rumb de la seva comunitat política. Des d’aquest punt de vista, no hi hauria conflicte entre democràcia, sobirania i territori: hi ha Estats sobirans que exerceixen el seu domini sobre un territori delimitat per la seva constitució i que, a més, s’organitzen internament de manera democràtica. I així com la sobirania és indisponible, perquè és l’element que permet l’autodeterminació democràtica, la seva delimitació territorial tampoc no està oberta a negociació.

L’amenaça interna a la sobirania dels Estats

Malgrat això, la sobirania continua sent objecte de conflicte a l’interior dels Estats liberals contemporanis. El ressorgiment dels nacionalismes en les darreres dècades ha conduït molts moviments polítics subestatals a desafiar la sobirania de l’Estat, reclamant més autonomia política o el dret de tenir el seu propi Estat. Hi ha pensadors que defensen fins i tot la necessitat d’avançar cap a una cosobirania entre els Estats i les seves presumptes nacions interiors. Ara bé, que la sobirania s’organitzi d’acord amb els patrons del liberalisme constitucional vol dir que la disputa política no pot tenir la sobirania com a objecte. Aquesta ha estat reformulada i, si prenem com a referència la seva versió clàssica, desmantellada. Es tractarà, en tot cas, de posar en qüestió la manera com la sobirania està organitzada interiorment, per exemple, pel que fa al repartiment de poders entre diverses institucions o nivells territorials. Però la sobirania, com a tal, no es pot compartir: és impossible que ens representin dos sistemes de normes que hagin de ser vigents al mateix lloc i siguin recíprocament independents; com ens va ensenyar l’eminent jurista austríac Hans Kelsen, això atemptaria contra la unicitat del sistema normatiu. Una altra cosa és que els poders sobirans es puguin exercir d’una manera o d’una altra, d’acord amb un repartiment territorial o funcional particular.

Aquí és on pot sorgir la tensió entre sobirania i nació: els qui se senten part del que trien anomenar nacions sense Estat entenen que la sobirania no es pot sostenir sobre la nació. Potser el mateix territori no els acull a ells, convençuts de pertànyer a una nació diferent? Però parlar de nacions sense Estat confon més que no pas aclareix: si diguéssim que només és nació qui té un Estat, el panorama se simplificaria considerablement. Dins aquesta nació, naturalment, hi haurà sensibilitats o creences particularistes que es poden acollir (Espanya) o ignorar (França). Des del punt de vista prescriptiu, la distribució territorial del poder sembla aconsellable: reconèixer la diversitat interior de les nacions modernes condueix de manera natural a sistemes federals o quasifederals on les parts del sistema tenen autonomia per decidir dins del que es fixi com el seu àmbit de decisió.

Així i tot, una distribució viable del poder territorial exigeix que les parts siguin lleials al tot: com que no podem evitar que les identitats tinguin un paper dins la vida política de les democràcies constitucionals, cal contenir el seu potencial desestabilitzador mitjançant el disseny rigorós de les institucions i l’exigència d’aquella Bundestreue o lleialtat federal sense la qual cap Estat descentralitzat pot sobreviure a llarg termini. El problema és obvi: el nacionalisme no es caracteritza per la seva lleialtat al conjunt i, quan guanya poder, desplega polítiques de nacionalització destinades a incrementar la insatisfacció amb el conjunt, generalment mitjançant una astuta combinació del victimisme i la supressió del pluralisme.

I doncs? Aquest conflicte només es pot resoldre mitjançant un pacte recíproc de frustracions assumides: igual que el vell Estat absolutista es va haver de reconvertir en Estat constitucional i va acabar acceptant que havia de distribuir el poder a dins seu, els beneficiaris d’aquest procés haurien d’assumir que no existeix el dret a l’autodeterminació en una democràcia i dedicar-se, en canvi, a aprofitar els recursos de què disposen —que solen ser abundants— per realitzar la seva identitat sense molestar ningú, respectant en tot cas els drets dels ciutadans que no s’adhereixen a la ideologia nacionalista. Si no, s’estarà posant la identitat col·lectiva per sobre de la democràcia; en el benentès que parlem d’una democràcia liberal dedicada a la protecció de l’individu i no de les col·lectivitats.

Referències bibliogràfiques

Abellán, J. Democracia. Conceptos políticos fundamentales. Alianza, Madrid, 2011.
Bodin, J. Los seis libros de la República. Tecnos, Madrid, 2006.
Constant, B. Principios de política aplicables a todos los gobiernos. Katz, Buenos Aires, 2010.
Dahl, R. La democracia. Ariel, Barcelona, 2012.
Grimm, D. Sovereignty. The Origin and Future of a Political and Legal Concept. Columbia University Press, Nova York, 2015.
Máiz, R. Nacionalismo y federalismo. Una aproximación desde la teoría política. Siglo XXI, Madrid, 2018.
Sartori, G. Elementos de teoría política. Alianza, Madrid, 2005.
Steger, M. Globalización. Una breve introducción. Antoni Bosch, Barcelona, 2019.
Vallespín, F. El futuro de la política. Taurus, Madrid, 2000.