Debbie i Humbert

Relat
jul. 19
9 mins

Irene SolàPoeta, narradora i artista

Irene Solà (Malla, 1990) forma part del col·lectiu artístic Vols Russos, fundat a Girona, que aplega poetes, fotògrafs i artistes plàstics.

Il·lustració © Eva Vázquez. Un peix mira el seu reflex en una peixera des de fora. Dins la peixera hi ha una ciutat i un noi en bicicleta.

La Debbie i l’Humbert es van casar el mateix dia que es va morir l’Eivissa. La Carla es va trobar la tortuga amb el cap dins de la closca i les potes estirades. Li havien regalat les seves amigues d’handbol quan s’havia lesionat, i li havia posat Eivissa perquè el 17 de juny, després de la selectivitat, totes les nenes se n’anaven a Eivissa. Feia menys de dos anys que la Carla jugava a handbol però era sorprenentment bona i la capitana de l’equip. Després que ella es lesionés van perdre un partit rere l’altre, ella es va fer un fart de cridar a banqueta i un observador de la selecció catalana que havia estat rondant el pavelló no va aparèixer mai més. Va tornar d’Eivissa morena com la taula de la cuina i poc després es va morir la tortuga. Va plorar ben bé tres dies.

El segon dia de dol, el seu pare va comentar que si, quan ell es morís, la Carla plorava la meitat, ja estaria content. En Nico va haver de fer un esforç per no riure. Hi havia almenys dues coses que en Nico no entenia. La primera era com podia plorar tant sa germana per un animal que no havia mostrat mai cap mena de reciprocitat al seu amor. I, la segona, com podia ser capaç de clavar repetidament el colze entre les costelles d’una contrincant dos pams més alta que ella, xiuxiuejant: “Si no vols que et toquin, juga a escacs”, i llavors deixar que una tortuga morta la tingués fora de combat tres dies. Es va guardar cap comentari i va marxar a treballar.

La Debbie McGregor i l’Humbert Aliberch s’havien conegut al 95è Concurs Internacional de Salts de Barcelona, feia dos anys. El 95è Concurs Internacional de Salts de Barcelona se celebrava vora la Facultat d’Arquitectura, on en Nico estudiava. La Debbie era filla d’un americà ric que col·leccionava cavalls andalusos de pura raça, i tota la cerimònia i l’àpat, que se celebrava a l’hotel Miramar de Montjuïc, havia estat decorada amb motius eqüestres; la Debbie havia arribat damunt d’una euga blanca amb sella i brides blanques, les invitacions estaven gravades amb la silueta daurada de dos cavalls encabritats, a les llaçades hi havia ferradures i les figures del pastís eren un cavall negre i un cavall blanc. En Nico va pensar que, a més a més, l’Humbert tenia una boca immensa, que recordava la d’un cavall, i que et feia venir ganes d’estirar-li amunt els llavis per mirar-li les genives. Damunt de les vint-i-cinc taules blanques que omplien el jardí, i desentonant amb la decoració eqüestre general, hi havia vint-i-cinc peixeres rodones amb dos peixos tropicals tacats de taronja a cadascuna. En Nico va pensar: “Haurien pogut ser cavallets de mar”, i va servir els entrants.

La boda de la Debbie i l’Humbert va transcórrer amb el ritme i els pics d’emoció exactes d’una pel·lícula: els discursos, les dames d’honor, els cavallers d’honor, les llàgrimes i els mocadors, els cops a les espatlles, les bromes, els talls de pastís, els puros, els petons... I, hores més tard, quan la festa es va acabar, ningú va saber què fer amb els peixos de les taules. La Cecília, que era la cap de sala, va guardar les peixeres i va tirar els peixos al vàter. Però abans que tirés els dos últims, en Nico li va demanar si se’ls podia quedar. La Cecília els va posar dins d’una bossa de plàstic, i en Norton, que treballava a la cuina, va preguntar: “¿Cómo los vas a llamar? ¿Humbert y Debbie?”, i tothom va riure.

En Nico havia anat a l’hotel amb una bicicleta a la qual, només dues setmanes enrere, havia instal·lat una caixa de fruita, de plàstic negre, sobre la roda de darrere, en un procés de lenta però eficaç millora i perfeccionament del seu mitjà de transport de segona mà que li havia costat només seixanta euros. Va deslligar-la. Es veien els llums del port. Vermells. Blaus. Blancs. Eren les cinc del matí, estava exhaust però despert, amb els dos peixets d’ulls rodons a les mans. Hauria pogut pujar al castell de Montjuïc, ja que hi era, per mirar la ciutat a les fosques des de les altures, però hi havia molts de fantasmes al castell, i a la muntanya, i aquella nit, mira, en Nico preferia els borratxos i els guiris als fantasmes. Es va enfilar a la bici, agafant amb delicadesa sota un braç la bossa d’aigua dolça, i es va llançar, carreteres negres avall, veloç i lleuger, travessant com un coet la nit de principis d’estiu, la brisa calenta, els crits dels grills escarrassats, i l’olor d’asfalt que es refreda i de bosc vora ciutat, fins a entrar al Poble-sec adormit. En Nico no tenia son. I, en una nit tan bona com aquella, aniria a veure el mar, baixant pel Paral·lel, dalt de la bicicleta, com un peix entre els taxis que eren orques, els autobusos nocturns que eren balenes i els motoristes que eren dofins.

Quan va ser a la Barceloneta va arrossegar la bicicleta sobre la platja aguantant amb delicadesa la bossa plena d’aigua i va seure damunt la sorra i va mirar el mar negre que fingia no tenir una ciutat sencera darrere. Volia ensenyar el mar als dos peixets tropicals, però el mar era tan negre i la nit era tan negra que amb prou feines es veia. Només se sentia. Els va aixecar una mica perquè en tinguessin una millor perspectiva, i va pensar que, de fet, el mar, amb tota la seva sal i les seves onades i les seves històries, segurament els mataria, els dos peixets tropicals d’aigua dolça.

Que ningú s’imagini aquesta escena com una escena melancòlica. Ni en Nico, i les seves ganes neoromàntiques d’anar al mar aquella nit, com un noi melancòlic, o trist, amb un desamor clavat al cor com una espina, amb un dubte existencial com una piruleta. No. En Nico havia treballat molt, aquell vespre, havia servit molts canapès a gent que tenia molts diners. I havia aconseguit dos peixets tropicals tirant a lletjos. I no tenia son. I tenia temps. I tenia cames, i una bicicleta. I quan va haver mirat el mar una bona estona, i va haver respirat l’aire moll i salat i va haver pensat que seria un bon estiu, aquell, que si podia treballar uns quants casaments més no s’hauria de preocupar de res fins que tornés a començar el curs, i que aniria a Formentera, a Eivissa com sa germana, no, a Formentera, potser al setembre, que seria més barat, i que llegiria Ursula K. Le Guin i David Foster Wallace, amb els dos peixos quiets entre les mans i l’aire saladet narius endintre, es va aixecar i va pedalejar, entre grupets de noies i nois que cantaven i cridaven i reien i bevien i esperaven que els passessin coses, fins a la Torre Mapfre.

I després amunt, amunt, entre fanals i carrils bici buits i semàfors inútils i gent solitària asseguda en bancs, fins que va arribar a la Sagrada Família, que volia dir a casa. Vivia vora la Sagrada Família. Amb sos pares i la Carla. A prop, però no prou a prop per veure la catedral cada vegada que sortia al balcó. I estava bé. Així era un joc, des que era un nen, això de mirar l’edifici tot anant cap a casa o tot marxant-ne, i fixar-se en què havia canviat, cap on creixia, què hi havien fet de nou. Seria una equivocació gran, una exageració malgirbada com el geperut d’una catedral, dir que en Nico es va fer arquitecte per la Sagrada Família. Perquè hi vivia a prop. Pel joc des que era un nen d’entendre-la, de veure-la créixer. Però sí que estaria bé dir que estudiava arquitectura per la màgia dels edificis que són per viure-hi, però no només. Per la màgia de les esplanades i els camps que un dia es converteixen en cases, en mercats municipals, en museus, en escoles, en catedrals. En llocs amb moltes vides, com panxes plenes de persones, amb molts ulls, com finestres, amb moltes històries, com el castell de Montjuïc, amb molts colors i moltes formigues, com el Mercat de la Llibertat, amb molts de secrets i petons, com els patis d’illes o els terrats. I li va fer riure a ell mateix la seva passió arquitectònica.

Quan va entrar a casa, el llum a l’habitació de la seva germana era encès. Va picar, li va regalar els peixos adormits, i la Carla es va enfadar moltíssim. Plorant, asseguda sobre el llit, va exclamar: “Nico, o no em coneixes o ets burro, l’últim que vull ara és un altre animal que es mori. No vull que em regaleu més mascotes perquè les estimi i llavors es morin. I u, que no substitueixen la pena que em fa que l’Eivissa estigui morta, i dos, em fas una putada per què me’ls acabaré estimant”. En Nico, que estava dret sobre l’estora, li va dir: “Ets gilipolles”, i abans de despullar-se va deixar els peixos dins la bossa a l’aigüera.

L’endemà, la Carla li va demanar perdó. I va dir gràcies, i sa mare va comprar una peixera, i la van posar al moble del tocadiscos. Son pare va comprar decoracions. Un cofre del tresor, pedretes de colors i una alga de plàstic. I no sé si ho hauria de fer, però us explicaré que, al cap de tres setmanes, a l’Humbert li va sortir un bony al costat que semblava un tumor i es va morir, i uns dies després, d’enyorança, també es va morir la Debbie, i la seva mare els va tirar pel vàter com havia fet la Cecília, i la Carla va dir: “Veus, ja ho sabia”.