Barcelona Metropolis

Els centres cívics, que fa dos anys van complir quatre dècades d’història, són la xarxa cultural pública més estesa per la ciutat. S’hi duen a terme programacions diverses i àmplies, com tallers, exposicions, concerts i cursos. Però els centres cívics no són només les activitats que s’hi fan, sinó també els edificis que els allotgen, que, plens de curiositat, ens parlen de la història de la ciutat i de la seva transformació.

L’any 2022 va ser una data clau per als centres cívics de la ciutat, ja que es van celebrar els 40 anys d’aquesta xarxa d’instal·lacions culturals públiques. El Centre Cívic Guinardó va ser el primer d’obrir, el 1982. Tot seguit, van arribar La Barraca, a la Sagrera; el Sant Martí; el Casinet d’Hostafrancs; La Sedeta, a Gràcia; Can Deu, a les Corts; el Zona Nord, a Nou Barris; la Casa del Rellotge, a la Marina, i molts d’altres.

Parlar de centres cívics ―un dels serveis públics més ben valorats per la ciutadania― és el mateix que pensar en l’accés democràtic a la cultura i endinsar-se en les reivindicacions veïnals dels anys setanta i vuitanta, ja sigui per l’apropiació pública d’edificis en desús o emblemàtics o bé per la construcció d’edificis de nova planta. És ben sabut el parèntesi que s’estableix des del primer terç del segle XX fins a l’arribada de la democràcia. Tampoc cal explicar gaire el procés de desmobilització de classes populars i mitjanes des de la meitat dels anys noranta.

Abans del pla estratègic dels centres cívics, Barcelona tenia una xarxa de cultura de base molt inestable, dispersa, formada per ateneus i casals, sales de lectura d’obra social, centres morals i religiosos, associacions i espais culturals sense seus fixes ni gestió orientada.

Llocs amb història

Durant la celebració dels 40 anys, va haver-hi un interès per saber ben bé d’on sorgia la idea de crear uns espais de proximitat cultural. Si anem molt enrere en el temps, veiem que la majoria de centres cívics ara són on hi havia hagut camps llaurats o masies. Sovint, els edificis actuals havien estat, a les acaballes del segle XIX, fàbriques o magatzems industrials, casernes, convents, cotxeres, cases senyorials… Ben poques vegades, construccions amb alguna arrel cultural. Observar la història de cada edifici també permet veure el procés d’industrialització i desindustrialització de la ciutat, l’allunyament de moltes fàbriques cap a l’extraradi i, en definitiva, la transformació de l’espai urbà.

Quedo amb el consultor Bruno Sivilla, veí de Sant Gervasi de gairebé tota la vida. M’explica la història de l’activisme veïnal de l’Espai Jove Casa Sagnier, al carrer de Brusi, que va ser centre cívic fins al 2018. L’edifici va ser la casa de l’arquitecte Enric Sagnier i els seus hereus fins a inicis dels anys cinquanta. Mercè Rodoreda parla d’aquest espai al pròleg de Mirall trencat, i es refereix al “parc abandonat del marquès de Can Brusi”, i al·ludeix als imponents jardins que tenia abans de la guerra.

Després d’acollir un col·legi major femení i un centre d’estudis propietat de la Universitat de Barcelona, va ser cap al tombant de segle que els veïns van mostrar-se en desacord amb la requalificació del terreny. Segons Sivilla, la plataforma va proposar ocupar els jardins nit i dia. La gent hi anava amb la seva cadira, resolta i alegre, tanta estona com podia. Van crear un joc de taula sobre la reivindicació (no era pas un joc d’atzar!) i van fer ganxet (per això el centre cívic va especialitzar-se en art tèxtil i handmade?). Es va passar a fer llargues tertúlies, ja fossin polítiques, de futbol o de societat. Fins i tot, aquestes tertúlies s’allargaven molt a la nit, fins que arribava la gent del matí, de manera que la tertúlia no s’aturava mai, que és el millor que li pot passar a una tertúlia, segons reflexiona Sivilla, poc lacònic. No sé si em pren el número.

Una altra història curiosa és la del Centre Cívic Cotxeres de Sants, que encara manté diversos espais que evoquen les voltes on descansaven els animals que estiraven els tramvies. Això mateix es diu a la novel·la Tàndem, de Maria Barbal, on s’esdevé una trobada crucial en aquest centre. Si tinc temps, també m’agradaria anar al Centre Cívic La Bruguera, al barri del Coll, on he estat molt poques vegades. La coneguda editorial de llibres i tebeos, molt important per al barri des del 1910, però sobretot després de la guerra, hi tenia la seu i les rotatives. El centre cívic participa en tota aquesta història (una història plena de clarobscurs, d’altra banda).

En acomiadar-nos, l’amic Sivilla em diu que, si realment estic fent un reportatge sobre centres cívics, seria també convenient parlar sobre el que s’hi fa avui en dia. No tot és recloure’s en el passat. Hi ha tallers, xerrades, exposicions, cursos, itineraris culturals… almenys en el que ell coneix, el d’Orlandai, al qual no va mai, però se sent bé tenint-lo a prop. Millor això que un Starbucks o un viver de start-ups. No hi ha turistes, expats ni nòmades digitals, em comenta amb sorna. I, abans d’acomiadar-nos, em diu que potser, vista la meva dèria arquitectonicohistoricista, podria proposar a algú fer un itinerari per veure els edificis dels 52 centres cívics. Així m’avia.

Aquí i ara dels centres cívics

Soc a l’Antiga Escola Massana, als jardins Rubió i Lluch. Hi ha turistes fent fotos a la creu de columna salomònica, dones d’origen àrab que entren a l’Associació Intercultural Diàlegs Dona, uns treballadors de la Biblioteca de Catalunya i alguns ciutadans enganxats a l’heroïna.

He quedat amb Sergi Díaz i Manel Doñate, que, des de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), planifiquen la xarxa de centres cívics, encara que cada districte i cada centre tenen autonomia per gestionar-se. Des de la seva visió àmplia de tota la xarxa, m’expliquen que hi ha programes que es gestionen des d’aquí, com ara Música Z, centrat sobretot en artistes emergents no necessàriament joves. Els centres cívics permeten foguejar-se davant d’un públic molt transversal. Pantalla Barcelona, ja amb dotze edicions, és la programació cinematogràfica més extensa, a la qual estan adscrits dotze centres, i és una alternativa a la Filmoteca, els festivals diversos o les sales comercials més compromeses amb el cinema d’autor. Barcelona Districte Cultural (BDC) és el circuit cultural als barris que aplega circ, dansa i teatre. Les arts audiovisuals, digitals, multimèdia i experimentals queden fixades al cicle “Temporals”. Tal com dèiem, aquests són cicles que circulen per tots els centres cívics, els quals, al seu torn, tenen les seves programacions artístiques específiques.

Des del 2012, el nombre de centres va quedar fixat en 52, i no hi ha cap ciutadà que no en tingui un a no més de 30 minuts de casa. No hi ha prevista l'obertura de cap altre en els anys vinents. Alguns reptes de la direcció dels centres, en consonància amb la societat actual, són fer-hi entrar la diversitat de gent que ara mateix viu a la ciutat; s’ha de tenir clar que cada any en marxen unes quantes desenes de milers d’habitants i n’hi arriben d’altres. Un altre repte és atendre l’envelliment de la població, que tindrà una jubilació de subsistència i alhora, potser, més estudis que altres generacions. Ho llegeixo en un prospecte: cal atendre la pluralitat i el coneixement, la probitat i la xarxa comunitària i de territori.

Soc a La Casa Elizalde, l’interior de la qual sempre em recorda la pel·lícula Tras el cristal, d’Agustí Villaronga. És un dels centres cívics que més m’agraden, on he passat moltes hores. Hi he quedat amb Uri Barjola, company dels anys universitaris i tallerista de literatura a diversos centres cívics. Ara treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística i viu amb la il·lusió de no haver de ser professor d’institut. Li quedaven uns documents per aportar, i encara la signatura d’un paper. Arribem a la pregunta forassenyada i cuqui: què és la cultura? Fa bona tarda avui. A tots dos, que som de la població flotant de treballadors culturals, sempre ens alegra que les dotacions per a la cultura no facin restar cap sou polític, que la gestió no sigui mai gestió de precarietat. Llarga vida als centres cívics.