Barcelona Metropolis

Jo volia ser veterinària, psicòloga i advocada, en aquest ordre. Soc de la primera generació de l’ESO, quan es feia de forma experimental. A segon de batxillerat, ens feien fer pràctiques en una empresa i vaig triar Ràdio Ciutat de Badalona, l’emissora municipal. Hi vaig anar sense saber ben bé què era estar en una ràdio, i de seguida em vaig sentir molt còmoda amb la sensació d’anar a buscar històries i explicar-les, la qual cosa crec que és una definició de periodisme. Vaig entrar fent les pràctiques de batxillerat i se’m van quedar. Així que vaig encadenar contracte durant tres anys i vaig fer tota la carrera treballant. L’estiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, el Josep Maria Martí, que en aquell moment estava com a professor a la facultat i era el director de Ràdio Barcelona, ens va animar a uns quants alumnes a presentar-nos a unes proves a Madrid a la Cadena Ser. Vaig viure els Jocs com una principiant des de la redacció de Ràdio Barcelona.

Doncs sí. Recordo una ciutat en obres. Em recorda molt la ciutat que descriu Eduardo Mendoza al llibre Sin noticias de Gurb. Tota la vida he viscut a Badalona. Per als qui som de la perifèria, anar a Barcelona és anar a ciutat. Era agafar el tren, travessar el Besòs, tota la zona de barraques, aquell riu que no es podia ni mirar. Aquell trajecte era gairebé una excursió. De petita, anar a Barcelona era anar al metge i, de tant en tant, amb l’escola al cinema i al teatre, als primers espectacles de Dagoll Dagom com Antaviana.

Sí, la Barcelona dels Jocs Olímpics. Ho vaig viure amb 18 anys, quan es viuen les coses amb innocència, ignorància i també amb una curiositat molt sana. Era una ciutat que bullia de dia i de nit. La prèvia als Jocs, amb la inundació de les rondes, de l’Estadi Olímpic…, a Ràdio Barcelona hi havia autèntics mestres del periodisme, i recordo assistir a reunions i gabinets de crisi sobre si l’esdeveniment sortiria bé. Escoltava, mirant de no molestar i de no fer cap errada grossa, a veure si m’hi podia quedar.

Recordo la crisi de l’aluminosi al Turó de la Peira, la guerra del rebut de l’aigua i els projectes que portava Joan Colom des de la direcció general de drogodependències: les sales de venopunció, els tractaments amb metadona, que comencen llavors, les grans crisis de l’heroïna… Barcelona tenia projectes ja molt capdavanters en aquella època. Era un temps amb problemàtiques diferents de les actuals. De turisme, pràcticament no en parlàvem. De crisis veïnals n’hi havia moltes, i també de projectes sanitaris, com el centre d’atenció a drogoaddictes de Drassanes. Treballava a Cadena Ser, que era una emissora nacional, i recordo entrar al Hoy por hoy amb Iñaki Gabilondo a explicar coses que s’estaven fent des de Barcelona.

Estar en el nucli del que estava passant va afavorir Betevé i cal felicitar-la, perquè va saber gestionar-ho bé. El que estava passant aquells dies era molt televisiu, per bé i per mal. Poden ser molt televisives coses horribles, però aquí entraríem en un altre debat. Una pantalla mostrant durant hores i hores contenidors en flames resulta gairebé hipnòtica, però quan ja portes dues hores et preguntes: què ha canviat respecte a fa una hora? És tot un repte apartar-te d’una cosa que saps que enganxa l’audiència, però informativament no aporta res seguir mostrant el mateix. L’equilibri és sempre complicat. Betevé tenia els equips allà on els havia de tenir, va saber treballar amb la proximitat i els espectadors ho van anar a buscar. Per TV3, estaves igual d’informat? Jo crec que sí, que es va fer el que s’havia de fer, que és donar molta cobertura (sense desmuntar una graella) per una cosa que estava passant i que era molt important, però que no era un país paralitzat...

Sí, soc molt partidària de la dieta mediàtica i periodística variada, incloent-hi fins i tot els mitjans una mica tòxics, perquè veure què fan els altres et fa mantenir l’esperit crític despert. De vegades per lloar-ho, per copiar-ho o per criticar-ho i poder anar traçant el teu propi camí.

Invertiria l’ordre. Tu has d’explicar el que passa en el teu entorn i per fer-ho has de comptar amb totes les veus que formen part de la notícia. Això converteix automàticament la informació en plural, perquè les coses estan protagonitzades per actors i sectors molt diferents. Si com a periodista fas l’esforç d’explicar les coses des de tots els punts de vista implicats, el resultat ha de ser una informació plural.

Que hi hagi confusió entre informació i opinió no és solament culpa dels periodistes, però segur que alguna cosa hi hem tingut a veure. Des dels nostres mitjans, hem de situar molt bé quan estem fent una cosa i quan en fem una altra. No deixa de sorprendre’m que hagin sorgit tantes agències de verificació. A què ens dediquem els periodistes? Has de verificar abans de publicar, no després.

Temps enrere, les coses acabaven passant per l’embut dels mitjans, que eren pocs. I aquest embut també té les seves dinàmiques perverses d’interessos polítics, econòmics i fins i tot personals de cada periodista. Ara no hi ha embut, es publica tot. Et dediques a verificar coses que no has publicat ni tu, és de bojos. Hem entrat en una dinàmica que ens ha de fer repensar una mica com treballem.

El periodisme és això. M’expliquen o m’assabento d’una cosa, comprovo que sigui certa i després la publico, però hi ha tantes pantalles i tants llocs on publicar directament el que sigui que, a vegades, hem de perseguir les notícies per verificar-les. I avui, les notícies no les generen només els periodistes, aquest és el gran canvi. Les generen també els actors interessats, les empreses a les quals convé donar-les... Ara, a part de procurar que les nostres notícies es publiquin amb tots els ets i uts, també tenim la feina de perseguir informacions d’altres mitjans per veure si són veritat o no. D’aquesta manera, ens tenen molt distrets.

La nostra responsabilitat és decidir a què fem cas i a què no, i confiar en el nostre criteri quan ho fem. He estat en unes quantes redaccions i sempre hi ha aquella cosa de “és que aquells ho diuen” o “com que ho està dient tothom, diguem-ho i ja ho haurem dit”. El futur del periodisme passa per la qualitat i per la tria, ja que és impossible poder abastar-ho tot. Si aquesta professió —que per una banda viu un moment molt difícil, i per l’altra és més necessària que mai— té futur, ha de ser en la tria i la creació d’una relació de confiança amb el teu públic. La credibilitat és més important que mai. Hi ha tants llocs per informar-se, i tanta gent que diu que té la veritat, que has de delegar la confiança en algú que t’hagi fallat poc. Perquè tots fallem, ningú no és infal·lible. Has de confiar en aquell a qui pressuposis una honestedat, que si alguna vegada ha fallat, després ha tingut la dignitat de rectificar. I també és responsabilitat nostra valorar la rellevància de les notícies. És important? Ocupem-nos-en. És mitjanament important? Si podem, ocupem-nos-en, i si no, dediquem els esforços, que cada vegada són menys i més precaris, al que realment és rellevant.

La gent sempre havia trucat a la ràdio i a la televisió. La gent enviava un SMS quan aquests s’havien de pagar. Trobo que trucar i esperar, o enviar un SMS, suposa una participació més activa que fer un tuit. Els espectadors et fan veure coses que tu no veus i les pots incorporar. És una crítica legítima a tot el que fas. Una altra cosa és que aquesta participació et faci dubtar de tota la teva feina. Des que dirigeixo Els matins, no poso tuits en pantalla (i no sempre ha estat així). Hi ha un debat a través del hashtag del programa que té lloc a la xarxa. No sé si el debat paral·lel de Twitter l’hauria d’incorporar a pantalla, perquè moltes vegades la participació és anònima, a diferència de qui truca.

La televisió és un mitjà molt potent, qualsevol cosa que hi surt té un impacte brutal; per tant, hi ha d’haver un criteri de selecció. Sembla que reproduint tuits siguem molt transparents i fomentem la participació, però de qui? Dels mateixos de cada dia i per dir el mateix? A la participació ciutadana també se li ha d’exigir qualitat. Una altra cosa és quan algú t’envia un missatge i et proposa un tema d’interès. En aquest cas, el millor és que vingui a plató i ens ho expliqui, perquè l’opinió en pantalla contribueix a un debat plural i ric.

S’ha matat moltes vegades la ràdio, la televisió, el paper…, i aquí estem. Que els mitjans estan en transformació és una evidència. Fa bastants anys que faig tele i veig que és un mitjà ideal per a esdeveniments únics i en directe, perquè ara mateix no hi ha un lloc millor per veure un partit de futbol, una gran manifestació, una sessió d’investidura... La televisió generalista sí que és un animal en perill d’extinció. Ara bé, aquesta extinció es pot allargar molt.

Els mitjans ja són multiplataformes i multipantalles. On s’inverteix més és a la part digital. La notícia d’última hora surt abans al web que a Els matins, o es fa molt coordinadament. Aquesta part s’ha cuidat molt, perquè hi ha molta més gent amb un telèfon a la mà que connectada a la pantalla mare. La pantalla digital ja és prioritària per sobre de les pantalles tradicionals, en tots els mitjans, en les televisions i les ràdios i, per descomptat, en el paper. Qui ha de comunicar una notícia prioritza els mitjans digitals abans que el programa que estigui en aquell moment en antena.

A TV3, com a tots els mitjans públics, estem sotmesos als vaivens polítics. És una televisió que depèn del Parlament de Catalunya i, pressupostàriament, del govern de torn, però TV3 porta molts anys defensant una manera de fer, mantenint uns estàndards de qualitat i honestedat, i la prova és que ha sobreviscut a uns quants governs. Vint-i-tres anys van ser d’un color molt concret, però després n’hi ha hagut uns quants més. De vegades, em sap greu que en els darrers anys el debat sobre TV3 sovint hagi consistit en fer una esmena a la totalitat. TV3 s’ha de poder criticar legítimament i se li ha de poder fer propostes constructives. Si la proposta és millorar-la, endavant, però si la proposta és tancar-la, doncs no, perquè això fa impossible la crítica constructiva per mirar de fer les coses millor, que segur que se’n poden fer moltes, començant per la desgovernamentalització.

S’ha tornat a aprovar una llei al Parlament que exigeix una majoria parlamentària més àmplia per escollir els membres del consell de govern de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) i del CAC, amb accés als càrrecs directius a través de concurs públic... El problema és que, quan et converteixes en munició política, és molt difícil fer un debat serè, perquè hi ha algú que et vol tancar i algú que et vol instrumentalitzar de totes totes. El nom ho diu tot: els mitjans de comunicació públics han de ser públics. No poden ser governamentals ni institucionals. La paraula públic ens ha d’aixoplugar a tots i és amb la que els treballadors ens sentim més identificats.

Crec més en la deixadesa o la incompetència que en la conspiració. Les coses tenen explicacions més senzilles, passen perquè no s’han fet les coses prou bé. Està bé que els periodistes lluitem pels nostres temes. Tornant als anys de Ràdio Barcelona, jo m’havia barallat molt amb el Jordi Martí, que era el meu cap. A vegades guanyes i a vegades perds. Quan estàs segur del que tens entre mans, els periodistes hem de ser una mica tossuts. És una característica que s’ha de tenir. Empenyem una mica.