Barcelona Metropolis

L’expansió de la urbanització, amb el consegüent desbordament dels límits administratius, afecta de manera important la capacitat de governar els territoris. A Barcelona, la necessitat d’abordar els reptes urbans, superant les limitacions de la fragmentació administrativa, és al centre del Compromís Metropolità 2030, el nou pla estratègic per a la ciutat dels cinc milions d’habitants.

El segle XXI ha estat anomenat, des de diversos fòrums, “el segle de les ciutats”. La constatació, segons les estadístiques de les Nacions Unides, que des del 2007 més de la meitat de la població mundial viu en ciutats i que aquestes aglomeracions humanes generen el coneixement i la innovació necessaris per superar el reptes als quals s’enfronta la humanitat es troba al darrere d’aquesta afirmació tan taxativa.

És evident, però, que el que considerem ciutat és difícil de contenir en una única i inqüestionable definició. El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens ofereix dues accepcions: a) “Població gran que té més preeminències que una vila”; b) “Població gran per contrast amb les viles, els pobles i el camp”. No se’ns diu, en cap dels dos casos, quan aquesta població es pot considerar gran (ni si ho és en termes de superfície o demogràfics) o quines són les preeminències concretes que la caracteritzen.

Lògicament, les definicions que ens ofereixen els organismes internacionals o les oficines estadístiques nacionals hi aprofundeixen més, però el que és significatiu és que la gran majoria d’aquestes definicions no són coincidents. UN-Habitat, l’agència de les Nacions Unides per a les ciutats, ha hagut de proposar recentment uns criteris[1] a partir dels quals els estats puguin almenys definir una classificació pròpia, ja que molts ni tan sols la tenen, encara. És important assenyalar, doncs, que quan parlem de ciutats en general ho estem fent de subjectes molt diferents i que, possiblement, el principal element comú siguin les interaccions permanents que es produeixen entre persones no necessàriament conegudes en la seva quotidianitat dins d’un territori determinat.

Aquestes interaccions es poden donar en contextos molt diferents, ja que depenen tant de l’extensió del territori com del grau d’urbanització, dels mitjans de transport disponibles, del volum i de la distribució dels equipaments o dels llocs de treball. És per això que considerem ciutat tant Houston (2,3 milions d’habitants, 1.700 km² i una densitat de 1.300 hab./km²) com Bombai (18 milions d’habitants, 603 km² i 30.000 hab./km²) o Tombuctú (54.000 habitants, 150 km² i 360 hab./km²).

Avui en dia, a més, diferenciem els conceptes de ciutat i de metròpoli, normalment considerant que una metròpoli és un conglomerat de ciutats interrelacionades. Però aquí entra en joc l’habitual confusió entre ciutat i municipi, entre espai de relacions quotidianes i límits administratius. Una metròpoli hauria de ser considerada, en realitat, una ciutat extensa i contínua que integraria diversos nuclis urbans que poden pertànyer a municipis diferents o no. Importa la funcionalitat del conjunt, no el nombre de municipis.

Quina és la situació a casa nostra? Les dificultats de definició mencionades també hi tenen incidència. Com a exemple, el fet que la Nova Agenda Urbana, aprovada a Quito l’any 2016 i que ha servit de referència per a l’elaboració d’infinitat d’agendes urbanes a tots nivells,[2] hagi derivat a Catalunya en una Agenda dels “pobles i ciutats”,[3] possiblement per no alimentar més debats conceptuals. En la memòria tècnica d’aquesta agenda, però, s’explica com “tota la xarxa urbana consolida Catalunya com un país eminentment urbà, amb una diversitat de municipis de grandària demogràfica diversa i amb una funcionalitat concreta en la jerarquia urbana del conjunt”.[4]

La idea de la Catalunya-ciutat fa molts anys que és present en una part de l’imaginari del país. Actualment, Catalunya es pot considerar ciutat o metròpoli en diverses escales territorials i demogràfiques, seguint la progressió: 1 milió d’habitants (Barcelona ciutat), 3 milions d’habitants (àrea metropolitana), 5 milions d’habitants (regió metropolitana) i 8 milions d’habitants (Catalunya), donat que una de les singularitats d’aquest territori, fruit entre altres factors d’un peculiar procés d’industrialització, és la seva xarxa urbana, tal com proclama l’Agenda.

L’àrea i la regió metropolitana
Si ens focalitzem en la metròpoli barcelonina, solem distingir entre l’àrea i la regió, una divisió marcada per l’existència de la institució Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), formada per 36 municipis que, efectivament, és predominantment un continu urbà, però on també es donen continuïtats urbanes amb municipis que van més enllà de les seves fronteres, com per exemple, entre Barberà del Vallès i Sabadell, o entre Montcada i Reixac i la Llagosta.

És així que la idea de regió metropolitana la interpretem a casa nostra com la del territori metropolità més enllà de l’AMB. Però en termes funcionals, aquesta distinció no té gaire sentit, perquè és evident que Sabadell o la Llagosta, com el Masnou o Martorell, però també Granollers o Mataró, participen en les mateixes dinàmiques que es donen en els seus municipis veïns emparats per la institució metropolitana.

La diferència a l’hora de considerar la regió, això sí, és la de la major complexitat del territori, que seria igualment una ciutat extensa que en aquest cas integraria nuclis urbans, però també suburbis, infraestructures i diverses tipologies d’espais poc o gens urbanitzats. I, de nou, a Barcelona estem parlant de més d’un centenar de municipis, però aglomeracions similars en altres indrets del món poden tenir-ne molts menys o, fins i tot, contenir aquesta diversitat en un de sol. Ara bé, s’ha de donar també la característica bàsica de l’existència d’unes interrelacions significatives i quotidianes entre les persones que viuen en tot aquest espai.

En aquest sentit, delimitar la realitat metropolitana de Barcelona ha estat una de les qüestions més controvertides en el procés d’elaboració del Compromís Metropolità 2030,[5] aprovat recentment pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB).[6] Alguns dels arguments que ens han portat a fer el salt d’escala, més enllà de la palesa continuïtat, tenen a veure amb les evidències provinents de les dinàmiques demogràfiques, el repartiment de l’activitat econòmica (principalment, la industrial) o els desplaçaments diaris per motiu de feina. Totes han estat documentades degudament als estudis i anuaris de l’Institut Metròpoli, entre d’altres, però també als debats que han generat mesures com les restriccions lligades a la pandèmia o la implantació de les zones de baixes emissions.

Finalment, a l’hora de pensar l’estratègia a desenvolupar en el si del Compromís Metropolità 2030, i fruit de les negociacions amb les diverses ciutats i territoris de més enllà de l’AMB, va sorgir la proposta d’aplegar en el procés tant la vegueria de Barcelona com la del Penedès (199 municipis en total),[7] amb un protagonisme especial als municipis de l’Arc Metropolità de Barcelona.[8]

Vuit grans missions
És per a aquest ampli territori que s’han definit vuit grans objectius comuns, anomenats missions, en àmbits que van de l’habitatge a la vitalitat cultural, passant per l’emergència climàtica, l’activitat econòmica, els nivells de renda, la cohesió territorial, la mobilitat i l’alimentació saludable.

Aquestes missions proporcionen, cada una, un objectiu ambiciós i transformador, compartit entre una gran varietat d’actors socials i econòmics, en l’horitzó del 2030. Cal tenir en compte, però, que aquest territori no compta amb les eines habituals de governança (un govern específic, un pressupost, capacitat legislativa o executiva) i que, per tant, aquests objectius només es poden assolir a partir del compromís i la col·laboració entre tots aquests actors.