Barcelona Metropolis

L’ecoansietat és una resposta emocional a la crisi climàtica, una alarma que ens alerta de les amenaces ambientals. Però emocions com la por, la ràbia o la tristesa també poden ser motors d’acció, que transformin la inquietud en compromís pel canvi. Superant la sensació d’aïllament i sumant forces amb altres, podem convertir aquesta inquietud en un propòsit comú, amb esperança activa i responsabilitat compartida.

Tothom entén que les víctimes de catàstrofes ambientals, com les inundacions o els incendis, que han perdut casa, béns i persones estimades sofreixin afectacions emocionals posttraumàtiques. Tanmateix, no només patim pel que vivim directament, sinó també pel que veiem i pressentim.

Ja el 2003, el filòsof Glenn Albrecht va cridar l’atenció sobre la possibilitat que la percepció del canvi ambiental tingués impactes psicològics. Albrecht va encunyar el terme solastàlgia per descriure el dolor psicològic de la població de la vall de Hunter, a Austràlia, on en pocs anys el paisatge havia estat completament transformat per l’explotació de mines de carbó a cel obert. La solastàlgia, diu, és tenir nostàlgia de casa tot i no haver-ne marxat. El sentiment emergeix quan ja no reconeixes el teu lloc, quan el paisatge, els records i les connexions amb l’entorn es perden. Juntament amb el territori, s’erosionen també el sentit de pertinença i la pròpia identitat.[1]

La solastàlgia, o dol per la pèrdua de l’entorn, és una de les moltes facetes del malestar emocional associat al deteriorament ambiental, especialment al canvi climàtic. Altres efectes documentats inclouen una àmplia gamma d’emocions pertorbadores. Podem témer per la nostra vida i salut, o pel nostre benestar i pel de les generacions futures; també, per les persones més vulnerables, pels animals que perden l’hàbitat, per la disponibilitat de recursos, per l’estabilitat dels ecosistemes o pels possibles conflictes socials. Ens envaeix la tristesa davant del sofriment humà en situacions catastròfiques i per la degradació de la natura. O ens sentim furiosos per la inacció dels governs i de les empreses, la negació de l’evidència o la injustícia climàtica que castiga els més pobres, malgrat que hi tinguin menys responsabilitat. També podem sentir culpa per contribuir a la crisi o no fer prou per abordar-la. De vegades, és la frustració d’estar lluitant contra forces adverses o la impotència en percebre que no tenim prou impacte. O una barreja de tot plegat.

Per fer referència a l’angoixa que ens produeix la crisi ambiental, s’ha popularitzat progressivament el terme ecoansietat. Ha entrat al món acadèmic, i l’American Psychological Association (APA)[2] ha formalitzat el concepte en el context de la salut mental contemporània. Però, sobretot, el que ha contribuït a divulgar-lo ha estat una investigació internacional a gran escala, dirigida per la psicoterapeuta Caroline Hickman, de la Universitat de Bath, sobre l’ansietat climàtica en els joves. L'article, publicat el 2021 a The Lancet,[3] va tenir una gran repercussió en els mitjans de comunicació.

Ecoansietat és un terme que ha fet fortuna, però té alguns inconvenients. Per una banda, tot i que s’han publicat diversos treballs de revisió i síntesi de la literatura científica, la seva concreció encara no és clara, amb definicions diverses.[4] Per altra banda, pot resultar equívoc, perquè es pot confondre amb el trastorn d’ansietat i suggerir una gravetat que en la majoria dels casos no té. I, quan el significat es mal interpreta, pot semblar exagerat o pot conduir a la creença que qualsevol preocupació pel canvi climàtic és patològica o anòmala, quan, de fet, és una reacció natural en el context de la crisi climàtica. Sentir inquietud per problemes ambientals que afecten directament les nostres vides no només és comprensible, sinó també un senyal de connexió amb l’entorn i de la responsabilitat que sentim a l’hora de conservar-lo.

L’investigador Panu Pihkala, pioner en l’estudi d’emocions i crisi climàtica,[5] explica que, a Finlàndia, el terme ympäristöahdistus (‘ecoansietat’ en finès) no implica una especial malignitat, a diferència de com es percep en altres llengües, on pot suggerir patologia o disfunció. Pihkala va començar a usar el terme per ajudar a normalitzar l’angoixa ambiental i fomentar el debat públic i educatiu sobre les emocions vinculades al canvi climàtic sense estigmatitzar-les.

Emocions: una alarma amb sentit

Tot i que, en casos extrems, algunes persones poden sentir-se desbordades per la percepció de la crisi climàtica, amb símptomes com l’insomni o els atacs de pànic, no hem de veure aquesta resposta com una patologia. Les emocions davant de la crisi són una resposta racional que ens pot motivar a comprometre’ns i actuar. L’ansietat, de fet, té una funció adaptativa: ens alerta d’una amenaça i ens impulsa a preparar-nos per afrontar-la.

La paraula emoció prové del llatí emovere, que significa ‘agitar’. Les emocions ens sacsegen quan hi ha canvis al nostre entorn i ens ajuden a comprendre aquests canvis i a respondre-hi. Són com una alarma que ens alerta d’un perill imminent i ens motiva a l’hora d’actuar. Així com la febre ens avisa d’una infecció, l’ecoansietat ens adverteix de l’amenaça ambiental. Por pel futur, tristesa per les pèrdues, ràbia per la inacció dels governs o culpa per la passivitat; encara que incòmodes, aquestes emocions són necessàries. Quan sona una alarma d’incendi, el problema no és el soroll, sinó el foc. La clau no és silenciar l’alarma, sinó apagar les flames.

El psicòleg nord-americà Thomas Doherty, un altre pioner en l’estudi de les emocions vinculades a la crisi ambiental,[6] també defensa que l’ansietat és una emoció saludable: “La feina de l’ansietat no és fer-te feliç, sinó mantenir-te viu”. Aquest punt de vista remarca el valor mobilitzador de les emocions, que ens treuen de la inèrcia i ens impulsen a cercar solucions.

Passar a l’acció

El problema no és sentir inquietud, sinó quedar-nos-hi atrapats sense una sortida. Quan les emocions incòmodes ens impulsen a reflexionar, el fet de parlar amb d’altres, cercar alternatives i passar a l’acció transforma la preocupació en propòsit. L’ecoansietat “pràctica” ens mou a prendre decisions, ja no només per alleujar el malestar, sinó per comprometre’ns realment amb el canvi.

La responsabilitat, entesa com l’habilitat per respondre a una situació, és la clau. Quan ens preguntem “I jo, què hi puc fer?”, identifiquem allò sobre el que tenim control, i descobrim vies concretes d’actuació.

La crisi climàtica és conseqüència d’un sistema de vida heretat, fruit de decisions preses abans que nasquéssim. Això no significa que no hi tinguem un paper. No cal sentir-nos culpables per actuar, sinó assumir la responsabilitat de contribuir a la solució. Aquesta responsabilitat ambiental implica entendre que les nostres accions tenen un impacte i que tenim la possibilitat de prendre mesures per reduir-lo.

És un enfocament proactiu i positiu, que ens convida a sumar-nos a un esforç col·lectiu. El canvi climàtic és un problema global que requereix l’acció de tothom, des dels ciutadans fins als governs i les empreses, si bé amb responsabilitats diferents, algunes de molt més grans que d’altres.

Tres vies a l’abast

Cadascú de nosaltres, pel seu compte, té una capacitat de transformació molt limitada i, si volem aconseguir canvis significatius, val més que entenguem que ens hem de sumar a l’acció col·lectiva. Cal recordar-nos que no estem sols i que sintonitzar amb els altres és indispensable. Només en col·laboració podem amplificar la nostra capacitat d’acció.

S’ha emfatitzat molt la importància de l’acció personal, i és cert que hi ha molts canvis en la vida quotidiana que podem fer —i que hem de fer— que només depenen de cadascú de nosaltres —tot i que sempre estem limitats pel context—; tanmateix, sabem que, en la lluita contra el canvi climàtic, són els governs i les grans corporacions els qui tenen la capacitat d’impulsar transformacions a gran escala, i per això cal que exercim la nostra capacitat d’exigència i de pressió perquè actuïn.

A més, entre fer els deures personals a casa i mobilitzar-se s’obre un ric ventall de possibilitats per impulsar la transformació social. Cooperant amb d’altres tenim la capacitat efectiva de modificar la realitat a través de l’acció comunitària. Aliant-nos amb aquells amb qui compartim propòsit podem prendre la iniciativa i organitzar-nos per impulsar proactivament projectes col·lectius que transformin realment el context i creïn espais alternatius per al canvi.

Hi ha iniciatives que demostren com l’acció conjunta pot transformar l’entorn. Des de comunitats que produeixen energia renovable al terrat fins a horts comunitaris, plataformes d’intercanvi, vehicles compartits, bancs de temps o projectes de restauració ambiental; les possibilitats són moltes. Podeu dir que són petites iniciatives, amb un impacte limitat. En molts casos és així, i per això sovint es parla de microcontextos de canvi; tanmateix, també hi ha experiències gens micro, amb exemples extraordinaris com el de la cooperativa Som Energia,[7] que durant força temps va ser l’única opció de contractar energia d’origen renovable a tot Espanya i que actualment està formada per vora 86.000 socis.

Connectar-nos amb persones que comparteixen les nostres inquietuds no només amplifica la nostra força per generar canvis, sinó que també ens ajuda a superar l’aïllament i enforteix el nostre sentit de pertinença i propòsit compartit. De retop, sentir-nos acompanyats i compresos millora el nostre benestar emocional. Enfrontar-nos a la crisi global pot ser aclaparador, però saber que no estem sols en aquesta lluita proporciona un suport preciós a la nostra salut mental i emocional. Tal com he sentit dir a l’ambientòleg Andreu Escrivà, “l’acció col·lectiva no et deixa caure”.

Esperança i compromís

Comencem per entendre’ns i cuidar-nos: estar bé ens permet viure plenament i tenir energia per contribuir al canvi. Ens convé mantenir una perspectiva saludable, sense caure en la desesperació, i aprendre a sostenir contradiccions: fer tot el que puguem, sabent que no tot depèn de nosaltres, però que també depèn de nosaltres. Identifiquem passos concrets, explorem camins realistes i cerquem companys de viatge per avançar plegats. Som capaços d’actuar, cooperar i exigir. Cada pas que fem per reduir emissions, preservar recursos o exigir canvis estructurals contribuirà a un futur més habitable.

Seguint Edgar Morin,[9] ens convé recordar que “el que és improbable també és possible, igual que l’imprevisible”. El canvi climàtic és un repte colossal, però també una oportunitat per redefinir la nostra relació amb el planeta i entre nosaltres.